ENTREVISTA A MARI PAU MUNUERA (PRESIDENTA), MARIA XOSÉ GONZÁLEZ (SECRETÀRIA) i MANOLI ÁLVAREZ (TRESORERA) DE L’ASSOCIACIÓ DE DONES LA FRONTISSA

Podeu explicar què és la Frontissa, des de quan existeix, quanta gent sou, les activitats…?
Fa dotze anys que existeix. Hi havia un grup de dones amb un altre nom al barri de Sant Joan, patrocinades per l’Ajuntament, amb una monitora, però que en un moment determinat vam creure que calia fer un treball més específic sobre les dones, per reivindicar el nostre paper en la societat , buscar alternatives… Va coincidir que llavors es va començar a parlar als mitjans de comunicació de la violència sobre les dones. Aquí a Vilanova no hi havia cap grup així. Ara bé, quan es va començar a parlar de compromís de les dones amb la societat i de reivindicacions, llavors molta gent va marxar i ens vam quedar les que realment crèiem en el projecte.

Quantes persones en formeu part ara mateix?
Unes trenta.

I quines activitats dueu a terme?
Fem moltes activitats: els dimecres fem atenció aquí al local de l’Espai d’Entitats a partir de les 6 o les 7 fins a les 8 o més tard si és necessari, tenim un telèfon d’atenció les 24 hores (646811644), el projecte Viu la teva ciutat que va adreçat a dones que provenen d’altres països per fer alfabetització en català, cursos d’informàtica, també el projecte Fènix, i el Donart per dones que es dediquen a les arts plàstiques, el premi literari “Carta a qui maltracta”, adreçat a nois noies d’institut, commemorem el 8 de març i el 25 de novembre, fem el butlletí, mantenim actualitzat el Facebook i el blog, i sempre que podem organitzem xerrades i conferències.

En què consisteixen exactament els projectes Viu la teva ciutat i Fènix?
L’objectiu bàsic del projecte Viu la teva ciutat és que les dones provinents d’altres països es puguin desenvolupar a la ciutat a nivell lingüístic i d’administració. S’aprofita també per fer un recull de deures i drets. I el projecte Fènix va adreçat a aquelles dones que pel fet de ser dones han tingut alguna dificultat en la seva vida, separacions traumàtiques, discriminacions familiars o laborals pel fet de ser dones… Aquí, de la mà d’una persona especialitzada, s’intenta tancar les ferides. No es tracta d’autoajuda. Nosaltres en diem Fènix perquè reviuen de les cendres.

Tot aquest conjunt d’activitats justificaria la creació d’un Casal de Dones, que és una de les vostres reivindicacions. En què consistiria i com funcionaria?
Doncs seria un edifici on hi hagués diverses organitzacions de dones i on es poguessin aplegar totes aquestes activitats, que a hores d’ara es fan en diferents llocs de la ciutat: a la Biblioteca, a l’Espai d’Entitats, a l’Orfeó, d’altres grups de dones han de fer les seves activitats a la UPC,.. . Potser nosaltres hem estat una mica pioneres a Vilanova, però els últims anys n’han anat sorgit molts, de grups de dones, que no ens coneixem, no ens trobem, amb les quals per tant no es pot fer xarxa. L’existència d’un Casal de Dones faria possible que més dones s’associessin. Hi podrien ser també els àmbits femenins dels partits polítics i dels sindicats, per exemple, o qualsevol altre grup amb altres interessos que no siguin la política o l’economia. D’aquesta manera es guanyaria en visibilitat. A Vilafranca, sense anar més lluny, ja existeix.

Canviant de tema. Quina valoració feu dels efectes de la Llei contra la violència de gènere?
Pensem que ha representat un pas endavant però que com en totes aquestes lleis han faltat els recursos per aplicar-les de manera efectiva. Ha faltat formació, mitjans, és a dir, personal i pressupostos. Amb el govern anterior la policia encara va tenir un pla específic de formació impulsat per la Conselleria d’Interior, però amb el nou govern de Convergència això ha desaparegut. Al protocol de violència contra les dones s’han d’incloure tots els agents que participen, però passa sovint que en el moment de recórrer a qualsevol d’aquests agents la personada formada en aquest àmbit no està disponible. La llei es basa molt en la bona voluntat dels agents que la porten a terme.

I de la Llei d’interrupció de l’embaràs?
És anacrònic que a hores d’ara s’estigui parlant encara d’això. S’hauria d’esta parlant de salut reproductiva, que està definida per l’OMS com un estat de benestar físic i psíquic en tot el que té a veure amb la sexualitat i la reproducció, i no parlar encara d’avortament. L’avortament és el fracàs de la salut reproductiva. El que passa és que estem enredats en temes morals, quan en realitat es tracta d’una qüestió de formació.
Pel que fa a les polítiques d’igualtat, quina és la vostra postura? Sobre les quotes, per exemple.
Es diu que una persona no ha d’estar ocupant un lloc perquè sigui home o perquè sigui dona, sinó perquè ho valgui, però nosaltres ens preguntem dues coses, qui decideix qui val per a què, i si els que i ocupen càrrecs de responsabilitat són els que més valen. Així doncs, estem a favor de les quotes però no amb la lectura lineal que es fa, de tants homes tantes dones. Les quotes estan bé sempre que la feminització dels estaments que poden impulsar un home o una dona estigui prou equilibrada. Les quotes, de fet ,haurien d’estar superades i s’hauria de poder promocionar algú sense tenir en compte si és home o dona. I una cosa molt important, les quotes no serien necessàries si els homes assumissin la seva part de treball domèstic, i de cura i atenció a les persones. De vegades passa que les decisions importants les prenen els homes a la barra del bar un cop acabada una reunió que les dones han hagut d’abandonar per atendre qüestions domèstiques.

De quina manera es veuen afectades les dones per la crisi?
Pel que fa a la violència contra les dones, paradoxalment augmenten els casos d’assassinats i disminueixen les denúncies. Això té una explicació econòmica. La dona que no té feina ara ho té més difícil per denunciar la persona que està donant de menjar als seus fills, que potser paga la hipoteca,… La crisi ha augmentat la sensació d’inseguretat de les dones. En el cas de les dones immigrades, cal tenir en compte que es donen casos molt heterogenis: dones que han deixat la família als seus països, parelles que vénen a treballar tots dos i dones que acompanyen el seu marit però no s’incorporen al mercat laboral. Es tracta, doncs, de tot un ventall de problemàtiques. Tothom està descontent i, a més, elles se senten atrapades. Aquí no hi ha recursos i sovint tampoc no poden optar per tornar al seu país. En qualsevol cas, la crisi cau amb molta més força sobre les dones.

Parlem del tema delicat de la prostitució?
La prostitució es considera un tipus d’esclavisme, però hi ha feines considerades dignes que tenen el mateix grau d’esclavisme i estan més mal pagades. Després hi ha la qüestió hipòcrita de si es fa al carrer..

Però La Frontissa és partidària de l’abolició?
Evidentment, però no volem que aquesta abolició comenci castigant les prostitutes. Que es comenci castigant els traficants, els explotadors i els usuaris. Les prostitutes són la part més dèbil i per tant no és sobre elles que ha de caure el pes d’aquesta abolició.

Per anar acabant, no creieu que ha baixat l’esperit feminista?
Igual que ha baixat l’esperit d’esquerres o el de contestació. Les dones formen part del conjunt de la societat i se senten afectades pels canvis com la resta. I, a més, hi ha una cosa molt perversa. A nivell educatiu i històric es minimitza molt la importància del feminisme. Encara es pensa en les dones que demanaven el vot i que s’encadenaven,…Nosaltres ens considerem feministes perquè encara cal lluitar, però també en memòria de totes les dones que han lluitat. La nostra definició de feminisme és “ser iguals però sent diferents”, ningú és igual a ningú ni una dona és igual que una altra dona, però hi ha uns drets que tots hem de tenir. I la base de la igualtat està en el repartiment del treball domèstic. El feminisme no és en cap cas l’altra cara del masclisme com s’ha volgut fer entendre sovint. I tot i que hi ha plantejaments feministes molt diversos, no n’hi ha cap que hagi volgut dominar o agredir els homes. Malauradament encara hi ha dones per a qui que la paraula ”feminista” és com un estigma. En el cas de les dones més joves segurament és perquè encara no noten el pes de la discriminació laboral, dins la parella,..Això se sent més tard. A més, de la mateixa manera que ens han fet creure que tots érem de classe mitjana, que ja érem europeus,…doncs també ens volgut fer creure que ja tots som iguals.

Com celebrareu el proper 8 de març?
Enguany ho tenim una mica malament perquè coincideix amb la Setmana Blanca i amb el Carnaval. Així que, tot i que normalment ho fem a part, ho celebrarem conjuntament amb l’Ajuntament. Hi haurà un acte públic el dia 8 al matí i nosaltres hi participarem.

Voleu afegir alguna cosa més?
Doncs que la base de tot és repartir la feina pagada i la no pagada entre tots i totes al cinquanta per cent. La resistència davant d’això és el que genera tota la problemàtica. Com diu el nostre lema: “Som i volem el cinquanta per cent”.

CARME GUTIÉRREZ, MEMBRE DE LA COOPERATIVA DE CONSUM “LA VINAGRETA”

Què és “La Vinagreta”? Com va néixer?

“La Vinagreta” va néixer ara fa un parell d’anys, fruit de la preocupació d’un grup d’amics –sis o set– per aconseguir una alimentació sana: què mengem? d’on procedeixen els aliments que consumim? Arrel de diverses xerrades sobre aquest tema, vam decidir-nos a muntar la cooperativa: pensar com ens organitzàvem, buscar proveïdors… Quan ho vam tenir engegat, vam decidir començar a buscar més gent per poder treure més profit de la feina. “La Vinagreta” és un conjunt de gent –de consumidors– que ens ajuntem per adquirir conjuntament productes ecològics i de proximitat. Ens adrecem directament als productors, de manera que podem evitar els intermediaris i aconseguir, així, uns millors preus. “La Vinagreta” és una associació de gent que tenim un projecte en comú: a l’hora de comprar i de ser conscients de què estem consumint, no ens acaba d’agradar el fet d’anar al supermercat. A través de la cooperativa podem potenciar el tema dels productes de la comarca, que és difícil, molt difícil. No hi ha gaires problemes amb fruites i verdures, però sí amb la carn i els cereals. El nostre objectiu és comprar directament als proveïdors. Així, els ajudem una miqueta a ells i alhora ells ens ajuden a nosaltres, per qüestions de preus i qualitat.

En el teu cas, què et va portar a formar part d’un projecte com aquest?

Per qüestions de salut, vaig anar a parar a un homeòpata. És ell el que em va conscienciar de la necessitat de consumir aliments ecològics, de la zona i de temporada. També em va fer veure com ens afecta el fet de consumir productes elaborats no se sap on i no se sap com. A partir d’això, anar al supermercat amb aquesta consciència em demanava molt temps, havia d’anar intentant descobrir a les etiquetes què hi havia a cada producte, d’on venia… era horrorós. Però, és clar, un supermercat no està pensat per fer les coses així. No hi ha, per exemple, cap indicació sobre si un producte és transgènic o no. Arribes a la conclusió que no saps el que estàs menjant. La compra “normal” al supermercat és molt fàcil però acaba sent una enganyifa.

Com funciona la cooperativa?

Cada membre de la cooperativa fa la seva comanda. Nosaltres la centralitzem i, depenent del tipus de producte, cada setmana, cada quinze dies o cada tres mesos, traslladem la comanda directament al productor. Quan ens arriba una comanda hi ha una o dues persones que s’encarreguen de rebre-la i de preparar el paquet de cada membre de la cooperativa. Ho deixen a punt i cadascú passa a recollir-ho en el moment que pot. Hi ha diverses comissions que s’encarreguen de les diferents tasques: preparar les comandes, portar els comptes, etc.

Per a les verdures, per exemple, treballem bàsicament amb un productor, Can Perol, a qui fem una comanda cada quinze dies. Aquesta és la compra bàsica, la que fem sempre. A partir d’aquí, tenint en compte les inquietuds de cadascú i quins productes volem, anem buscant proveïdors i ens anem organitzant.

Ara mateix, treballeu només amb fruites i verdures?

Bé, de fet, comprem gairebé de tot. Anem creixent de mica en mica; fa poquet que vam començar i estem mirant de trobar més proveïdors per ampliar una miqueta tot això. Els dos criteris que tenim és que siguin productes ecològics i de proximitat, tot i que de vegades no és possible. Podem tenir un producte ecològic, per exemple, que vingui de lluny perquè aquí no es fa. Quan passa això, cadascú fa el que considera convenient.

En general, tenim la sensació que consumir productes ecològics surt molt car. És cert?

No tant com es pugui pensar. Evidentment, si te’n vas a una botigueta, és possible que sigui així. En molts casos, sobretot en la verdura, són els preus que podem trobar a qualsevol parada del mercat. És important el contacte directe amb el productor per estalviar intermediaris perquè són aquests els que encareixen els productes. A l’hora de comprar productes ecològics, la gent s’ho planteja perquè té la sensació que surten molt cars; fent-ho amb nosaltres, pel fet de fer comandes més grans i sense intermediaris, els preus són molt ajustats. Els productes que podem trobar normalment al mercat sense intermediaris ja no els demanem, no tindria sentit fer tota la feina si cadascú ja ho pot comprar directament.

En qualsevol cas, el preu no és una qüestió bàsica. És important tenir millors preus, per descomptat, però encara ho és més el fet de poder tenir una relació directa amb el productor, consumir productes de qualitat i establir entre nosaltres una relació especial, compartir experiències entre tots: d’on vénen els productes, quina mena de certificació tenen… Surten discussions i es genera un debat intern que també t’enriqueix.

Parla’ns d’altres experiències alternatives en què participi “La Vinagreta”

Vam començar el projecte pel fet de poder comprar producte ecològic. A mesura que anem treballant, però, anem aprenent altres coses. Per exemple, amb els diners. La necessitat de tenir un compte bancari ens va portar a plantejar-nos la possibilitat d’obrir-lo en una banca ètica i així ho vam fer. Molta gent que no coneixien aquesta mena de bancs han arribat a plantejar-se la possibilitat d’obrir-hi els seus comptes personals. A través de la cooperativa coneixem moltes iniciatives d’aquesta mena. A la llarga, ens agradaria poder difondre fora de la cooperativa totes aquestes iniciatives que anem coneixent, a través de documentals o de qualsevol altra manera.

Col•laboreu amb altres entitats similars?

A Vilanova, tenim contactes amb “La Pastera”, una cooperativa que té uns objectius i uns criteris semblants als nostres. Amb alguns proveïdors fem les comandes conjuntament, de manera que en surten afavorides totes les parts. “La Pastera” és una cooperativa força més gran que la nostra i ara mateix té llista d’espera per poder entrar a formar-ne part.

Quants membres teniu en aquests moments? Voldríeu créixer?

Ara estem estancats entre 15 i 20 persones, però sí, ens agradaria créixer. Realment implicats, som ara mateix deu o dotze. Hi ha gent que entra, s’hi està una temporada i després marxa. Volem ampliar-ho. Com més volum de compra, més possibilitats de trobar proveïdors, millors preus… Els proveïdors de la zona també en sortirien beneficiats.

Què s’ha de fer per entrar a formar part de “La Vinagreta”?

Només cal enviar-nos un missatge a lavinagretavng@gmail.com o venir a una de les nostres trobades, que són els primers divendres de mes al vespre, a l’Ateneu Vilanoví. Aquestes reunions ens permeten resoldre les qüestions que van sortint i estar en contacte entre nosaltres, més enllà del correu electrònic.

Voldries afegir alguna cosa per animar la gent a unir-se a “La Vinagreta”?

Animaria tothom a provar-ho. És difícil trencar la inèrcia del consum fàcil: anar al súper on tot és molt barat i molt ràpid i pràctic. No requereix temps ni has de pensar. Fer les coses d’una altra manera és complicat. De tota manera, els avantatges són moltíssims. El fet de no comprar cada dia t’obliga a organitzar-te, a pensar què necessitaràs i a ser més conscient del que consumeixes. Penso que l’esforç val la pena, adquirim molta consciència com a consumidors i establim una relació molt forta amb els altres membres de la cooperativa. Jo n’estic encantada, tot i la feina que em dóna.

Ben aviat començarem una campanya per difondre els serveis de la cooperativa i tota la cultura que estem traient d’aquesta experiència.

ENTREVISTA A MIQUEL ILLA, PATRÓ MAJOR DE LA CONFRARIA DE PESCADORS DE VILANOVA DES DE L’ANY 2008

Com està el sector pesquer a Vilanova, Miquel?
Molt malament, com a tota la costa catalana. Estem passant per una situació de crisi com en tots els sectors. És una crisi profunda deguda a molts factors, no tan sols a l’escassetat de captures, sinó també a la comercialització del peix, al cost dels estris que necessitem i que van pujant any rere any, al tema del gasoil, evidentment. És a dir, anar a pescar cada dia costa més i, en canvi, nosaltres venem el peix a un valor, en la majoria dels casos, de fa 20 o 30 anys enrere. Alguna cosa caldrà fer per poder subsistir.

Una part de la culpa la deu tenir també la competencia del peix de fora, no?
És clar, és clar. A Mercabarna, que és el mercat central, hi entra peix d’arreu del món, xilè, d’Àfrica, de l’Argentina,… I la gent què fa a la vista de la crisi que patim? Busca preus més barats. I tot i que els preus del peix a la Llotja d’aquí nosaltres considerem que són molt barats, un cop a les peixateries no poden competir amb productes congelats o semicongelats vinguts de fora.

Però el peix que pesqueu a Vilanova es queda aquí o va a fora?
No hem fet un estudi de la traçabilitat del peix de Vilanova, cosa que ens agradaría poder fer algún dia, però les peixateries d’aquí ens compren molt. El que és segur, però, és que no tot es queda aquí, això segur que no.

Quantes barques sou?
Una vuitantena i 367 persones treballant-hi. Això significa unes tres-centes famílies que en viuen directament.

Hi treballens molts immigrants?
Sí, sí, sobretot magribins I alguns sudamericans. La majoria van al sector de “la llum”, la pesca de nit de la sardina i el seitó, que és una feina dura que va subsistint en fran part gràcies a ells, ja que representen el gruix de la tripulació.

El joves d’aquí no s’hi senten atrets, per aquest món?
No, en absolut. Llevat d’aquells casos en què l’empresa passa de pares a fills, la veritatés que no. Molts se’n van anar a la construcció i alguns amb la crisi han tornat. Però la situació és tan dura que en el cas dels mariners a hores d’ara ja no podem dir que siguin mileuristes ni de lluny.

Es cobra un sou fix al mes o com funciona?
No, no ha funcionat mai així. Es treballa amb un concepte que es diu “a la par” i que vol dir, resumint-ho, que un cop tretes les despeses (bàsicament el gasoil i la seguretat social) l’empresa i la tripulació es reparteixen els guanys setmanalment al 50 %.

La flota està en condicions?
La flota vilanovina és una de les més importants de Catalunya. L’any passat, per exemple, va ser el port amb més captures i vendes, encara que s’ha d’aclarir que vam estar de sort i hi va haver tant de peix a la nostra costa que van venir barques d’altres llocs a pescar i a vendre a la nostra Llotja. Es va vendre peix per valor de més de 12 milions d’euros. En canvi enguany potser no s’arribarà als onze. A mi, però, m’agradaria dir que Vilanova és destacable no només pel nombre de barques que hi ha o de famílies que en viuen, sinó perquè es conserven tots els sectors de pesca tradicionals del Mediterrani, el de llum, el d’arrossegament, el palangre, el tresmall, el pop, el del tallarín,… Una varietat de sectors que ha desaparegut de la majoria de ports i que nosaltres som dels poc que conservem en gran.

I el mar, com el tenim?
Pel que fa a les captures ara està passant una crisi forta el sector de la sardina i el seitó. De la resta el que està més malament és la pesca a prop de la costa. Com més a prop, pitjor. El tallarín, l’almeja, el cargol punxent, que són els que es fan en zona de platges, estan desapareixent. I no és pas per sobrepesca, això segur. Per l’experiència que tenim, nosaltres ho atribuïm a les depuradores. Potser a causa d’algun producte que hi posin perquè les aigües estiguin més blaves i o així. Tots els pescadors de la costa catalana diem el mateix.

La térmica de Cubelles no hi influeix?
No, no, segur que afecta més la dessaladora que han fet al Prat, i en un futur la que s’ha de fer a Cunit.

I els biotops que es van dipositar al fons són útils?
Sí, en van posar una vintena, em sembla. Potser ajudaran, no dic que no, però és possible que facin augmentar la presència d’un cert tipus de peix i provoquin la disminució d’un altre. Fa anys, del port de Vallcarca a Barcelona se n’hi van tirar més de mil, amb barres de ferro i coses que ara estan prohibides, i ara no hi ha ni un peix. Ni un.

Les arts que feu servir són respectuoses amb el medi? L’arrossegament, per exemple?
Les que fem servir són totes autoritzades i són les que són. Les arts d’arrossegament sempre es diu que trillen el fons, sempre se sent a dir això, o que el trinxen, però el cert és que si els pescadors hi pesquen sempre hi ha peix, el terra es va com regenerant. Quan deixes de pescar-hi no s’agafa res. Possiblement es podrien regular altres coses, altres maneres… El que fa por és que l’administració, els biòlegs, gent de bona voluntat, sempre volen regular la feina del pescador, només al pescador.

Es fan parades biològiques?
Sí, i tant. Enguany per exemple el sector de” la llum” tornarà a parar dos mesos, com cada any, però només en cobrarà mes i mig. I el de l’arrossegament també en fa. Els armadors cobren un tant per la parada i els mariners van a l’atur, cosa que no està bé.

Creus que caldria adoptar mesures de potenciació del sector?
I tant. És absolutament necessari. La primera podria ser liberalitzar el subministrament del gasoil. Actualment ens veiem obligats a comprar-lo a Repsol fins que no tinguem un dipòsit. Segurament si poguéssim triar el preu seria més econòmic. Una altra mesura aniria en la línea de millorar la comercialització, d’obrir les possibilitats de venda, a través d’internet, sota comanda, arribar a la restauració directament, per exemple. .. Com més clients, volem pensar que el preu seria millor, suposem. Es tracta d’engrandir la xarxa de compradors directes. També s’ha de potenciar qualitat del nostre peix. Si no mirem de reduir les despeses per un cantó i augmentar el producte nostre per l’altre, estem perduts.

I la pesca turisme?
Això, com qualsevol cosa que sumi, ens aniria molt bé, seria de fàbula com a alternativa, però la cosa està molt endarrerida, perquè des de Capitania Marítima es posen molt incovenients en l’aspecte de la seguretat.

Les condicions del port són òptimes? Hi ha problemes d’espai o d’interferència amb tantes activitats en tan poc espai? Com són les relacions amb les Administracions?
Pel que fa a les condicions, no tenim cap problema. El Port depèn de la Generalitat, però a part d’això les relacions amb l’Ajuntament sempre han estat molt bones. La dársena pesquera és una mica petita però la veritat és que els espais están ben definits i estem molt bé. Hi ha bona relació amb tothom. I pel que fa al el Pla Estratègic, s ‘està aplicant com està previst.

Per acabar, és inevitable parlar del tema de la tanca. Com veieu vosaltres el tema?
A nosaltres ens sorprèn que es critiqui tant i ens sembla que es fa molta demagògia. Potser la gent no sap que tret de les hores de feina, és a dir de les 8 a les 10:30 i de les 15 a les 17 el port és accesible a tothom a peu , fins i tot en bicicleta, i els caps de semana sencers. Només es tanca en aquestes hores perquè són les hores en què es treballa i es ven el peix. Es fa per raons de seguretat com es faria en qualsevol polígon.

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU”

La Plataforma “No Fem el CIM” va néixer el 2003 per lluitar contra el desenvolupament d’aquest projecte que, a part de trinxar el territori agrari, transmutarà el codi genètic penedesenc. Actualment s’han recollit més de 5.000 signatures contra el Logis Penedès i s’han presentat més de 1.200 al•legacions contra el Pla Territorial del Camp de Tarragona. La Plataforma demana que, tal i com ja han fet els ajuntaments de L’Arboç, La Bisbal i Vilafranca del Penedès, els ajuntaments penedesencs facin arribar les al•legacions abans del 3 de novembre al departament de Política Territorial, per evitar que aquest Pla Director d’Infraestructures Viàries i Ferroviàries del Baix Penedès que vol imposar el Logis tiri endavant. Pau Batlle és un dels portaveus de la Plataforma “No Fem el CIM”.

– Per què el Logis Penedès no és una bona idea per a la comarca del Baix Penedès?
El Penedès es troba situat entre dos grans centres metropolitans: l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Camp de Tarragona. Això converteix el territori agrari en un corredor de transport metropolità. El corredor és més intens ja que forma part de l’eix mediterrani de transport, des del Marroc fins a Lió i d’allí al centre Europa i als països Bàltics. La idea és un eix ferroviari especialitzat en el transport de mercaderies que faci aquest recorregut per competir amb els vaixells que, provinents del canal de Suez, han de donar la volta per l’estret de Gibraltar per arribar als ports d’Anvers, Rotterdam o Hamburg, es guanyen quatre dies. El CIM del Penedès, pel fet de tractar-se d’un port sec, queda relegat a un suposat intercanvi modal entre la carretera i el tren. Avui dia, però, l’eix ferroviari encara no està ni previst ni pressupostat per l’Estat espanyol.

La crítica a aquest Pla és que parteix de suposats arguments inexistents. A part de la inexistència del projecte del tren de mercaderies, l’argument que el CIM (300 ha) es fa per no omplir de naus logístiques tot el Penedès s’ha vist desmentit per l’acceptació per part del mateix govern de la Generalitat del centre logístic del Corte Inglés (125 ha) al municipi de la Bisbal, al costat de la Idiada (350 ha), la gran pista de proves automobilístiques.

També cau pel seu propi pes el càlcul de trànsit de camions previstos –el Pla calcula una quantitat de 25.000 viatges/dia, dels quals només 4.600 seran de camions pesats– que, tot i ser molt, es preveu un trànsit quatre vegades més elevat.

Tots aquests paràmetres fan que els càlculs inicials del propi Pla, que no inclou els problemes generats fora del recinte del CIM, prevegin una contaminació anual de 163.238 tones de CO2. La plataforma, però, atenent a altres CIMS existents i en funcionament, considera molt baixa aquesta previsió. Les previsions segurament serien de 10.000 viatges camions/dia, amb una contaminació entorn de les 640.000 tones/any, sense comptar els altres sectors fora del Pla.

Tot i que les dades i la seva manipulació són un problema seriós, cal no perdre de vista els temes més importants: la imposició d’un artefacte sobre un territori sense tenir en compte ni la seva estructura econòmica, ni la territorial, ni la social.

– És possible desenvolupar al Penedès un sistema econòmic sense la logística, en una comarca castigada per l’atur?
El problema de l’atur ve de lluny i rau en l’aposta que els sectors econòmics i polítics han fet, des de mitjans del segle passat, pel creixement desaforat. Com no hi ha d’haver atur quan al Baix Penedès els últims anys han arribat més de 6.000 persones cada any provinents sobretot de les àrees metropolitanes? Ara, amb la crisi, la construcció, sobretot, ha estat la gran generadora d’atur, però també l’atur és filla de la mobilitat: em surt més a compte poder viure amb més qualitat de vida al Penedès encara que m’hagi de desplaçar cada dia a treballar a la metròpolis.

Per això, el projecte basat en el transport de mercaderies internacional no soluciona el problema sinó que l’agreuja. Quan hi ha crisi econòmica, el transport de mercaderies disminueix. En aquests moments, el transport per carretera ha baixat un 20%, estem amb la mateixa intensitat de trànsit del 2004, segons dades de la pròpia Generalitat. En el sector logístic, els llocs de treball, a part de ser de nivells més aviat baixos, són els més inestables.

L’aposta pel sector logístic, com s’està veient, desplaça definitivament altres sectors amb més futur i de més qualitat: l’agroalimentari, el vitivinícola, l’enoturisme, les energies netes (com la fotovoltaica), els serveis complementaris a les empreses metropolitanes, com ara activitats de gamma alta associades al paisatge, etc.

De fet, just ara, amb la crisi, és quan menys necessitem la imposició d’un projecte aliè als interessos del territori que alteri la necessitat de cercar la complicitat dels sectors econòmics i socials per generar un projecte concebut tenint en compte les possibilitats d’un territori molt ben situat en el món i amb unes qualitats ambientals envejables.

– Com es veuen afectats els municipis on es vol construir el CIM?
La creació d’un feix de carreteres (AP-7, C-31, C-32, C-15, N-340 i, a més, l’A-7) i de tren (Renfe, AVE i ara també de mercaderies) aboca el Penedès cada vegada més a consagrar-se com a comarca corredor. Si permetem que s’hi assentin les multinacionals de la logística, acabaran convertint-la, a més, en un gran contenidor, el pati de darrera de la metròpolis. A canvi de què? De la promesa d’uns quants llocs de treball precaris? Una economia que funcioni ha de ser diversificada i que parteixi de baix a dalt. Si ve de dalt, el benefici se’n va cap a dalt.

En el cas dels municipis directament afectats, es comencen a detectar símptomes preocupants. A la Bisbal he parlat amb un important productor de vins i caves autòcton que ha apostat i ha invertit molts diners pel vi d’autor molt lligat a la terra i amb referències al paisatge vinícola penedesenc. Ara veu com creixen les naus logístiques davant de les seva finca i se sent enganyat ja que, quan s’hi va establir, es trobava al bell mig de les vinyes penedesenques i ara comença a estar rodejat de naus de 25 metres d’alçada. En el cas de Banyeres, preveient el CIM, es van començar a construir habitatges per damunt de les previsions de creixement de la població, cosa que ha generat desequilibris de dimensionat urbanístic: la desmesura comença a fer-se evident. Els indrets on l’administració va comprar les terres de sota mà comencen a presentar signes evidents d’ermar.

A més, aquests municipis estan afectats de ple per la construcció de grans infraestructures viàries que han de comunicar els grans polígons industrials, que s’ubicaran en aquests municipis, amb Europa. Al camp al nord de l’Arboç, s’hi preveu instal•lar les vies d’espera per als trens de mercaderies. El resultat és que el cor de la plana agrícola baix penedesenca serà esquarterada per la traça maldestra de les infraestructures viàries (A-7) i ferroviàries (tren de mercaderies). Una autèntica transmutació del model territorial, tant econòmic o paisatgístic com social.

– Des de la societat civil, com es pot afrontar un projecte que ve marcat des de la Generalitat?
La societat civil i les administracions locals i comarcals han afrontat el projecte imposat amb una lluita que ja fa set anys que dura. Manifestacions massives amb tallades a les carreteres, signatures, posicionament i al•legacions en contra de la majoria d’ajuntaments i els consells comarcals del Penedès, no han fet baixar del burro els diferents responsables polítics d’aquest projecte.

Durant el període d’exposició del Pla Territorial del Camp de Tarragona, on es preveia el Logis, es varen presentar més de 1.200 al•legacions. Ara, en l’exposició de l’aprovació inicial del Pla del Logis, durant tot el mes d’octubre s’han presentat entorn d’unes 300 al•legacions en contra del Logis i s’esperen encara les al•legacions de les administracions, que tenen temps fins al 3 de novembre, tot i que s’ha fet públic que l’Ajuntament de Vilafranca ja l’ha presentada i l’Arboç i Banyeres també l’estan preparant. Des de la Plataforma, hem dissenyat un model d’al•legació (http://nofemelcim.blogspot.com/) que associacions, partits i ajuntaments poden presentar al DPTOP.

També es pensa demanar als eurodiputats que facin una demanda al Parlament Europeu ja que el procés d’elaboració del Pla ha vulnerat el “Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en assumptes ambientals”, sobretot en un projecte imposat que pot alterar substancialment l’estructura territorial del Penedès.

L’objectiu és reunir el màxim possible de mostres de rebuig al Logis Penedès per aconseguir aturar el projecte i encetar un veritable i autèntic debat ciutadà sobre tots els problemes que hi ha sobre la taula i que no han estat ni tan sols esmentats, com el tema de l’energia, la contaminació, la crisi econòmica des del vessant dels objectius de futur, molt diferents ara de quan es va prendre la decisió de fer un port sec al Penedès.

ENTREVISTA A JUANAN, PRESIDENT DEL COMITÈ D´EMPRESA DE MAHLE I SECRETARI D´ACCIÓ SINDICAL DE CATALUNYA DE LA CGT

Juanan Sánchez té 41 anys i és veí del Llimonet. Treballa a Mahle des de 1998 i, des d’aquell mateix any, milita de la CGT. Actualment és president del Comitè d’Empresa de Mahle i secretari d’Acció Sindical de Catalunya de la CGT. Amb ell, volem parlar de la vaga general convocada per al 29 de setembre.

Juanan, per què, la vaga?
Evidentment, els motius principals de la vaga són la reforma laboral aprovada pel Govern i les retallades socials que en deriven (pensions, xec nadó, etc). De tota manera, anant una mica més enllà, la vaga es justifica per la progressiva pèrdua de drets guanyats amb molt esforç pels treballadors i les treballadores; aquesta és una tendència que no es pot acceptar. No pot ser que la solució de la crisi hagi de venir per aquesta banda.

A nivell pràctic, com afectarà les nostres vides aquesta reforma laboral?
Ens afectarà en tots els aspectes: la reforma laboral es refereix, evidentment, a qüestions de feina, però és precisament de la feina, que vivim! Les retallades de sous, les facilitats per a l’acomiadament i, per tant, la pèrdua d’estabilitat laboral, provocaran pors: sempre estarem en perill de quedar-nos sense feina o de treballar en pitjors condicions. Aquesta pèrdua gradual de drets que teníem afectarà per força les nostres vides. S’ha de tenir en compte que es tracta de la reforma laboral més forta des que vivim en democràcia. Representa tornar quaranta anys enrere.

En els últims dos anys, hi va hagut greus conflictes laborals a Mahle, Prysmian, Componentes i d’altres. S’han acabat els acomiadaments o tornaran?
Els acomiadaments continuaran però sense ser massius. La situació encara no és clara i aquesta reforma laboral no ens ajudarà. Els canvis permetran acomiadar la gent amb més antiguitat i amb més consciència i substituir-los per gent jove que treballaran en precari, que és justament el contrari del que ens volen vendre amb la reforma.

La CGT és una alternativa als dos sindicants dominants. Què us fa diferents? Quina és la vostra presència a la comarca?
CCOO i UGT són dos sindicats molt i molt grans que, gràcies a les subvencions, han arribat a funcionar com una gran empresa. Per a la CGT és molt difícil trencar el seu domini, fruit d’una dinàmica de molts anys. A la CGT treballem només a partir de les quotes dels nostres afiliats; renunciem a les subvencions i això ens fa més fràgils però també més lliures, no estem lligats a ningú. Això sí, la nostra dedicació, que –a diferència dels altres sindicats- és voluntària, ha de ser molt més gran. És evident que aquestes diferències de funcionament han d’afectar per força la nostra presència; al costat d’aquests dos, som un sindicat molt petit. Els nostres nivells de representació a la comarca del Garraf estan a la mitjana de la resta del país.

A la comarca del Garraf hi ha un 15% d’atur. Què ens espera per als propers anys? Com veus la situació?
Penso que, tot i que la caiguda forta de l’ocupació ja ha passat, la crisi trigarà anys a solucionar-se i hi haurà encara un goteig, s’aniran perdent llocs de treball. Segurament, l’economia s’estabilitzarà però els treballadors i les treballadores trigarem molt a notar-ho. En el cas de Vilanova, s’ha perdut gairebé tota la indústria i serà molt difícil que s’arribi a recuperar. La ciutat industrial que era Vilanova s’ha convertit en una ciutat de serveis.

Quan falten pocs dies per a la vaga general del dia 29, què n’espereu?
D’entrada, la sensació és dolenta, la gent no percep la gravetat de la situació i no confia en els sindicats, el seu pensament és que perdran un dia de sou. És per això que cal fer aquests últims dies un treball important de difusió, s’ha d’explicar bé què implica aquesta reforma. Tothom ha d’entendre que les facilitats que hi haurà per a l’acomiadament -que, a més, serà subvencionat per l’Estat- afecten a tothom. Aquesta serà la nostra feina durant aquestes dues setmanes.

Mourad és el secretari de l’Associació Cultural Islàmica de Vilanova i la Geltrú i de la Comunitat Mesquita Al-Furkan

Com s’organitza la comunitat islàmica a Vilanova?
Tenim dues associacions, una de cultural i una de religiosa. És així perquè l’Ajuntament només treballa amb associacions culturals i, en canvi, amb l’Estat es pot treballar també amb associacions religioses. Ambdues estan registrades, a l’Ajuntament i al Ministeri de Justícia respectivament. La majoria de comunitats musulmanes funcionen així.

Quins són els objectius de l’Associació?
El nostre objectiu és ajudar, en primer lloc, la gent que arriba perquè s’integri plenament al municipi i a portar una convivència plena amb la resta dels ciutadans. I també, per un altre cantó, difondre l’Islam i la cultura àrab i musulmana.

Quines activitats dueu a terme?
Tenim projectes durant tot l’any. Per exemple, fa poc vam fer la jornada de portes obertes. També alguna xerrada. A l’hivern van venir dos professors de la UAB. També participem de la xarxa d’entitats de l’Ajuntament, col•laborem amb associacions de veïns, etcètera. Fem activitats que estan dirigides a la gent de l’Associació, de la comunitat, i activitats per a la gent que no en forma part.

I teniu bona resposta?
Sí, sí. Només hi ha el problema de la difusió, és com tot. Si hi ha bona difusió, la gent ve. En general, hem tingut bona resposta. Sobretot els amics, els companys de la feina, els col•legues, als altres els costa més.

Com s’organitza la vostra associació?
Tenim un president, un vicepresident, un secretari (que sóc jo), un tresorer, un vocal… com qualsevol associació. Jo sóc la cara visible pel tema de l’idioma. A la gent li costa: hi ha una barreja entre els que parlen català o castellà, i els que no parlen ni català ni castellà. Això sempre ho dic, no només a la gent de l’Associació sinó a la comunitat, que el tema de l’idioma és prioritari. I aquí a Catalunya el català és el primer, perquè això trenca moltes barreres, no només a nivell d’associació, sinó a nivell personal, de cadascú.

Com valores el grau d’integració de la comunitat islàmica a Vilanova?
La gent està disposada a integrar-se. Ara bé, de vegades es parla d’integració i de vegades de convivència, cadascú ho veu com vol. Tant la integració com la convivència són a dues bandes: jo haig de conviure amb tu, però tu també has de conviure amb mi. Sempre hi ha algun tipus de problemes: l’idioma, com he dit abans. Però en general veig que la gent s’integra; els fills de les famílies que viuen aquí i van a l’escola ja són catalans, són de Vilanova.

Als nens els és més fàcil perquè ja van a l’escola; per als adults és més difícil?
Hi ha una mica de tot. Et puc dir que hi ha gent que, amb els veïns, amb els pares de l’escola, etc… hi tenen un tracte continuat. N’hi ha alguns, però, que estan tancats en el seu àmbit, amb la seva gent. El meu pare, per exemple, porta aquí 38 anys, però com que va començar a treballar en la construcció i tots els seus companys eren marroquins i parlaven àrab, ara si parles amb ell ho tens difícil. De tota manera, ells ho veuen com un avantatge: perquè entre ells s’ajuden moltíssim; si arribes aquí, t’ajuden a buscar feina, a fer gestions… És una manera de veure-ho diferent.

Creus que l’Ajuntament pot fer alguna cosa més en aquest sentit?
L’Ajuntament està fent moltes coses. Hi ha molts projectes: jo mateix participo en un curs de català per a pescadors marroquins. Hi ha coses que s’estan fent, però la gent està pendent de la crisi…

Parlant de la crisi, hi ha problemes específics en la comunitat musulmana?
Home, sí que hi ha problemes. Sobretot nosaltres som immigrants aquí i encara ens miren amb aquests ulls. Per accedir a la feina, jo mateix, vaig estar a l’atur fa un any i mig. Tinc estudis i experiència, però participes en una selecció i escullen al que té el DNI d’aquí, això jo ho he viscut. La gent pateix aquesta situació; hi ha gent que ha tornat al Marroc de manera definitiva, hi ha gent que ha tornat una temporada i d’aquí a un o dos anys a veure què fan. La crisi ha tocat a tothom, a tothom igual, a la gent d’aquí també. Els serveis socials, per exemple, no donen a l’abast. Des de l’Associació fem el que podem, perquè també hem vist que les ajudes que ens donaven per subvencionar les activitats, que són ajudes voluntàries, ara són menys.

Hi ha molta gent que ha decidit tornar al seu país d’origen?
N’hi ha molts, però no et sabria dir el nombre. Hi ha molta gent que ha tornat a la situació anterior: la família torna al seu país i els homes es queden aquí. En lloc de viure amb la seva família, comparteixen pis amb 4 amics i s’estalvien el lloguer. Tornen a la situació com estaven quan van arribar.

Els marroquins són els més nombrosos en la comunitat musulmana?
Sí, la majoria és del Marroc. També hi ha gent d’Algèria, Tunísia. N’hi ha de Mauritània i de països subsaharians. També ha crescut força la comunitat paquistanesa. Hi ha gent de tot arreu.

Creus que des de l’Ajuntament es podria fer alguna cosa més, prendre alguna mesura concreta en l’àmbit laboral, econòmic, escolar, d’integració…?
Fer, es podrien fer moltes coses. Per exemple, a Girona, on tinc família, l’Ajuntament va reservar per un Pla d’Ocupació unes places per a cada comunitat, en van agafar uns deu de cada, diguem-ne, i així van donar també una oportunitat a la gent de la comunitat musulmana. Aquí, a Vilanova, això no s’ha fet. També és veritat que per la nostra part resulta difícil anar a parlar amb l’Ajuntament en nom de la comunitat. A nivell associaciatiu costa anar a parlar en nom de totes les famílies. Cada família s’adreça als Serveis Socials en nom seu. I tampoc està dins els estatuts de la nostra associació aquesta tasca.

I quina valoració feu del funcionament dels Serveis Socials?
Home, de vegades allarguen tant la concessió de determinats ajuts que mentrestant les circumstàncies del sol•licitant canvien i s’hi perd el dret. Però això no sé si ens afecta només a nosaltres.
Sí, és la burocràcia, que tots coneixem. I l’acollida escolar, la valoreu positivament?
Bé, és una bona eina que permet sobretot que les mares de la nostra comunitat es relacionin amb les altres mares quan es troben a l’escola, per aprendre l’idioma…

Creus que el nivell d’integració o de convivència de les dones i dels homes és el mateix, o les dones tenen més dificultats?
Els homes ho tenen més fácil a través de la feina, perquè segons els nostres costums els homes han de mantenir la familia mentre que les dones s’ocupen de la casa i dels nens, per això els resulta més fácil. Les dones, en canvi, es relacionen amb altres dones a les escoles, per exemple.

Però n’hi ha prou amb això?
Doncs no, haurien de relacionar-se amb els veïns i amb tothom, però com és lògic la relació s’estableix sobretot amb les dones de la comunitat, aniran a comprar i així, però segurament sempre en un cercle. El fet d’estar en un país llunyà del d’origen afavoreix aquesta manera de relacionar-se. Però això no passa només respecte de la gent d’aquí. Això passa també en un altre sentit entre els homes: els marroquins ens relacionem sobretot amb els marroquins, els algerians amb els algerians, etc. Són com cercles dins un altre cercle.

Això es produeix també entre la comunitat àrab i amaziga?
Sí, en part. Però nosaltres, a l’Associació, intentem trencar això perquè nosaltres tots som iguals. A la comunitat musulmana ens uneix la religió siguem d’on siguem. No tots els àrabs són musulmans, un turc no és àrab però pot ser musulmà, els amazigs no són àrabs però són musulmans, l’Islam és això, no fa diferències. Per exemple els àrabs marroquins no entenem l’amazig i els amazigs no parlen àrab, llavors l’Islam és la llengua comuna que hem de parlar, és el que ens uneix.

I parlant de l’Islam i de les dones, com veieu el tema de la prohibició del burka?
No entenem per què han tret el tema ara. Per nosaltres el debat no existeix. Ho veiem als mitjans de comunicació, però no ens preocupa perquè potser et trobes només una dona a Vilanova amb el burka o una a Lleida, per exemple. No és un problema, però sembla que ara és el moment. Són motius electorals. Es vol aprofitar que hi ha eleccions i crisi, i es busca desviar l’atenció cap a qüestions com aquesta, cap als immigrants, cap als musulmans.

Això no lligaria amb l’aparició de grups com PXC, que el cap de semana passat es van presentar a Vilanova?
Sí, he sentit que es volen presentar a les eleccions a Vilanova. Són oportunistes. Veuen que ara hi ha un debat i que poden treure algun vot amb això.
Vosaltres percebeu que en aquests moments hi ha un ambient especial de xenofòbia o racisme?
Jo diria que això ha existit, existeix i existirà. Depèn del moment. Però nosaltres no estem preocupats, què ens poden fer? Ara és un moment especial perquè s’ha generat aquest debat sobre el burka i abans va ser el tema de l’empadronament de Vic, però quan arribin les eleccions els votaran quatre-centes o cinc-centes persones o menys, i ja està.

Creieu realment que és així de minoritari?
Jo crec que sí. A Vilanova no crec que vagi a més, si no, “apaga y vámonos”.

Com us informeu d’aquests temes i de l’actualitaten general del país?
La majoria de la comunitat no saben si aquests partits s’hi presentaran o no. La informació la seguim per TV3, per la 1,… Pels diaris no tant, si algú llegeix una notícia que ens afecta la comenta als altres. També ens informem per Internet. Pels canals àrabs també. I per la premsa local, tot i que a la gent li costa llegir. En general crec que estem ben informats.

Quanta gent us podeu arribar a reunir a la mesquita?
Com que fem cinc oracions al dia, hi ha gent que ve al matí i no ve a la tarda; altres que vénen a la tarda i no vénen al matí… A la penúltima oració, cap a dos quarts de deu del vespre, és quan hi ha més gent: es poden arribar a reunir, en un dia normal, al voltant de 150 persones. A l’última, a dos quarts de dotze, a la gent li costa venir perquè és tard i l’endemà s’ha d’anar a treballar. Els divendres i els caps de setmana es poden reunir unes 500 persones. Més enllà de temes religiosos, la mesquita esdevé un espai de relació.

La vida religiosa, la segueix tota la comunitat? Podríem dir que n’hi ha una part “atea”?
No crec que hi hagi aquí una part de la població procedent del Marroc, per exemple, que sigui totalment laica. Cadascú s’adapta com pot i com vol a la vida religiosa. Hi ha de tot, hi ha practicants, hi ha no practicants, hi ha ateus… però aquests ja no són musulmans. De tota manera, si ho preguntes, tots et diran que són musulmans, encara que cadascú ho visqui de la seva manera, perquè l’arrel és musulmana. Ningú no pot jutjar la manera en què es viu l’Islam, per exemple si algú no fa les oracions quan correspon, ningú no pot jutjar-ho, forma part de la relació de cadascú amb Déu.

Es diu que hi ha imams que vénen finançats per determinats països per promoure una visió més extremista de l’Islam…
L’Imam de Cunit, a qui s’ha acusat de criticar la noia que no es volia posar el vel, porta un munt d’anys aquí i no feia d’imam. Estava treballant com tothom i, com que no hi havia ningú per dirigir les oracions, se li va demanar que ho fes ell. L’imam és el que dirigeix les oracions i ha de saber una mica més que els altres. No cal que sàpiga molt com aquests que veiem a la televisió: aquí, d’aquests no n’hi ha. Els que hi ha no han estudiat per a això. Aquests se’ls hauria de pagar, mantenir-los i tenir-los com un treballador qualsevol, i això no pot ser. Aquí s’agafa un membre de la comunitat que sap una mica més que els altres, que la gent el coneix i que genera confiança i seguretat i ja està. Tots els imams que hi ha a Catalunya i a Espanya són així. Els únics que han estudiat i que s’han preparat són els de les grans mesquites de les grans ciutats. Jo coneixia del Marroc aquesta noia de Cunit i anava sempre amb el vel. Quan vaig venir, l’any 98, estava casada i també portava el vel. Després, un dia va decidir que ja no se’l volia posar. No m’ho vaig creure fins que ho vaig veure a les notícies. Sembla que eren la dona i la filla de l’imam, que li deien que havia de portar el vel, però ella va dir que era l’imam. Però tot plegat no és res, només són notícies per omplir.

Vols afegir alguna cosa més?
El gran problema de la comunitat musulmana d’aquí és el coneixement de l’idioma. Per això, la majoria treballen en la construcció, a l’hostaleria, són pescadors… També n’hi ha que tenen estudis i poden accedir a alguna altra feina. Però això passa a tothom: si no tens estudis, no pots accedir a moltes feines. Últimament, n’hi ha que han començat a obrir comerços, sobretot amb l’arribada de paquistanesos. Abans n’hi havia tres o quatre i la gent de la comunitat tenia tendència a anar-hi.

Lluís Amarè Soler (president de l’AV Centre Vila)

1- Segueixes el dia a dia de la política municipal?
Sí, m’agrada estar al corrent del que passa a la ciutat, crec que és bo estar informats dels canvis que hi ha a VNG.

2- Creus que la ciutadania hauria de participar més en la vida política? Com es podria fer?
Sí, participant més en les Associacions de Veïns. Les Associacions és un treball que t’acosta una mica als polítics.

3- Com et sembla que es podria augmentar l’interès de la ciutadania per la política municipal?
Que els polítics s’acostin mes als ciutadans, no tan sols quan hi ha eleccions. Normalment, a l’hora de fer campanya electoral, els polítics tenen un acostament als ciutadans, això s’hauria de fer més sovint. També si hi hagués més sinceritat per la seva part, crec que això motivaria més la gent. Tenim la sensació que “maregen molt la perdiu”, ells mateixos estan creant un desinterès general i poca credibilitat.

4- Túnels o costes?
Costes si no tens pressa i túnels sense el peatge de la “vergonya”.

5- Què opines sobre el creixement de la ciutat en els darrers anys?
La ciutat ha crescut molt ràpid, i hem de tenir en compte que a mesura que creix, els serveis han d’ampliar-se a les necessitats de tots els ciutadans.

6- Ets usuari/usuària del transport públic (tren, bus urbà i interurbà, servei de taxi)? Quina opinió et mereix?
Utilitzo de tant en tant el tren. La meva sincera opinió; de vegades una mica intermitent. Hi ha dies amb gran puntualitat, i d’altres, el tren et treu de polleguera.

7- Digues-nos un personatge històric de la vila que mereixi ser reivindicat.
En Josep Serra i Alsina. Recordar la seva important tasca radiofònica amb la companyia del personatge d’en LALO per demanar ajut per als més desafavorits.

8- Què creus que passarà a les properes eleccions municipals?
Que tot continuarà igual.

9- Quins són els projectes més engrescadors que ha dut a terme l’Ajuntament en la darrera legislatura, al teu parer?
Arreglar carrers del centre de la vila. Era necessari donar al centre una imatge més neta i estructurada.

10- Com valores l’evolució del teixit associatiu de la ciutat en els
darrers anys?
És molt bo. Crec que es una de les grans coses que té la nostra ciutat; un teixit associatiu molt ampli, molt viu i que constantment treballa per Vilanova amb diverses activitats i molt variades.

11- Quin és el teu racó preferit de Vilanova?
Els carrers de la Geltrú tenen un gran encant, tant de dia com de nit.
També el meu estimat Centre Vila.

12- Carnaval o Festa Major?
Carnavaaaaaaaaaaaaaal!!!!!!! És el conjunt de colors, d’històries
diverses, olors, festa…tenim el millor Carnaval del món!!

13- Amb quin vilanoví/na cèlebre te n’aniries a prendre una cervesa?
Si poguéssim anar enrere amb el temps…amb en Francesc Macià, sens dubte!

14- Quina consideres que és la mancança més important de la nostra ciutat? I el seu major atractiu?
Mancança; un espai polivalent per a la gent jove. El seu atractiu; la
platja, els carrers de la Geltrú, el centre de la vila. Té molts atractius!

15- Quin/a és el/la polític/a municipal que t’ha agradat més dels darrers anys?
Esteve Orriols, per la seva manera de fer; un polític molt proper a tothom.

Lluís Amarè i Soler

Presentació

Des de la CUP de Vilanova i la Geltrú estem molt interessats en les opinions de la ciutadania i és per aquest motiu que hem preparat un seguit d’entrevistes a diferents persones del teixit associatiu, de l’àmbit de la cultura, del treball, etcètera, amb certa rellevància en el seu camp i que, ben segur, tenen moltes coses a dir-nos, amb l’objectiu d’escoltar-los i alhora, amb aquest blog, de fer arribar la seva veu a tothom que hi estigui interessat. El període d’actualització serà un cop al mes, coincidint amb l’enviament del butlletí “La Busca Digital”, al qual us podeu subscriure aquí.