ENTREVISTA A MEMBRES DE L’ASSEMBLEA DE JOVES DE VILANOVA (AJV)

Què és l’Assemblea de Joves?

Bé, com l’entenem nosaltres, una assemblea de joves és una organització de base, local i juvenil. La forma que tenim de funcionar és assembleària i, per tant, radicalment democràtica. Aquest funcionament és el que ens permet el debat, la participació i l’assumpció de respostes de manera col•lectiva. Tractem els temes que ens afecten més directament, com a catalanes, com a joves, com a dones… Intentem doncs, obrir alternatives com a joves per als mateixos joves i recuperant el nostre espai en la societat ja que tenim opinió i la volem fer saber.

Treballem sobretot en base a tres eixos: la lluita per la independència dels Països Catalans, pel socialisme per la justícia social i la destrucció del patriarcat per a una societat sense jerarquies entre les persones.

La vostra organització s’inscriu en un moviment més ampli d’assemblees. És així? Com us coordineu a nivell nacional? Quina és la vostra implantació en el conjunt dels Països Catalans?

L’Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú forma part de la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista). La Coordinadora acull una quarantena d’assemblees locals. A més, hi ha les assemblees locals o comarcals de Maulets i d’altres que no estan en cap de les dues organitzacions juvenils. La major part de les assemblees són al Principat, tot i que també n’hi ha a la resta dels Països Catalans, sobretot al País Valencià. Treballant sempre amb els objectius que hem dit abans, cada assemblea participa en les campanyes que es proposen a nivell nacional aplicades al territori on es treballa i també se’n realitzen de pròpies a nivell local.

Des d’alguns sectors, se us acusa de treballar exclusivament des d’un plantejament d’agitació, sense espai per a la reflexió política. Què ens en podeu dir?

La veritat és que ho hem sentit a dir moltes vegades, massa vegades. Dir això és voler criminalitzar el jovent més actiu. Intentar separar l’agitació de la reflexió política és una hipocresia perquè no té sentit l’una sense l’altra, els dos vessants són igualment necessaris. Qualsevol acció d’agitació té el seu origen en una reflexió política. Sense accés als mitjans de comunicació, l’únic que es veu són les accions al carrer, no es parla mai del que hi ha al darrere. És curiós que la mateixa gent que ens acusa d’això aplaudeixin després les revoltes als països àrabs dels últims mesos. Dirigir-nos una acusació com aquesta és fer com aquell que s’encén quan veu algú al tren amb els peus sobre el seient i, en canvi, és capaç de passar pel costat d’un sense sostre sense immutar-se.

Molts col•lectius denuncien un increment, en els últims mesos, de l’actitud repressiva per part de l’Administració. És real? Com us afecta a vosaltres?

És cert que, amb l’arribada dels Mossos, la repressió és molt més dura i, en els últims mesos, la situació s’ha agreujat encara més. En aquest sentit, tenim la sensació que els Mossos són una policia molt més preparada i professionalitzada, encara que sigui per a la repressió. De tota manera, l’actitud repressiva de l’estat no és cosa de quatre dies. El recentíssim cas de les multes a joves acusats de manifestar-se és un exemple clar de la voluntat d’acovardir el jovent més mobilitzat. Cal no oblidar que on hi ha repressió és on prèviament hi ha hagut lluita i on després és necessària la solidaritat.

Sembla que s’acosten temps difícils: el més que previsible canvi de govern a l’Estat pot suposar un afiançament de retallades en els drets socials. Heu analitzat el tema? Què n’espereu, d’aquest canvi de govern, en cas que es produís?

Que hi haurà un canvi de Govern, sembla que ara mateix ja no ho dubta ningú. El fet és que assumir el bipartidisme espanyol és assumir també una democràcia molt pobra. S’agreujaran els problemes en la sanitat i en l’educació, que ja van començar amb Bolonya, fins a arribar a posar en perill l’educació pública. Preveiem que les retallades seran tant de drets “de consum” (sanitat, educació…) com de drets bàsics com ara l’alliberament sexual o l’avortament. Hi ha un perill greu per als petits avenços que s’han fet en aquests temes en els darrers anys.

I, des del punt de vista dels drets nacionals, pot afectar, aquest canvi de govern?

La sensació és que el canvi pot afectar de la mateixa manera, amb un retrocés en tot el que s’havia anat guanyant, especialment en el terreny de la llengua. El que és important no és tan que l’Estat ens recordi que ens “hem passat” dels límits constitucionals sinó que les catalanes assumim que ningú més que nosaltres mateixes pot decidir on són aquests límits. Cal estar molt atents al que passa amb el tema de la llengua. La situació a la Catalunya Nord és molt greu i les polítiques del PP fora del Principat estan portant la llengua al desastre.

S’acusa la joventut actual d’estar poc mobilitzada. És real, aquesta desmobilització? És exclusiva dels joves o penseu que és un fenomen més general?

Aquest és un tòpic que ens ha fet mal. Normalment, aquesta acusació ve de gent que no s’ha mobilitzat en el seu temps i que ara volen atacar els joves que ho fan. Les dificultats vénen del fet que els joves no tenen referents a l’hora de mobilitzar-se. Amb el tema dels indignats, s’ha pogut veure que, quan la gent es mou, funciona. La gent s’ha acostumat a dinàmiques individualistes, no es fomenten valors de grup i després costa molt d’organitzar-se. El capitalisme empeny a quedar-se quiet esperant que l’estat del benestar que ens volen vendre ho arreglarà tot. Cal lluitar contra la idea que una persona no pot aconseguir res perquè, quan ens ajuntem, ens adonem que podem fer moltes coses.

Parlàveu del fenomen dels indignats? Pot invertir la tendència a la desmobilització que comentàvem?

A nivell individual, alguns i algunes de nosaltres hi hem participat, no com a grup perquè funciona d’una altra manera. Ha sorprès que aquí passés una cosa així. El fenomen ha fet que molta gent s’adonés que organitzant-se es pot fer molta feina. Quan ens unim, tenim el poder a les nostres mans, i d’això en som cada vegada més conscient. Gent que no es mobilitzava ha vist que té sentit fer-ho, que és possible i que és positiu. Ara per ara, no sabem si serà l’inici d’alguna cosa forta o si acabarà sent exclusivament el que ha estat fins ara. Ha representat un canvi en la manera com es trasllada al carrer el malestar social. Per tirar endavant, potser caldria una organització forta, però això va contra els mateixos principis del moviment. Només que el moviment serveixi per crear plataformes, com ara la dels desnonaments, el resultat ja serà positiu. Ens mirem el fenomen amb interès però de vegades també amb un cert escepticisme. Cal analitzar el tema amb tranquil•litat perquè és un fenomen nou.

Com interpreteu les grans mobilitzacions independentistes dels últims anys? Creieu que han estat útils per fer créixer l’independentisme entre la ciutadania?

El resultat de tot plegat és que s’ha normalitzat molt el fet de ser independentista, s’ha sortit de la marginalitat. És innegable que l’independentisme ha crescut molt. Ara bé, aquest creixement ha portat un retrocés de la idea de Països Catalans com a nació. En aquest sentit, és molt positiu. A partir d’ara, cal veure com es vertebra aquest moviment. La societat ha d’aprendre a no actuar només com a resposta, cal tenir un projecte propi i treballar per tirar-lo endavant. Cal un canvi d’actitud, una descolonització mental.

Voleu afegir alguna altra cosa, per acabar?

Instem els i les joves que recuperin els carrers i les places, que demostrin que estem ben vius i que participem de la vida pública. Que qüestionin el que passa i, davant del dubte, es preguntin a qui beneficia; així podran clarificar qui és qui en la societat. No som la generació dels ni-ni, som la generació amb menys oportunitats que els nostres pares i que escolta cada dia dels seus adults que tot és qüestió d’esforç. La realitat ens diu que no és l’esforç sinó les necessitats del mercat les que decideixen les nostres vides.