La vilanovina Montserrat Domènech és mestra. Des de fa gairebé deu anys, és membre de l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes de la comarca del Garraf (AMPGIL).
Què és l’AMPGIL? Quins són els seus objectius?
L’AMPGIL és una associació creada amb l’objectiu principal d’acollir pares i mares en un moment en què tenen la sensació que els cau el món a sobre, quan saben que el seu fiill o la seva filla és homosexual. A part d’aquest, que és l’objectiu bàsic i la feina més important de l’associació, també dediquem els nostres esforços a lluitar perquè els nostres fills tinguin els mateixos drets que els heterosexuals, que no siguin discriminats en cap àmbit i defensar-los davant de qualsevol tipus d’agressió per part de la societat o de qui sigui. També volem –i hem fet algunes accions en aquest sentit– que ja des de les escoles es tracti l’homosexualitat d’una manera natural, perquè els nens i nenes, quan arribin a l’adolescència, tant si s’adonen que són gais com si tenen companys que ho són, no ho vegin com una cosa rara sinó que ho acceptin amb naturalitat. Penso que s’ha de treballar molt per aquesta banda. Com poden veure, de petits, l’homosexualitat com un fet normal si en tots els contes, per exemple, es repeteix l’esquema del príncep que s’enamora de la princesa?
Per què vas decidir formar part de l’Associació?
Quan el meu fill em va dir que era gai, el meu marit i jo ens vam sentir molt malament, no enteníem com podia ser que un fill nostre es trobés en aquella situacció. Ell mateix ens va adreçar a l’associació, a Barcelona, i de seguida em vaig posar en contacte amb ells. Allà ens van fer entendre que l’homosexualitat és un fet normal, que el nostre fill no era cap degenerat ni hi havia ningú que l’hagués portat pel “mal camí”. El tracte que ens van oferir i la grandíssima ajuda que hi vam rebre ens va animar a portar l’associació a Vilanova: vam pensar que era una necessitat.
En els darrers anys, hi ha hagut alguns avenços des del punt de vista
legal. S’han traduït aquests avenços en una normalització de l’homosexualitat a nivell de carrer?
És veritat que en aquests anys hi ha hagut grans avenços, bàsicament polítics: els homosexuals es poden casar, poden adoptar… Una altra cosa és el que passa a la societat ja que encara ara hi ha agressions contínues, burles… Una parella de gais agafats de la mà per la rambla i fent-se un petó de ben segur que com a mínim criden l’atenció, cosa que no passa amb una parella heterosexual. També sabem de casos de nois i noies que són rebutjats per la família o que els arriben a fer fora de casa.
Què es podria fer, segons la teva opinió, des de l’Ajuntament?
L’Ajuntament de Vilanova ha fet, en aquests últims anys, el que ha pogut, que tampoc no és massa. Penja la bandera al balcó el dia de l’orgull i fa algunes xerrades on, desgraciadament, no hi acudeix ningú. També ens van cedir un local, però després de uns 3 anys el vam deixar perquè no hi venia ningú.
Com es pot contactar amb l’associació?
Amb nosaltres es pot contactar a través de l’adreça ampgilvilanova@hotmail.com. Quan rebem algun missatge, ens posem en contacte immediatament amb la persona que ens ho demana. Per l’experiència d’aquests anys, però, sabem que encara hi ha molta gent que prefereixen no parlar d’aquest tema amb ningú de Vilanova per tal d’ocultar encara més el tema. Per això, si algú s’hi ha de sentir més còmode, també es pot adreçar al Casal Lambda, al carrer Verdaguer i Callús de Barcelona els dimecres a la tarda. Malauradament, massa sovint, els pares intenten amagar l’homosexualitat dels seus fills i prefereixen patir sols abans que fer saber a ningú el que els està passant. Sovint diem que sembla que a Vilanova no hi hagi homosexuals o que totes les famílies ho acceptin perfectament, tenint en compte que és poquíssima la gent que ens demana ajuda. En canvi, sabem perfectament que hi ha molta gent que ho estan passant malament per aquesta qüestió. És curiós que, en tot aquest temps, la majoria de gent que s’han posat en contacte amb nosaltres no són pares, són homosexuals que es troben desorientats i que ens demanen on poden anar. La voluntat dels pares d’amagar el tema arriba fins al punt que, quan el meu fill es va casar, em van trucar d’un diari de Madrid: estaven preparant un reportatge sobre el matrimoni homosexual i no trobaven cap mare que hi volgués aparèixer.
Voldries afegir alguna cosa?
El que s’hauria de fer és no amagar-se ningú, ni homosexuals ni pares perquè no és cap cosa dolenta. Aplaudeixo la gent coneguda del món del cinema o de la televisió que no s’amaguen i que serveixen per anar fent veure que són persones normals. D’alguna manera, serveixen de model als adolescents que s’adonen de cap a on van els seus sentiments. S’ha d’arribar a la situació en què ningú no hagi de sortir de l’armari senzillament perquè mai no hi ha d’haver entrat. L’homosexualitat no és una opció, els sentiments són els que són i no es poden dirigir.
labuscadigital
La Busca Digital 
Deixa un comentari