Arxius | Uncategorized RSS feed for this section

Parlem amb Ariadna Miñambre, Sílvia López i José Fernando Mascarell, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la comarca del Garraf

4 jul.

Image

Quina és la feina que fa la Plataforma? Amb quins objectius treballeu?

Nosaltres treballem amb gent afectada en temes d’habitatge: tant de lloguer com d’hipoteca. Nosaltres l’assessorem a través d’un advocat que treballa voluntàriament. Som una entitat que assessora legalment la gent que pateix aquesta problemàtica, d’una manera totalment gratuïta. Ens ve gent molt desesperada i el que fem és ajudar-los perquè puguin solucionar el seu problema d’habitatge. Ara mateix, treballem en tres àmbits: la campanya “Stop desnonaments”, l’obra social de la PAH (ocupació d’edificis propietat de bancs) i la ILP per modificar la Llei Hipotecària.

A part d’aquestes qüestions legals i d’assessorament, també treballeu la mobilització, quan cal…

La gent afectada ens demana accions per reclamar dacions en pagament al seu banc. Anem al banc en grup, ens asseiem a fora, xiulem fins que el director atengui la persona…

Què us ha portat a constituir-vos com a Plataforma a la comarca?

Venim de la Plataforma de Barcelona. Allà vam conèixer molt el tema i, per les demandes que ens van fer, vam decidir constituir-nos aquí. Ens trobem cada dimarts al TOC.

Acolliu també persones desnonades per impagament de lloguers…

La plataforma està més enfocada a temes hipotecaris però, com que se’ns acosta gent amb problemes pels lloguers, també els atenem i treballem el tema. Ens ve gent que té problemes per pagar el lloguer des de fa mesos i vénen a informar-se de què els pot passar i quin serà el procés que se seguirà.

Perdre la casa és de les coses més dures que et poden passar…

Sí, però, a més, en el cas de la hipoteca, a part de treure’t de casa teva, et queda un deute per a tota la vida, entres a les llistes de morosos… Saps que mai no podràs fer front a aquest pagament.

I això, és igual a tots els països del nostre entorn?

A tota la Unió Europea s’accepta la dació en pagament, l’Estat espanyol és l’únic en què el deute continua fins i tot després d’haver perdut l’habitatge.

Parleu-nos una mica de la ILP

És una Iniciativa Legislativa Popular, una eina que tenim els ciutadans per poder modificar lleis. En aquest cas, volem modificar la Llei Hipotecària. S’han de fer arribar al Congrés dels Diputats un mínim de cinc-centes mil signatures per tal que s’hi debati la proposta. Com que es recullen a tot l’Estat, s’haurien de poder aconseguir fàcilment. La gent està molt conscienciada en aquesta problemàtica i vol signar la petició.

Què s’hi demana, concretament?

La iniciativa té tres punts: la dació en pagament amb efectes retroactius (per a persones desnonades des de l’any 2007), lloguers socials a partir del parc d’habitatges propietat dels bancs per efecte dels desnonaments (entenem per lloguer social que el preu no sigui superior al 30% dels ingressos del llogater) i la paraliltzació de tots els desnonaments.

Quina resposta preveieu dels partits polítics, al Congrés?

Se’ns ha donat suport des d’alguns sindicats i d’alguns partits a nivell municipal, en alguns ajuntaments. Quan la proposta arribi al Congrés, no sabem què passarà. Ara mateix, la ILP la mou molt més la Plataforma que els sindicats o que cap partit. Té suports però no sabem què diran quan s’hagin de prendre decisions. Si s’hi neguen, faran enfadar molta gent; si ho aproven, farem una gran festa!

Tal com està la situació, el nombre de persones que es dirigeixen a la Plataforma deu ser molt alt…

Sí, hi ha un munt de desnonaments cada dia. El que passa és que a molta gent no li agrada donar la cara i prefereix no dir res per vergonya. De vegades vénen a l’últim moment, quan estan a punt de ser desnonats però, cada vegada més, se’ns acosten al començament del procés.

A part del drama personal que suposa per a cadascuna de les persones afectades, aquest degoteig constant de desnonaments sembla del tot insostenible, com a societat. Com ho veieu?

Això serà com una epidèmia, un autèntic problema social. Tothom pensa que no et tocarà mai però ningú no en pot estar segur. És absurd sentir vergonya per una qüestió que no és culpa teva; ningú no decideix quedar-se sense feina i sense ingressos, sense poder fer res. Pot afectar gent de tots els nivells econòmics.

En aquests anys, es van fer autèntiques barbaritats a l’hora de contractar hipoteques: falsificació de nòmines… Els bancs et deien: “Tranquil. Si un dia no pots pagar, ja t’ajudarem.” I ara, els maltracten, els fan la vida impossible, hi ha molta gent que s’ha suïcidat per aquest problema. És necessària molta pressió per poder anar solucionant casos. Si vas tu sol, et prendran per ximple i faran amb tu el que vulguin; si hi ha la Plataforma al darrere, no et tracten de la mateixa manera.

També és molt important adonar-se que no estàs sol davant d’una situació difícil. Les coses no són tan simples com rebre la notificació de la data, agafar les teves coses i marxar i fer-se invisible. No ens hem de treure del cap que són persones, les que viuen en aquests habitatges… Hi ha moltes maneres d’arribar aquí, com ara no tenir ni feina ni cap tipus d’ajuda. A més, amb les retallades, han eliminat l’únic subsidi que quedava. Quina sortida et deixen? Potser l’única és la Plataforma, on de seguida et diuen –de paraula i amb les seves accions– que no estàs sol. Si aquest recolzament el tinguéssim dels polítics, dels polítics que ens governen, evidentment aquesta mena de plataformes no existirien, no serien necessàries. Pots parlar amb l’Ajuntament, amb Serveis Socials o amb la mateixa Alcaldessa si te la trobes pel carrer, però t’adones de qui et pot ajudar i qui no, ja no a resoldre el teu problema sinó a estar amb tu en aquests moments, i qui només et dóna paraules buides i et deixa tirat.

Com són les relacions amb l’Ajuntament i amb les diverses institucions amb competències en Serveis Socials?

No hi ha gaire relació perquè, en general, no et fan ni cas, es van passant la pilota. Passa el mateix a Vilanova que arreu. En aquests casos no serveixen de res. El més útil és anar amb entitats i plataformes on hi ha gent que ha passat o està passant pel mateix problema.

Voleu afegir alguna cosa?

És molt trist l’abandonament per part de les autoritats, de Serveis Socials, i això s’ha de denunciar públicament. Hi ha coses que ens fan mal com a persones, perquè tenim cor, tenim sentiments… El que està passant és un drama personal que afecta milers de persones, centenars a Vilanova i la Geltrú… De vegades és important que aquestes persones puguin expressar el mal que els fa la situació, com se senten quan obren la nevera i no hi ha res, quan els tallen la llum, quan estan sense aigua… Els afectats no ens hem inventat aquesta situació, paguem les conseqüències del que uns altres han provocat.

Teniu dades del nombre de desnonaments a la comarca en els darrers anys?

No hi ha dades concretes però es parla de set-centes famílies afectades a Vilanova per desnonaments, ja sigui per hipoteques o per lloguers.

Per acabar, on us pot trobar qualsevol persona afectada o que, senzillament, vulgui col·laborar amb vosaltres?

Ens poden trobar els dimarts a partir de les sis de la tarda al TOC i també ens poden escriure a l’adreça pahgarraf@gmail.com.

Entrevista amb Francesc Mayné, representant del col•lectiu de mares i pares de l´Escola Pasífae que han estat lluitant per la seva consolidació

5 març

L’ESCOLA PASÍFAE ES FUSIONA AMB EL SANT JORDI I ES QUEDA SENSE EDFICI PROPI

El Departament d’Ensenyament va comunicar dimecres passat a l’AMPA de l’escola Pasífae que l’edifici nou no es construiria i que ja no es farien preinscripcions a P3 per al curs 2012-2013. La decisió suposa que el curs vinent els germans dels alumnes actuals hauran d’anar ja a l’escola Sant Jordi. L’Administració, a més, no ha fixat cap calendari de les obres d’ampliació necessàries.

Per tal de saber com ha anat tot, podríem fer un repàs de la trajectòria de l’escola i del conflicte?

L’escola es va obrir el curs 2008-2009, és a dir que fa quatre cursos que funciona en barracons. Actualment hi ha 180 nens distribuïts en dues línies fins a P4 i una des de P5 fins a 3r de Primària. I tot i que els barracons estan en bones condicions, nosaltres volíem tenir una escola definitiva amb edifici propi i en condicions com tothom, i hem estat lluitant per aconseguir-ho. Des del Departament d’Ensenyament, però, se’ns havia dit sempre que no hi havia diners per fer-la.

Hi havia cap compromís previ?

En una entrevista amb l’anterior alcalde, el senyor Elena, ens va comentar que no hi havia cap problema per a la construcció de l’escola, que es faria quan l’Ajuntament rebés els diners de l’Institut Baix a Mar. Però això, esclar, ho va dir l’anterior govern municipal. Mentrestant hi va haver les eleccions tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, i la crisi, i Convergència no ho veia de la mateixa manera.

Els terrenys per a la nova escola ja estaven cedits?

Sí, sí, els terrenys a la Bòbila per fer l’edifici nou ja estaven cedits. L’Ajuntament ja havia fet aquest pas que li correspon. Es va fer en l’època en què es pensava que tot aniria bé. Després van dir que segons les dades previstes de matriculació l’escola ja no era necessària. El curs que ve entraran 80 nens menys a P3 en el conjunt de Vilanova, però aquestes dades no tenen en compte ni les noves incorporacions que es produeixen durant el curs ni que hi pot haver canvis els propers anys. I nosaltres el que no volíem és que l’escola desaparegués i que es traspassessin els nens a una altra escola.

Aquesta era la solució que plantejava el Departament a l’inici?

No, no, aquesta solució era la que vèiem que donaven a altres escoles d’altres lloc en la mateixa situació, però a nosaltres ens anaven passant amb raons i sense una idea clara, cosa que ens descol•locava. Precisament fa uns dies ens vam reunir amb altres escoles en la mateixa situació que ja fa mesos que sabien el seu destí però que rebutgen aquesta solució.

Creieu que el govern municipal actual ha fet els passos que tocava?

Bé, fa unes setmanes vam fer una festa i hi van venir la Neus Lloveras i l’Ariadna, i ens van dir que ens donaven suport, que lluitarien fins al final per la nostra escola. Ja s’entén que no ens podien dir altra cosa. També s’ha de dir, però, que ens havíem ofert per acompanyar-los en alguna reunió i no havien volgut.

Havíeu tingut algun contacte previ amb la Conselleria?

Oficialment, no. Havíem parlat fa uns vint dies extraoficialment amb la consellera, la Irene Rigau, al passadís del Parlament. I la consellera ens va dir en aquell moment que no ens preocupéssim, que estaven treballant molt de manera conjunta el Departament amb l’Ajuntament, per trobar la millor solució.

Tota la comunitat educativa estava d’acord amb la reivindicació?

Estàvem bastant units, però després potser particularment hi havia algú que creia que la millor solució per al seu fill era la reubicació en una altra escola. Des de l’AMPA sempre havíem cregut que aquesta no era la millor solució, perquè en llocs on s’havia fet als nens se’ls havia posat al gimnàs o s’havien traslladat els barracons al pati de l’escola on havien anat a parar.

Ja us vèieu a venir la solució actual?

En el seu moment, la regidora d’educació, l’Ariadna, ens va comentar que a Vilanova no hi havia cap escola on poder encabir 180 alumnes i ja ens va apuntar la possibilitat d’ampliar-ne alguna, solució que nosaltres en aquell moment vam agafar amb pinces. Després, tant des de Convergència com des del PP, se’ns va comunicar que en els acords dels Pressupostos s’havia inclòs l’escola com una prioritat del Govern.

Això us va fer tenir esperances?

Sí, nosaltres vam creure que si per al Govern era prioritària, per al Govern no podia ser una cosa contrària, si no, entraven en contradicció els polítics amb els tècnics. Que potser era qüestió d’esperar un parell de cursos. I mentrestant el nostre desig era que anessin entrant nens a P3 i que milloressin les instal•lacions, incorporant una biblioteca, un gimnàs,… Aquesta era una solució que semblava acceptable acceptable.

I ara, un cop sabuda la solució del Departament?

L’endemà de saber la decisió del Departament es va celebrar una reunió per decidir quina postura adoptar, però la decisió es va ajornar fins al dilluns dia 5 a la tarda. Llavors tornarem a plantejar-nos què fer sense la pressió dels primers moments.

ENTREVISTA DOS MEMBRES DE L’ASSOCIACIÓ GARRAF PLURAL, en Mehdi, com a president, i en Titif, com a portaveu

15 des.

Podeu explicar què és Garraf Plural?
És una associació creada el 2003 que, com el nom vol expressar ambla paraula “Plural”, som gent de diferents cultures, religions, països,…que hem tingut la idea de crear aquesta associació per donar com un model de convivència que pensem que es pot adaptar a la societat de Vilanova. Volem demostrar que podem ser de diferents orígens, cultures, etc… i viure sense problemes.

Hi ha gent de diferents orígens, doncs.
Sí, francesos, catalans, espanyols, africans, cubans,..d’un munt de llocs. Entre els fundadors hi havia un noi de Senegal, un de Gàmbia, d’Alemanya, de França, gent de Vilanova, … El Titif és de les Illes Comores i jo del Marroc.

Us vau inspirar en altres experiències per crear aquesta associació?
No, no, és una iniciativa que va sorgir aquí després de sis mesos de converses entre gent interessada, per arribar a concretar un nom i alguns projectes de treball en l’àmbit cultural

Quines activitats dueu a terme?
Sobretot culturals. També participem a les fires, fem orientació als nouvinguts en els àmbits jurídic, sanitari,.. per acompanyar, traduir, ajudar, gairebé com si fóssim un servei d’assistència social. Ara mateix tothom que té algun problema s’adreça nosaltres. A més, organitzem actes. Hem començat fa poc un curs d’àrab on es pot apuntar qualsevol adult que vulgui.

A part del local del TOC, on teniu la vostra seu, disposeu d’altres recursos o infraestructures? Com feu tota aquesta feina?
No, no tenim res més que això. Ho fem tot quan sortim de la feina, voluntàriament, ja que som una entitat sense afany de lucre.

Feu actes de difusió? Heu estat en aquesta ultima fira?
L’any passat sí, però aquest any no. Ens demanaven molts diners per l’stand i amb la crisi no ha pogut ser. Tenim una subvenció petita per a les nostres activitats però no ens arriba per a tot I sovint hem de posar diners de la nostra butxaca per alguns actes.

Teniu relació amb altres entitats?
Sí, n’hi ha que ens truquen sovint per col•laborar, com les associacions llatines o l’associació cultural de la mesquita. Estem afiliats també a la Federació Catalana d’Immigració i a un altra que té la seu a Granollers.

I amb l’Ajuntament o amb altres àmbits locals, hi treballeu?
L’Ajuntament ens ha deixat el local del Centre Cívic de la Geltrú per fer el curs d’àrab que hem esmentat abans i que va començar dilluns passat , per exemple. I volem tirar endavant un projecte de classes d’àrab per a nens juntament amb Catalunya Caixa a la Rambla Samà, obertes a tots els nens interessats, és clar. De moment hem sol•licitat l’espai. També ens agradaria participar a les festes locals, especialment a la Festa Major. Hi voldríem tenir el nostre espai com a Garraf Plural. L’any passat no va poder ser, però esperem que l’any que ve hi puguem ser presents. De tant en tant organitzem activitats esportives com partits de futbol amistosos, a Vilafranca, o aquí, i també de gastronòmiques. I una cosa molt important, fem un programa de ràdio cada dimecres de dotze a una a Canal Blau. A un altre nivell, de vegades fem coses amb la Generalitat, sovint anem a congressos o activitats sobre immigració, convivència, racisme,…. I participem també amb Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

Com veieu la societat vilanovina en aquests aspectes?
El racisme existeix i continuarà existint, d’això no n’hi ha cap dubte, aquí i a tot arreu. Caldria que tots féssim una mica d’esforç perquè la situació millorés. De tota manera és un bon senyal que Plataforma no hagi tret cap regidor a Vilanova. Però cal lluitar perquè no creixi, perquè eradicar-lo és molt difícil. Avui dia el racisme no té gaire sentit, quan per exemple Obama és qui mana més en aquest món. El que hi ha és més aviat odi al que es desconeix, xenofòbia.

Fa algunes setmanes es rumorejava que hi havia alguns problemes amb l’empadronament de nouvinguts, en sabeu alguna cosa?
Sí, hi havia problemes perquè demanaven papers o tràmits que no eren habituals, però sembla que el tema burocràtic s’ha solucionat.

Ara, que estem en crisi, hi deu haver més gent que us demana ajuda, no?
Per dir-ho obertament, la Generalitat no està fent bé les coses, està excloent molta gent, treuen els 600 euros del PIRMI a algunes persones que han viatjat al seu país, però no estan pensant en les famílies d’aquestes persones, on hi ha nens que pateixen la situació i que es troben en risc de marginació. Som tractats com objectes d’usar i llençar. Abans, quan no hi havia crisi i es necessitava els immigrants, doncs tothom era benvingut, i ara que hi ha crisi sóm els primers que la paguem. I entre nosaltres hi ha immigrants de segona generació, que portem molts anys aquí, tenim nens que parlen català, i que ens sentim tan catalans com els catalans. Tornant a la pregunta, doncs, en aquest moment estem fent més assistència social que no activitats culturals, perquè ara del que es tracta és d’afavorir la convivència.

Hi ha alguna altra associació semblant a la comarca?
No, som els únics que fem feina d’una manera global en aquest àmbit.

ENTREVISTA A MEMBRES DE L’ASSEMBLEA DE JOVES DE VILANOVA (AJV)

3 nov.

Què és l’Assemblea de Joves?

Bé, com l’entenem nosaltres, una assemblea de joves és una organització de base, local i juvenil. La forma que tenim de funcionar és assembleària i, per tant, radicalment democràtica. Aquest funcionament és el que ens permet el debat, la participació i l’assumpció de respostes de manera col•lectiva. Tractem els temes que ens afecten més directament, com a catalanes, com a joves, com a dones… Intentem doncs, obrir alternatives com a joves per als mateixos joves i recuperant el nostre espai en la societat ja que tenim opinió i la volem fer saber.

Treballem sobretot en base a tres eixos: la lluita per la independència dels Països Catalans, pel socialisme per la justícia social i la destrucció del patriarcat per a una societat sense jerarquies entre les persones.

La vostra organització s’inscriu en un moviment més ampli d’assemblees. És així? Com us coordineu a nivell nacional? Quina és la vostra implantació en el conjunt dels Països Catalans?

L’Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú forma part de la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista). La Coordinadora acull una quarantena d’assemblees locals. A més, hi ha les assemblees locals o comarcals de Maulets i d’altres que no estan en cap de les dues organitzacions juvenils. La major part de les assemblees són al Principat, tot i que també n’hi ha a la resta dels Països Catalans, sobretot al País Valencià. Treballant sempre amb els objectius que hem dit abans, cada assemblea participa en les campanyes que es proposen a nivell nacional aplicades al territori on es treballa i també se’n realitzen de pròpies a nivell local.

Des d’alguns sectors, se us acusa de treballar exclusivament des d’un plantejament d’agitació, sense espai per a la reflexió política. Què ens en podeu dir?

La veritat és que ho hem sentit a dir moltes vegades, massa vegades. Dir això és voler criminalitzar el jovent més actiu. Intentar separar l’agitació de la reflexió política és una hipocresia perquè no té sentit l’una sense l’altra, els dos vessants són igualment necessaris. Qualsevol acció d’agitació té el seu origen en una reflexió política. Sense accés als mitjans de comunicació, l’únic que es veu són les accions al carrer, no es parla mai del que hi ha al darrere. És curiós que la mateixa gent que ens acusa d’això aplaudeixin després les revoltes als països àrabs dels últims mesos. Dirigir-nos una acusació com aquesta és fer com aquell que s’encén quan veu algú al tren amb els peus sobre el seient i, en canvi, és capaç de passar pel costat d’un sense sostre sense immutar-se.

Molts col•lectius denuncien un increment, en els últims mesos, de l’actitud repressiva per part de l’Administració. És real? Com us afecta a vosaltres?

És cert que, amb l’arribada dels Mossos, la repressió és molt més dura i, en els últims mesos, la situació s’ha agreujat encara més. En aquest sentit, tenim la sensació que els Mossos són una policia molt més preparada i professionalitzada, encara que sigui per a la repressió. De tota manera, l’actitud repressiva de l’estat no és cosa de quatre dies. El recentíssim cas de les multes a joves acusats de manifestar-se és un exemple clar de la voluntat d’acovardir el jovent més mobilitzat. Cal no oblidar que on hi ha repressió és on prèviament hi ha hagut lluita i on després és necessària la solidaritat.

Sembla que s’acosten temps difícils: el més que previsible canvi de govern a l’Estat pot suposar un afiançament de retallades en els drets socials. Heu analitzat el tema? Què n’espereu, d’aquest canvi de govern, en cas que es produís?

Que hi haurà un canvi de Govern, sembla que ara mateix ja no ho dubta ningú. El fet és que assumir el bipartidisme espanyol és assumir també una democràcia molt pobra. S’agreujaran els problemes en la sanitat i en l’educació, que ja van començar amb Bolonya, fins a arribar a posar en perill l’educació pública. Preveiem que les retallades seran tant de drets “de consum” (sanitat, educació…) com de drets bàsics com ara l’alliberament sexual o l’avortament. Hi ha un perill greu per als petits avenços que s’han fet en aquests temes en els darrers anys.

I, des del punt de vista dels drets nacionals, pot afectar, aquest canvi de govern?

La sensació és que el canvi pot afectar de la mateixa manera, amb un retrocés en tot el que s’havia anat guanyant, especialment en el terreny de la llengua. El que és important no és tan que l’Estat ens recordi que ens “hem passat” dels límits constitucionals sinó que les catalanes assumim que ningú més que nosaltres mateixes pot decidir on són aquests límits. Cal estar molt atents al que passa amb el tema de la llengua. La situació a la Catalunya Nord és molt greu i les polítiques del PP fora del Principat estan portant la llengua al desastre.

S’acusa la joventut actual d’estar poc mobilitzada. És real, aquesta desmobilització? És exclusiva dels joves o penseu que és un fenomen més general?

Aquest és un tòpic que ens ha fet mal. Normalment, aquesta acusació ve de gent que no s’ha mobilitzat en el seu temps i que ara volen atacar els joves que ho fan. Les dificultats vénen del fet que els joves no tenen referents a l’hora de mobilitzar-se. Amb el tema dels indignats, s’ha pogut veure que, quan la gent es mou, funciona. La gent s’ha acostumat a dinàmiques individualistes, no es fomenten valors de grup i després costa molt d’organitzar-se. El capitalisme empeny a quedar-se quiet esperant que l’estat del benestar que ens volen vendre ho arreglarà tot. Cal lluitar contra la idea que una persona no pot aconseguir res perquè, quan ens ajuntem, ens adonem que podem fer moltes coses.

Parlàveu del fenomen dels indignats? Pot invertir la tendència a la desmobilització que comentàvem?

A nivell individual, alguns i algunes de nosaltres hi hem participat, no com a grup perquè funciona d’una altra manera. Ha sorprès que aquí passés una cosa així. El fenomen ha fet que molta gent s’adonés que organitzant-se es pot fer molta feina. Quan ens unim, tenim el poder a les nostres mans, i d’això en som cada vegada més conscient. Gent que no es mobilitzava ha vist que té sentit fer-ho, que és possible i que és positiu. Ara per ara, no sabem si serà l’inici d’alguna cosa forta o si acabarà sent exclusivament el que ha estat fins ara. Ha representat un canvi en la manera com es trasllada al carrer el malestar social. Per tirar endavant, potser caldria una organització forta, però això va contra els mateixos principis del moviment. Només que el moviment serveixi per crear plataformes, com ara la dels desnonaments, el resultat ja serà positiu. Ens mirem el fenomen amb interès però de vegades també amb un cert escepticisme. Cal analitzar el tema amb tranquil•litat perquè és un fenomen nou.

Com interpreteu les grans mobilitzacions independentistes dels últims anys? Creieu que han estat útils per fer créixer l’independentisme entre la ciutadania?

El resultat de tot plegat és que s’ha normalitzat molt el fet de ser independentista, s’ha sortit de la marginalitat. És innegable que l’independentisme ha crescut molt. Ara bé, aquest creixement ha portat un retrocés de la idea de Països Catalans com a nació. En aquest sentit, és molt positiu. A partir d’ara, cal veure com es vertebra aquest moviment. La societat ha d’aprendre a no actuar només com a resposta, cal tenir un projecte propi i treballar per tirar-lo endavant. Cal un canvi d’actitud, una descolonització mental.

Voleu afegir alguna altra cosa, per acabar?

Instem els i les joves que recuperin els carrers i les places, que demostrin que estem ben vius i que participem de la vida pública. Que qüestionin el que passa i, davant del dubte, es preguntin a qui beneficia; així podran clarificar qui és qui en la societat. No som la generació dels ni-ni, som la generació amb menys oportunitats que els nostres pares i que escolta cada dia dels seus adults que tot és qüestió d’esforç. La realitat ens diu que no és l’esforç sinó les necessitats del mercat les que decideixen les nostres vides.

ENTREVISTA A MONTSERRAT DOMÈNECH, PRESIDENTA DE L´ASSOCIACIÓ DE MARES I PARES DE GAIS I LESBIANES (AMPGIL)

13 oct.

La vilanovina Montserrat Domènech és mestra. Des de fa gairebé deu anys, és membre de l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes de la comarca del Garraf (AMPGIL).

Què és l’AMPGIL? Quins són els seus objectius?

L’AMPGIL és una associació creada amb l’objectiu principal d’acollir pares i mares en un moment en què tenen la sensació que els cau el món a sobre, quan saben que el seu fiill o la seva filla és homosexual. A part d’aquest, que és l’objectiu bàsic i la feina més important de l’associació, també dediquem els nostres esforços a lluitar perquè els nostres fills tinguin els mateixos drets que els heterosexuals, que no siguin discriminats en cap àmbit i defensar-los davant de qualsevol tipus d’agressió per part de la societat o de qui sigui. També volem –i hem fet algunes accions en aquest sentit– que ja des de les escoles es tracti l’homosexualitat d’una manera natural, perquè els nens i nenes, quan arribin a l’adolescència, tant si s’adonen que són gais com si tenen companys que ho són, no ho vegin com una cosa rara sinó que ho acceptin amb naturalitat. Penso que s’ha de treballar molt per aquesta banda. Com poden veure, de petits, l’homosexualitat com un fet normal si en tots els contes, per exemple, es repeteix l’esquema del príncep que s’enamora de la princesa?

Per què vas decidir formar part de l’Associació?

Quan el meu fill em va dir que era gai, el meu marit i jo ens vam sentir molt malament, no enteníem com podia ser que un fill nostre es trobés en aquella situacció. Ell mateix ens va adreçar a l’associació, a Barcelona, i de seguida em vaig posar en contacte amb ells. Allà ens van fer entendre que l’homosexualitat és un fet normal, que el nostre fill no era cap degenerat ni hi havia ningú que l’hagués portat pel “mal camí”. El tracte que ens van oferir i la grandíssima ajuda que hi vam rebre ens va animar a portar l’associació a Vilanova: vam pensar que era una necessitat.

En els darrers anys, hi ha hagut alguns avenços des del punt de vista
legal. S’han traduït aquests avenços en una normalització de l’homosexualitat a nivell de carrer?

És veritat que en aquests anys hi ha hagut grans avenços, bàsicament polítics: els homosexuals es poden casar, poden adoptar… Una altra cosa és el que passa a la societat ja que encara ara hi ha agressions contínues, burles… Una parella de gais agafats de la mà per la rambla i fent-se un petó de ben segur que com a mínim criden l’atenció, cosa que no passa amb una parella heterosexual. També sabem de casos de nois i noies que són rebutjats per la família o que els arriben a fer fora de casa.

Què es podria fer, segons la teva opinió, des de l’Ajuntament?

L’Ajuntament de Vilanova ha fet, en aquests últims anys, el que ha pogut, que tampoc no és massa. Penja la bandera al balcó el dia de l’orgull i fa algunes xerrades on, desgraciadament, no hi acudeix ningú. També ens van cedir un local, però després de uns 3 anys el vam deixar perquè no hi venia ningú.

Com es pot contactar amb l’associació?

Amb nosaltres es pot contactar a través de l’adreça ampgilvilanova@hotmail.com. Quan rebem algun missatge, ens posem en contacte immediatament amb la persona que ens ho demana. Per l’experiència d’aquests anys, però, sabem que encara hi ha molta gent que prefereixen no parlar d’aquest tema amb ningú de Vilanova per tal d’ocultar encara més el tema. Per això, si algú s’hi ha de sentir més còmode, també es pot adreçar al Casal Lambda, al carrer Verdaguer i Callús de Barcelona els dimecres a la tarda. Malauradament, massa sovint, els pares intenten amagar l’homosexualitat dels seus fills i prefereixen patir sols abans que fer saber a ningú el que els està passant. Sovint diem que sembla que a Vilanova no hi hagi homosexuals o que totes les famílies ho acceptin perfectament, tenint en compte que és poquíssima la gent que ens demana ajuda. En canvi, sabem perfectament que hi ha molta gent que ho estan passant malament per aquesta qüestió. És curiós que, en tot aquest temps, la majoria de gent que s’han posat en contacte amb nosaltres no són pares, són homosexuals que es troben desorientats i que ens demanen on poden anar. La voluntat dels pares d’amagar el tema arriba fins al punt que, quan el meu fill es va casar, em van trucar d’un diari de Madrid: estaven preparant un reportatge sobre el matrimoni homosexual i no trobaven cap mare que hi volgués aparèixer.

Voldries afegir alguna cosa?

El que s’hauria de fer és no amagar-se ningú, ni homosexuals ni pares perquè no és cap cosa dolenta. Aplaudeixo la gent coneguda del món del cinema o de la televisió que no s’amaguen i que serveixen per anar fent veure que són persones normals. D’alguna manera, serveixen de model als adolescents que s’adonen de cap a on van els seus sentiments. S’ha d’arribar a la situació en què ningú no hagi de sortir de l’armari senzillament perquè mai no hi ha d’haver entrat. L’homosexualitat no és una opció, els sentiments són els que són i no es poden dirigir.

Entrevista a Carles Renyer, president de Can Pistraus

19 jul.

Com neix Can Pistraus?
El setembre de 2006, diversos grups de gent amb interessos similars es van reunir per formar una entitat amb l’objectiu, bàsicament, de tirar endavant projectes culturals i festius comuns, sobretot per participar al Carnaval i a la Festa Major i, a part d’això, fer alguna altra coseta. Ara mateix som 85 socis i aquest any fem el cinquè aniversari; per tant, pel camí recorregut, estem prou satisfets.

Aquesta implicació amb el Carnaval us va dur a organitzar l’Arrivo de l’any passat…
Sí, després de muntar carrosses moltes vegades amb Can Pistraus i ja abans, perquè n’havíem muntat abans de Can Pistraus, un grup vam parlar d’organitzar l’Arrivo i ho vam demanar a la FAC. Com que no ho havíem fet mai, teníem preferència i l’any 2009 ens van concedir fer el de l’any següent. L’experiència comporta una feinada, però ho valorem molt satisfactòriament. Va anar molt bé i va ser molt gratificant veure com surt a la llum un projecte que has parit durant tot un any.

I també decidiu participar a la Festa Major, amb “El Tingladu”…
Fa cinc anys, els pabordes ens van demanar que organitzéssim el torneig de botifarra. Tot just feia un any que havíem començat i vam dir que sí, que ho faríem. Això va ser l’excusa perquè, l’any següent, vam decidir que allargaríem uns dies més d’actes i així ompliríem el buit que hi ha entre el correfoc i els dies forts de la Festa Major amb música i festa. És una manera de fer que gent que no acostuma a sortir amb cap ball popular tingui un lloc a la Festa Major.

Vau fer un escrit on criticàveu que se us posen pals a les rodes des de l’Ajuntament…
Es pot mirar des de punts de vista diferents. La relació de Can Pistraus amb l’Ajuntament sempre ha estat correcta però, pel que fa a la participació a la Festa Major, l’anterior govern no ho veia amb bons ulls perquè consideraven que l’organitzen els pabordes i que les entitats trepitjaven la seva feina. Nosaltres entenem que és una col•laboració, és una inversió de temps i de diners per tenir un altre espai on anar. Per això ho hem seguit fent, tot i que de vegades sense que es vegi massa bé des de la regidoria o de determinats “consells de savis”. D’altra banda, el govern actual ens ha assegurat que el Tingladu podrà seguir per molts anys.

El Tingladu porta sempre artistes catalans?
Aquesta és la carta magna del Tingladu, per dir-ne així. Volem fer cultura de país i, així com tenim el torneig de botifarra, que és un joc de cartes català, intentem que els grups coneguts, els caps de cartell, sempre siguin en català, tot i que hem tingut algun grup que cantava en altres idiomes. Han vingut Pau Riba, Quimi Portet, aquest any ve Roger Mas, entre d’altres, i de cara els propers anys volem mantenir aquest signe d’identitat i poder portar altres mites de la música catalana.

Com valoreu el teixit associatiu de la ciutat, sobretot pel que fa a les entitats juvenils?
Crec que estem en un dels moments més vius dels últims anys. Bàsicament hi ha tres entitats que fan moltes coses al llarg de l’any, que tenim ganes de fer coses. És perfecte que surtin iniciatives des de col•lectius de joves i que enriqueixen d’una manera o altra la cultura i l’oci a Vilanova.

I, seguint amb aquest fil, us agradaria que hi hagi més entitats implicades a la Festa Major?
I tant, des de Can Pistraus volem que hi hagi més gent, més entitats que participin i que facin més plural encara la Festa Major, que és una manera de fer-la més gran.

Voldries afegir alguna cosa més?
Ja que hi som, animar a tothom que passi pel Tingladu, des del dijous 28 fins al diumenge 31 de juliol, que és obert i que s’hi podrà sopar, escoltar música i passar una estona agradable en el marc de la Festa Major.

CARME GUTIÉRREZ, MEMBRE DE LA COOPERATIVA DE CONSUM “LA VINAGRETA”

25 gen.


Què és “La Vinagreta”? Com va néixer?

“La Vinagreta” va néixer ara fa un parell d’anys, fruit de la preocupació d’un grup d’amics –sis o set– per aconseguir una alimentació sana: què mengem? d’on procedeixen els aliments que consumim? Arrel de diverses xerrades sobre aquest tema, vam decidir-nos a muntar la cooperativa: pensar com ens organitzàvem, buscar proveïdors… Quan ho vam tenir engegat, vam decidir començar a buscar més gent per poder treure més profit de la feina. “La Vinagreta” és un conjunt de gent –de consumidors– que ens ajuntem per adquirir conjuntament productes ecològics i de proximitat. Ens adrecem directament als productors, de manera que podem evitar els intermediaris i aconseguir, així, uns millors preus. “La Vinagreta” és una associació de gent que tenim un projecte en comú: a l’hora de comprar i de ser conscients de què estem consumint, no ens acaba d’agradar el fet d’anar al supermercat. A través de la cooperativa podem potenciar el tema dels productes de la comarca, que és difícil, molt difícil. No hi ha gaires problemes amb fruites i verdures, però sí amb la carn i els cereals. El nostre objectiu és comprar directament als proveïdors. Així, els ajudem una miqueta a ells i alhora ells ens ajuden a nosaltres, per qüestions de preus i qualitat.

En el teu cas, què et va portar a formar part d’un projecte com aquest?

Per qüestions de salut, vaig anar a parar a un homeòpata. És ell el que em va conscienciar de la necessitat de consumir aliments ecològics, de la zona i de temporada. També em va fer veure com ens afecta el fet de consumir productes elaborats no se sap on i no se sap com. A partir d’això, anar al supermercat amb aquesta consciència em demanava molt temps, havia d’anar intentant descobrir a les etiquetes què hi havia a cada producte, d’on venia… era horrorós. Però, és clar, un supermercat no està pensat per fer les coses així. No hi ha, per exemple, cap indicació sobre si un producte és transgènic o no. Arribes a la conclusió que no saps el que estàs menjant. La compra “normal” al supermercat és molt fàcil però acaba sent una enganyifa.

Com funciona la cooperativa?

Cada membre de la cooperativa fa la seva comanda. Nosaltres la centralitzem i, depenent del tipus de producte, cada setmana, cada quinze dies o cada tres mesos, traslladem la comanda directament al productor. Quan ens arriba una comanda hi ha una o dues persones que s’encarreguen de rebre-la i de preparar el paquet de cada membre de la cooperativa. Ho deixen a punt i cadascú passa a recollir-ho en el moment que pot. Hi ha diverses comissions que s’encarreguen de les diferents tasques: preparar les comandes, portar els comptes, etc.

Per a les verdures, per exemple, treballem bàsicament amb un productor, Can Perol, a qui fem una comanda cada quinze dies. Aquesta és la compra bàsica, la que fem sempre. A partir d’aquí, tenint en compte les inquietuds de cadascú i quins productes volem, anem buscant proveïdors i ens anem organitzant.

Ara mateix, treballeu només amb fruites i verdures?

Bé, de fet, comprem gairebé de tot. Anem creixent de mica en mica; fa poquet que vam començar i estem mirant de trobar més proveïdors per ampliar una miqueta tot això. Els dos criteris que tenim és que siguin productes ecològics i de proximitat, tot i que de vegades no és possible. Podem tenir un producte ecològic, per exemple, que vingui de lluny perquè aquí no es fa. Quan passa això, cadascú fa el que considera convenient.

En general, tenim la sensació que consumir productes ecològics surt molt car. És cert?

No tant com es pugui pensar. Evidentment, si te’n vas a una botigueta, és possible que sigui així. En molts casos, sobretot en la verdura, són els preus que podem trobar a qualsevol parada del mercat. És important el contacte directe amb el productor per estalviar intermediaris perquè són aquests els que encareixen els productes. A l’hora de comprar productes ecològics, la gent s’ho planteja perquè té la sensació que surten molt cars; fent-ho amb nosaltres, pel fet de fer comandes més grans i sense intermediaris, els preus són molt ajustats. Els productes que podem trobar normalment al mercat sense intermediaris ja no els demanem, no tindria sentit fer tota la feina si cadascú ja ho pot comprar directament.

En qualsevol cas, el preu no és una qüestió bàsica. És important tenir millors preus, per descomptat, però encara ho és més el fet de poder tenir una relació directa amb el productor, consumir productes de qualitat i establir entre nosaltres una relació especial, compartir experiències entre tots: d’on vénen els productes, quina mena de certificació tenen… Surten discussions i es genera un debat intern que també t’enriqueix.

Parla’ns d’altres experiències alternatives en què participi “La Vinagreta”

Vam començar el projecte pel fet de poder comprar producte ecològic. A mesura que anem treballant, però, anem aprenent altres coses. Per exemple, amb els diners. La necessitat de tenir un compte bancari ens va portar a plantejar-nos la possibilitat d’obrir-lo en una banca ètica i així ho vam fer. Molta gent que no coneixien aquesta mena de bancs han arribat a plantejar-se la possibilitat d’obrir-hi els seus comptes personals. A través de la cooperativa coneixem moltes iniciatives d’aquesta mena. A la llarga, ens agradaria poder difondre fora de la cooperativa totes aquestes iniciatives que anem coneixent, a través de documentals o de qualsevol altra manera.

Col•laboreu amb altres entitats similars?

A Vilanova, tenim contactes amb “La Pastera”, una cooperativa que té uns objectius i uns criteris semblants als nostres. Amb alguns proveïdors fem les comandes conjuntament, de manera que en surten afavorides totes les parts. “La Pastera” és una cooperativa força més gran que la nostra i ara mateix té llista d’espera per poder entrar a formar-ne part.

Quants membres teniu en aquests moments? Voldríeu créixer?

Ara estem estancats entre 15 i 20 persones, però sí, ens agradaria créixer. Realment implicats, som ara mateix deu o dotze. Hi ha gent que entra, s’hi està una temporada i després marxa. Volem ampliar-ho. Com més volum de compra, més possibilitats de trobar proveïdors, millors preus… Els proveïdors de la zona també en sortirien beneficiats.

Què s’ha de fer per entrar a formar part de “La Vinagreta”?

Només cal enviar-nos un missatge a lavinagretavng@gmail.com o venir a una de les nostres trobades, que són els primers divendres de mes al vespre, a l’Ateneu Vilanoví. Aquestes reunions ens permeten resoldre les qüestions que van sortint i estar en contacte entre nosaltres, més enllà del correu electrònic.

Voldries afegir alguna cosa per animar la gent a unir-se a “La Vinagreta”?

Animaria tothom a provar-ho. És difícil trencar la inèrcia del consum fàcil: anar al súper on tot és molt barat i molt ràpid i pràctic. No requereix temps ni has de pensar. Fer les coses d’una altra manera és complicat. De tota manera, els avantatges són moltíssims. El fet de no comprar cada dia t’obliga a organitzar-te, a pensar què necessitaràs i a ser més conscient del que consumeixes. Penso que l’esforç val la pena, adquirim molta consciència com a consumidors i establim una relació molt forta amb els altres membres de la cooperativa. Jo n’estic encantada, tot i la feina que em dóna.

Ben aviat començarem una campanya per difondre els serveis de la cooperativa i tota la cultura que estem traient d’aquesta experiència.

ENTREVISTA A MIQUEL ILLA, PATRÓ MAJOR DE LA CONFRARIA DE PESCADORS DE VILANOVA DES DE L’ANY 2008

17 nov.

Com està el sector pesquer a Vilanova, Miquel?
Molt malament, com a tota la costa catalana. Estem passant per una situació de crisi com en tots els sectors. És una crisi profunda deguda a molts factors, no tan sols a l’escassetat de captures, sinó també a la comercialització del peix, al cost dels estris que necessitem i que van pujant any rere any, al tema del gasoil, evidentment. És a dir, anar a pescar cada dia costa més i, en canvi, nosaltres venem el peix a un valor, en la majoria dels casos, de fa 20 o 30 anys enrere. Alguna cosa caldrà fer per poder subsistir.

Una part de la culpa la deu tenir també la competencia del peix de fora, no?
És clar, és clar. A Mercabarna, que és el mercat central, hi entra peix d’arreu del món, xilè, d’Àfrica, de l’Argentina,… I la gent què fa a la vista de la crisi que patim? Busca preus més barats. I tot i que els preus del peix a la Llotja d’aquí nosaltres considerem que són molt barats, un cop a les peixateries no poden competir amb productes congelats o semicongelats vinguts de fora.

Però el peix que pesqueu a Vilanova es queda aquí o va a fora?
No hem fet un estudi de la traçabilitat del peix de Vilanova, cosa que ens agradaría poder fer algún dia, però les peixateries d’aquí ens compren molt. El que és segur, però, és que no tot es queda aquí, això segur que no.

Quantes barques sou?
Una vuitantena i 367 persones treballant-hi. Això significa unes tres-centes famílies que en viuen directament.

Hi treballens molts immigrants?
Sí, sí, sobretot magribins I alguns sudamericans. La majoria van al sector de “la llum”, la pesca de nit de la sardina i el seitó, que és una feina dura que va subsistint en fran part gràcies a ells, ja que representen el gruix de la tripulació.

El joves d’aquí no s’hi senten atrets, per aquest món?
No, en absolut. Llevat d’aquells casos en què l’empresa passa de pares a fills, la veritatés que no. Molts se’n van anar a la construcció i alguns amb la crisi han tornat. Però la situació és tan dura que en el cas dels mariners a hores d’ara ja no podem dir que siguin mileuristes ni de lluny.

Es cobra un sou fix al mes o com funciona?
No, no ha funcionat mai així. Es treballa amb un concepte que es diu “a la par” i que vol dir, resumint-ho, que un cop tretes les despeses (bàsicament el gasoil i la seguretat social) l’empresa i la tripulació es reparteixen els guanys setmanalment al 50 %.

La flota està en condicions?
La flota vilanovina és una de les més importants de Catalunya. L’any passat, per exemple, va ser el port amb més captures i vendes, encara que s’ha d’aclarir que vam estar de sort i hi va haver tant de peix a la nostra costa que van venir barques d’altres llocs a pescar i a vendre a la nostra Llotja. Es va vendre peix per valor de més de 12 milions d’euros. En canvi enguany potser no s’arribarà als onze. A mi, però, m’agradaria dir que Vilanova és destacable no només pel nombre de barques que hi ha o de famílies que en viuen, sinó perquè es conserven tots els sectors de pesca tradicionals del Mediterrani, el de llum, el d’arrossegament, el palangre, el tresmall, el pop, el del tallarín,… Una varietat de sectors que ha desaparegut de la majoria de ports i que nosaltres som dels poc que conservem en gran.

I el mar, com el tenim?
Pel que fa a les captures ara està passant una crisi forta el sector de la sardina i el seitó. De la resta el que està més malament és la pesca a prop de la costa. Com més a prop, pitjor. El tallarín, l’almeja, el cargol punxent, que són els que es fan en zona de platges, estan desapareixent. I no és pas per sobrepesca, això segur. Per l’experiència que tenim, nosaltres ho atribuïm a les depuradores. Potser a causa d’algun producte que hi posin perquè les aigües estiguin més blaves i o així. Tots els pescadors de la costa catalana diem el mateix.

La térmica de Cubelles no hi influeix?
No, no, segur que afecta més la dessaladora que han fet al Prat, i en un futur la que s’ha de fer a Cunit.

I els biotops que es van dipositar al fons són útils?
Sí, en van posar una vintena, em sembla. Potser ajudaran, no dic que no, però és possible que facin augmentar la presència d’un cert tipus de peix i provoquin la disminució d’un altre. Fa anys, del port de Vallcarca a Barcelona se n’hi van tirar més de mil, amb barres de ferro i coses que ara estan prohibides, i ara no hi ha ni un peix. Ni un.

Les arts que feu servir són respectuoses amb el medi? L’arrossegament, per exemple?
Les que fem servir són totes autoritzades i són les que són. Les arts d’arrossegament sempre es diu que trillen el fons, sempre se sent a dir això, o que el trinxen, però el cert és que si els pescadors hi pesquen sempre hi ha peix, el terra es va com regenerant. Quan deixes de pescar-hi no s’agafa res. Possiblement es podrien regular altres coses, altres maneres… El que fa por és que l’administració, els biòlegs, gent de bona voluntat, sempre volen regular la feina del pescador, només al pescador.

Es fan parades biològiques?
Sí, i tant. Enguany per exemple el sector de” la llum” tornarà a parar dos mesos, com cada any, però només en cobrarà mes i mig. I el de l’arrossegament també en fa. Els armadors cobren un tant per la parada i els mariners van a l’atur, cosa que no està bé.

Creus que caldria adoptar mesures de potenciació del sector?
I tant. És absolutament necessari. La primera podria ser liberalitzar el subministrament del gasoil. Actualment ens veiem obligats a comprar-lo a Repsol fins que no tinguem un dipòsit. Segurament si poguéssim triar el preu seria més econòmic. Una altra mesura aniria en la línea de millorar la comercialització, d’obrir les possibilitats de venda, a través d’internet, sota comanda, arribar a la restauració directament, per exemple. .. Com més clients, volem pensar que el preu seria millor, suposem. Es tracta d’engrandir la xarxa de compradors directes. També s’ha de potenciar qualitat del nostre peix. Si no mirem de reduir les despeses per un cantó i augmentar el producte nostre per l’altre, estem perduts.

I la pesca turisme?
Això, com qualsevol cosa que sumi, ens aniria molt bé, seria de fàbula com a alternativa, però la cosa està molt endarrerida, perquè des de Capitania Marítima es posen molt incovenients en l’aspecte de la seguretat.

Les condicions del port són òptimes? Hi ha problemes d’espai o d’interferència amb tantes activitats en tan poc espai? Com són les relacions amb les Administracions?
Pel que fa a les condicions, no tenim cap problema. El Port depèn de la Generalitat, però a part d’això les relacions amb l’Ajuntament sempre han estat molt bones. La dársena pesquera és una mica petita però la veritat és que els espais están ben definits i estem molt bé. Hi ha bona relació amb tothom. I pel que fa al el Pla Estratègic, s ‘està aplicant com està previst.

Per acabar, és inevitable parlar del tema de la tanca. Com veieu vosaltres el tema?
A nosaltres ens sorprèn que es critiqui tant i ens sembla que es fa molta demagògia. Potser la gent no sap que tret de les hores de feina, és a dir de les 8 a les 10:30 i de les 15 a les 17 el port és accesible a tothom a peu , fins i tot en bicicleta, i els caps de semana sencers. Només es tanca en aquestes hores perquè són les hores en què es treballa i es ven el peix. Es fa per raons de seguretat com es faria en qualsevol polígon.

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU”

18 oct.

La Plataforma “No Fem el CIM” va néixer el 2003 per lluitar contra el desenvolupament d’aquest projecte que, a part de trinxar el territori agrari, transmutarà el codi genètic penedesenc. Actualment s’han recollit més de 5.000 signatures contra el Logis Penedès i s’han presentat més de 1.200 al•legacions contra el Pla Territorial del Camp de Tarragona. La Plataforma demana que, tal i com ja han fet els ajuntaments de L’Arboç, La Bisbal i Vilafranca del Penedès, els ajuntaments penedesencs facin arribar les al•legacions abans del 3 de novembre al departament de Política Territorial, per evitar que aquest Pla Director d’Infraestructures Viàries i Ferroviàries del Baix Penedès que vol imposar el Logis tiri endavant. Pau Batlle és un dels portaveus de la Plataforma “No Fem el CIM”.

– Per què el Logis Penedès no és una bona idea per a la comarca del Baix Penedès?
El Penedès es troba situat entre dos grans centres metropolitans: l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Camp de Tarragona. Això converteix el territori agrari en un corredor de transport metropolità. El corredor és més intens ja que forma part de l’eix mediterrani de transport, des del Marroc fins a Lió i d’allí al centre Europa i als països Bàltics. La idea és un eix ferroviari especialitzat en el transport de mercaderies que faci aquest recorregut per competir amb els vaixells que, provinents del canal de Suez, han de donar la volta per l’estret de Gibraltar per arribar als ports d’Anvers, Rotterdam o Hamburg, es guanyen quatre dies. El CIM del Penedès, pel fet de tractar-se d’un port sec, queda relegat a un suposat intercanvi modal entre la carretera i el tren. Avui dia, però, l’eix ferroviari encara no està ni previst ni pressupostat per l’Estat espanyol.

La crítica a aquest Pla és que parteix de suposats arguments inexistents. A part de la inexistència del projecte del tren de mercaderies, l’argument que el CIM (300 ha) es fa per no omplir de naus logístiques tot el Penedès s’ha vist desmentit per l’acceptació per part del mateix govern de la Generalitat del centre logístic del Corte Inglés (125 ha) al municipi de la Bisbal, al costat de la Idiada (350 ha), la gran pista de proves automobilístiques.

També cau pel seu propi pes el càlcul de trànsit de camions previstos –el Pla calcula una quantitat de 25.000 viatges/dia, dels quals només 4.600 seran de camions pesats– que, tot i ser molt, es preveu un trànsit quatre vegades més elevat.

Tots aquests paràmetres fan que els càlculs inicials del propi Pla, que no inclou els problemes generats fora del recinte del CIM, prevegin una contaminació anual de 163.238 tones de CO2. La plataforma, però, atenent a altres CIMS existents i en funcionament, considera molt baixa aquesta previsió. Les previsions segurament serien de 10.000 viatges camions/dia, amb una contaminació entorn de les 640.000 tones/any, sense comptar els altres sectors fora del Pla.

Tot i que les dades i la seva manipulació són un problema seriós, cal no perdre de vista els temes més importants: la imposició d’un artefacte sobre un territori sense tenir en compte ni la seva estructura econòmica, ni la territorial, ni la social.

– És possible desenvolupar al Penedès un sistema econòmic sense la logística, en una comarca castigada per l’atur?
El problema de l’atur ve de lluny i rau en l’aposta que els sectors econòmics i polítics han fet, des de mitjans del segle passat, pel creixement desaforat. Com no hi ha d’haver atur quan al Baix Penedès els últims anys han arribat més de 6.000 persones cada any provinents sobretot de les àrees metropolitanes? Ara, amb la crisi, la construcció, sobretot, ha estat la gran generadora d’atur, però també l’atur és filla de la mobilitat: em surt més a compte poder viure amb més qualitat de vida al Penedès encara que m’hagi de desplaçar cada dia a treballar a la metròpolis.

Per això, el projecte basat en el transport de mercaderies internacional no soluciona el problema sinó que l’agreuja. Quan hi ha crisi econòmica, el transport de mercaderies disminueix. En aquests moments, el transport per carretera ha baixat un 20%, estem amb la mateixa intensitat de trànsit del 2004, segons dades de la pròpia Generalitat. En el sector logístic, els llocs de treball, a part de ser de nivells més aviat baixos, són els més inestables.

L’aposta pel sector logístic, com s’està veient, desplaça definitivament altres sectors amb més futur i de més qualitat: l’agroalimentari, el vitivinícola, l’enoturisme, les energies netes (com la fotovoltaica), els serveis complementaris a les empreses metropolitanes, com ara activitats de gamma alta associades al paisatge, etc.

De fet, just ara, amb la crisi, és quan menys necessitem la imposició d’un projecte aliè als interessos del territori que alteri la necessitat de cercar la complicitat dels sectors econòmics i socials per generar un projecte concebut tenint en compte les possibilitats d’un territori molt ben situat en el món i amb unes qualitats ambientals envejables.

– Com es veuen afectats els municipis on es vol construir el CIM?
La creació d’un feix de carreteres (AP-7, C-31, C-32, C-15, N-340 i, a més, l’A-7) i de tren (Renfe, AVE i ara també de mercaderies) aboca el Penedès cada vegada més a consagrar-se com a comarca corredor. Si permetem que s’hi assentin les multinacionals de la logística, acabaran convertint-la, a més, en un gran contenidor, el pati de darrera de la metròpolis. A canvi de què? De la promesa d’uns quants llocs de treball precaris? Una economia que funcioni ha de ser diversificada i que parteixi de baix a dalt. Si ve de dalt, el benefici se’n va cap a dalt.

En el cas dels municipis directament afectats, es comencen a detectar símptomes preocupants. A la Bisbal he parlat amb un important productor de vins i caves autòcton que ha apostat i ha invertit molts diners pel vi d’autor molt lligat a la terra i amb referències al paisatge vinícola penedesenc. Ara veu com creixen les naus logístiques davant de les seva finca i se sent enganyat ja que, quan s’hi va establir, es trobava al bell mig de les vinyes penedesenques i ara comença a estar rodejat de naus de 25 metres d’alçada. En el cas de Banyeres, preveient el CIM, es van començar a construir habitatges per damunt de les previsions de creixement de la població, cosa que ha generat desequilibris de dimensionat urbanístic: la desmesura comença a fer-se evident. Els indrets on l’administració va comprar les terres de sota mà comencen a presentar signes evidents d’ermar.

A més, aquests municipis estan afectats de ple per la construcció de grans infraestructures viàries que han de comunicar els grans polígons industrials, que s’ubicaran en aquests municipis, amb Europa. Al camp al nord de l’Arboç, s’hi preveu instal•lar les vies d’espera per als trens de mercaderies. El resultat és que el cor de la plana agrícola baix penedesenca serà esquarterada per la traça maldestra de les infraestructures viàries (A-7) i ferroviàries (tren de mercaderies). Una autèntica transmutació del model territorial, tant econòmic o paisatgístic com social.

– Des de la societat civil, com es pot afrontar un projecte que ve marcat des de la Generalitat?
La societat civil i les administracions locals i comarcals han afrontat el projecte imposat amb una lluita que ja fa set anys que dura. Manifestacions massives amb tallades a les carreteres, signatures, posicionament i al•legacions en contra de la majoria d’ajuntaments i els consells comarcals del Penedès, no han fet baixar del burro els diferents responsables polítics d’aquest projecte.

Durant el període d’exposició del Pla Territorial del Camp de Tarragona, on es preveia el Logis, es varen presentar més de 1.200 al•legacions. Ara, en l’exposició de l’aprovació inicial del Pla del Logis, durant tot el mes d’octubre s’han presentat entorn d’unes 300 al•legacions en contra del Logis i s’esperen encara les al•legacions de les administracions, que tenen temps fins al 3 de novembre, tot i que s’ha fet públic que l’Ajuntament de Vilafranca ja l’ha presentada i l’Arboç i Banyeres també l’estan preparant. Des de la Plataforma, hem dissenyat un model d’al•legació (http://nofemelcim.blogspot.com/) que associacions, partits i ajuntaments poden presentar al DPTOP.

També es pensa demanar als eurodiputats que facin una demanda al Parlament Europeu ja que el procés d’elaboració del Pla ha vulnerat el “Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en assumptes ambientals”, sobretot en un projecte imposat que pot alterar substancialment l’estructura territorial del Penedès.

L’objectiu és reunir el màxim possible de mostres de rebuig al Logis Penedès per aconseguir aturar el projecte i encetar un veritable i autèntic debat ciutadà sobre tots els problemes que hi ha sobre la taula i que no han estat ni tan sols esmentats, com el tema de l’energia, la contaminació, la crisi econòmica des del vessant dels objectius de futur, molt diferents ara de quan es va prendre la decisió de fer un port sec al Penedès.

ENTREVISTA A JUANAN, PRESIDENT DEL COMITÈ D´EMPRESA DE MAHLE I SECRETARI D´ACCIÓ SINDICAL DE CATALUNYA DE LA CGT

20 set.

Juanan Sánchez té 41 anys i és veí del Llimonet. Treballa a Mahle des de 1998 i, des d’aquell mateix any, milita de la CGT. Actualment és president del Comitè d’Empresa de Mahle i secretari d’Acció Sindical de Catalunya de la CGT. Amb ell, volem parlar de la vaga general convocada per al 29 de setembre.

Juanan, per què, la vaga?
Evidentment, els motius principals de la vaga són la reforma laboral aprovada pel Govern i les retallades socials que en deriven (pensions, xec nadó, etc). De tota manera, anant una mica més enllà, la vaga es justifica per la progressiva pèrdua de drets guanyats amb molt esforç pels treballadors i les treballadores; aquesta és una tendència que no es pot acceptar. No pot ser que la solució de la crisi hagi de venir per aquesta banda.

A nivell pràctic, com afectarà les nostres vides aquesta reforma laboral?
Ens afectarà en tots els aspectes: la reforma laboral es refereix, evidentment, a qüestions de feina, però és precisament de la feina, que vivim! Les retallades de sous, les facilitats per a l’acomiadament i, per tant, la pèrdua d’estabilitat laboral, provocaran pors: sempre estarem en perill de quedar-nos sense feina o de treballar en pitjors condicions. Aquesta pèrdua gradual de drets que teníem afectarà per força les nostres vides. S’ha de tenir en compte que es tracta de la reforma laboral més forta des que vivim en democràcia. Representa tornar quaranta anys enrere.

En els últims dos anys, hi va hagut greus conflictes laborals a Mahle, Prysmian, Componentes i d’altres. S’han acabat els acomiadaments o tornaran?
Els acomiadaments continuaran però sense ser massius. La situació encara no és clara i aquesta reforma laboral no ens ajudarà. Els canvis permetran acomiadar la gent amb més antiguitat i amb més consciència i substituir-los per gent jove que treballaran en precari, que és justament el contrari del que ens volen vendre amb la reforma.

La CGT és una alternativa als dos sindicants dominants. Què us fa diferents? Quina és la vostra presència a la comarca?
CCOO i UGT són dos sindicats molt i molt grans que, gràcies a les subvencions, han arribat a funcionar com una gran empresa. Per a la CGT és molt difícil trencar el seu domini, fruit d’una dinàmica de molts anys. A la CGT treballem només a partir de les quotes dels nostres afiliats; renunciem a les subvencions i això ens fa més fràgils però també més lliures, no estem lligats a ningú. Això sí, la nostra dedicació, que –a diferència dels altres sindicats- és voluntària, ha de ser molt més gran. És evident que aquestes diferències de funcionament han d’afectar per força la nostra presència; al costat d’aquests dos, som un sindicat molt petit. Els nostres nivells de representació a la comarca del Garraf estan a la mitjana de la resta del país.

A la comarca del Garraf hi ha un 15% d’atur. Què ens espera per als propers anys? Com veus la situació?
Penso que, tot i que la caiguda forta de l’ocupació ja ha passat, la crisi trigarà anys a solucionar-se i hi haurà encara un goteig, s’aniran perdent llocs de treball. Segurament, l’economia s’estabilitzarà però els treballadors i les treballadores trigarem molt a notar-ho. En el cas de Vilanova, s’ha perdut gairebé tota la indústria i serà molt difícil que s’arribi a recuperar. La ciutat industrial que era Vilanova s’ha convertit en una ciutat de serveis.

Quan falten pocs dies per a la vaga general del dia 29, què n’espereu?
 D’entrada, la sensació és dolenta, la gent no percep la gravetat de la situació i no confia en els sindicats, el seu pensament és que perdran un dia de sou. És per això que cal fer aquests últims dies un treball important de difusió, s’ha d’explicar bé què implica aquesta reforma. Tothom ha d’entendre que les facilitats que hi haurà per a l’acomiadament -que, a més, serà subvencionat per l’Estat- afecten a tothom. Aquesta serà la nostra feina durant aquestes dues setmanes.

← Older Entries