Entrevista a l’Ateneu Vilanoví

L’Ateneu Vilanoví va obrir les portes ara fa 2 anys, a la Plaça de les Casernes. En aquests dos anys s’hi han desenvolupat desenes d’activitats, de caire social, cultural i polític. L’Ateneu, a més, és la seu de diversos col·lectius: la CUP, l’agrupació ecologista APMA, la cooperativa de consum La Vinagreta, l’Assemblea de Joves de Vilanova i l’entitat cultural Desperta! A banda, s’ha implicat en la dinamització de plataformas locals com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, VNG per la Independencia o l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf. Parlem amb tres persones implicades en l’Ateneu des de diferents instàncies, la Laia Capdet, el Carlos de Santiago i la Marina Barroso, per saber què és i què vol ser aquesta entitat.

Comencem pel dret: com definiríeu què és l’Ateneu?

Laia: L’Ateneu és un punt de trobada de diferents persones i col·lectius que treballem per a la transformació social, política i cultural del nostre entorn, des del més proper fins al de tots els Països Catalans.

Carlos: Per a mi l’Ateneu ha de ser la casa que doni cabuda als moviments socials de la nostra vila.

Marina: Actualment  el definiría com un espai compartit per a diverses entitats i moviments socials de Vilanova en estat de revisió per esdevenir un espai més plural i més obert a la ciutadania.

A l’Ateneu hi ha un barreja com a mínim interessant de col·lectius, activitats i persones: què és que ho relliga tot i dóna el mínim comú per a un projecte compartit?

Carlos: Bàsicament que es tracta de col·lectius, activitats i persones amb un objectiu comú: actitud crítica i transformació social.

Laia: Segurament és això, que tots partim del mateix esperit crític vers les dinàmiques de funcionament de la nostra societat actual, en tots els seus àmbits: polític, cultural, mediambiental, dels drets socials…

Marina: Hi ha una voluntat compartida de construir alternatives vers un altre model social, cultural i polític però personalment crec que manca una identitat o  sentiment de grup. Des del meu punt de vista, l’Ateneu a dia d’avui no és o no té un projecte compartit entre els diferents col·lectius que fan ús de l’espai o entre els seus socis i/o usuaris. Aquest és per tant, un repte de futur!

 Com s’organitza l’entitat? Qui en forma part?

Marina: Crec que la Laia i el Carlos ho podem explicar amb molt més fonament de causa. 😉

Carlos: L’entitat s’organitza a partir d’una junta que vetlla per la gestió del local i el funcionament del dia a dia, però la riquesa de l’entitat recau en els grups de treball formats pels socis i els col·lectius als que dona aixopluc. Entre la junta, els grups de treball i els col·lectius es genera l’activitat de l’Ateneu. I en formen part totes aquelles persones que son socis i alhora totes aquelles que pertanyen a algun d’aquest col·lectius, siguin o no socis de l’Ateneu.

Laia: Inicialment l’ateneu va començar a organitzar-se com  una entitat assambleària, que delegava la gestió diària de l’espai i de les seves activitats a una junta escollida per la mateixa assemblea. L’experiència del funcionament d’aquests dos anys ens ha portat a canviar aquest sistema organitzatiu, creant més comissions de treball per tal que es puguin repartir més i millor les tasques que genera el projecte i no quedi tot en mans d’unes poques persones. Ara som un centenar de socis i sòcies individuals, cinc entitats i junts movem un entorn d’unes 200 persones.
   

Quin creieu que és el paper de l’Ateneu en la societat vilanovina o quin hauria de ser en el futur?

Laia: L’Ateneu ha de ser l’aixopluc de la consciència crítica i transformadora de la nostra vila, en el màxim de vessants possibles. Des del seu naixement i per a massa gent som “l’ateneu de la CUP”, perquè és el col·lectiu potser més visible dels que estem a l’Ateneu, cal trencar aquest tòpic i que tothom entegui que l’ateneu és de tots i totes les que ens el creiem, el construïm i el volem fer nostre.

Marina: Penso que la seva tasca ha de ser promoure i facilitar un canvi de model social, cultural i polític, fomentant les sinèrgies entre els col·lectius i moviments socials i obrint-se a la ciutadania.  Hi ha una frase que m’agrada que descriu el potencial de fer xarxa: “La intel.ligència col.lectiva és la suma de les individuals, però la col.laborativa és la seva multiplicació!”

Carlos: L’Ateneu hauria de ser l’eina mitjançant la qual es vertebrin els moviments socials de la nostra vila, un lloc on es puguin trobar, treballar plegats i alhora puguin donar a conéixer els seus projectes a tots els ciutadans.

En dos anys heu fet molta feina, quins són els reptes i què heu previst per al futur?

Carlos: El principal repte és arribar a molta mes gent. Tot i portar dos anys treballant encara hi ha molta gent a Vilanova que no és conscient que a la seva vila hi ha un Ateneu. Hem d’intentar tenir mes presència i a partir d’aquí créixer, tant en massa social com en col·lectius als que els interessi el punt de trobada que ofereix l’Ateneu i vulguin sumar-se..

Laia: Sí, el principal repte és donar-nos a conèixer i engrescar al màxim de persones a participar en el projecte. Cal que el màxim de vilanovins i vilanovines coneguin qui som, què fem i vulguin venir als nostres actes, només així serà possible anar creixent com a entitat. Ara mateix la prioritat és la difusió, no només del nostre programa d’activitats, sinó de la nostra essència i raó d’èsser.

Marina: Els principals reptes de cara el futur són treballar per a una major implicació dels socis i les entitats a través del treball per comissions, dinamitzar l’agenda d’activitats o millorar-ne  la difusió per tal de fer-les arribar a tota la ciutadania.

Des de La Vinagreta, cooperativa de consum de productes ecològics vinculada a l’Ateneu, volem  participar activament en aquesta tasca de dinamització i difusió. Fins ara hem hagut de dedicar la major part de la nostra energia en organitzar les comandes i altres aspectes logístics però un dels nostres reptes de futur és explicar quins són els pilars de la nostra existència i aportar el nostre granet de sorra per avançar cap a un canvi de model de consum a través de l’organització de xerrades, tallers i actes diversos!

Què diríeu als vilanovins i vilanovins per animar-los a participar de l’Ateneu?

Carlos: Que es tracta d’un espai on, al contrari del que es pot pensar, podran trobar gent amb interessos i inquietuds prou diversos per trobar-hi afinitats, i que a partir del funcionament assembleari mitjançant el qual funcionem, tindran llibertat total per participar, criticar i proposar aquelles activitats que potser no tenen cabuda a la resta d’entitats que forment part de la vila.

Marina: L’Ateneu no és el local de la CUP, també és l’espai de la Vinagreta o el vostre! Tot i que la CUP el va promoure, en financia parcialment les seves despeses i en fa ús, juntament amb d’altres col·lectius, és un espai obert a qualsevol persona o entitat interessada en avançar vers la transformació social. Nosaltres, com a cooperativa de consum de productes ecològics, hi desenvolupem la nostra tasca quotidiana i sempre hi hem estat ben acollits. Ens agradaria que l’Ateneu es convertís en un espai amb més contingut, diversitat de gent i projectes i un major sentiment de grup. Us convidem a fer ús del bar, visitar les exposicions, informar-vos de la programació d’activitats (en les que hi estem treballant!) o exposar les necessitats del vostre col·lectiu.

Laia: I que ningú no regala res en aquesta societat en crisi i si volem espais autogestionats, autònoms, crítics i populars, els hem de fer entre totes.

“Una colla castellera és un bon model per aplicar a la nostra vida quotidiana”

Entrevista a Marc Ortiz de Urbina, cap de pinyes dels Bordegassos de Vilanova

La Busca Digital entrevista Marc Ortiz de Urbina, cap de pinyes dels Bordegassos de Vilanova. La colla castellera de la camisa groc terrós enguany celebra el seu quarantè aniversari i ho fa després d’haver recuperat la temporada passada la categoria de colla de vuit. Ara, el repte serà consolidar els passos endavant de la temporada passada i no renunciar a donar-ne de nous.

Què fa que una persona decideixi fer castells?
Els motius poden ser ben diversos. Hi ha persones que fan castells perquè ho troben un espectacle d’una gran bellesa plàstica. A d’altres els agrada mantenir viva una tradició catalana que ve de lluny i està molt arrelada al territori. D’altres s’ho agafen com una manera de fer vilanovisme, o perquè permet implicar-se com a part d’un col•lectiu i compartir un objectiu amb molta altra gent… I d’altres en fan perquè fer castells és una de les millors maneres de cremar adrenalina que es coneixen. Generalment, aquest motius es combinen entre si. La gràcia dels castells és que cadascú els pot interpretar a la seva manera.

S’acostuma a parlar molt positivament dels valors dels castells…
Sí, i cal que la reiteració no ho converteixi en un tòpic que s’acaba buidant de contingut. Els valors que es desprenen del funcionament d’una colla castellera són tota una lliçó vital. Costaria trobar altres activitats que deixessin tan clar que, per millorar, l’esforç de tothom és molt important. I que al llarg de tota la vida tenim coses a aportar al col•lectiu. I el col•lectiu també ens les aporta a nosaltres!

Quins creus que són els valors dels castells?
El primer valor és clar; tothom és important i necessari, a la vegada que ningú no és imprescindible. Als castells tothom té alguna cosa a aportar-hi, sigui quin sigui el seu físic, la intel•ligència o l’edat. Des dels cinc anys (quan es pot començar a pujar) fins a la vellesa, tothom té coses a aportar per tirar endavant la colla. A la colla li caldrà gent alta, baixa, forta, lleugera, prima, grassa, jove, veterana… Tothom qui vol pot aportar el seu granet de sorra i ajudar d’una manera o altra perquè la colla millori, fins i tot en el cas que no pugui posar-se a la pinya. Un altre valor important és la cultura de l’esforç. Als castells ningú no et regala res. Si una colla vol fer grans castells, ha de treballar de valent perquè l’èxit no arriba de casualitat. El llistat de valors castellers seria inacabable: solidaritat, responsabilitat envers un mateix i els altres, capacitat d’integració… Una colla castellera és un model que aniria la mar de bé que tots plegats apliquéssim a la nostra vida quotidiana.

Vilanova és prou castellera?
Vilanova té una llarga tradició castellera al darrere. Cal tenir present que som la cinquena plaça castellera amb més activitat documentada al llarg de tot el segle XIX, només pel darrere de Vilafranca, Tarragona, Valls i el Vendrell. Això, sense que hi hagués colla pròpia. Els castells van arrelar a Vilanova des de ben d’hora. La prova és que també aquí, a l’actual plaça Pau Casals, és on una de les colles de Xiquets de Valls va completar el tercer castell de nou documentat de tota la història. La tradició ve de lluny i ha arrelat amb força, mantenint l’activitat regular al llarg del segle XX i amb colla pròpia des del 1972. Totes les colles sempre volem que vingui més gent, perquè és el que et permet seguir millorant i assajar reptes més valuosos, però això passa a tot arreu. Els castells estan molt vinculats al calendari festiu, i ningú no pot negar que a la diada gran de festa major la plaça de la Vila és una de les que congrega més aficionats de tot el món casteller.

Què fan els Bordegassos per divulgar els castells?
A banda de potenciar més que mai al nostre calendari les diades a les festes majors de barri, els nostres tallers castellers a les escoles cada cop estan més consolidats. Oferim a través del PAE dos tipus de tallers segons l’edat, adreçats a ajudar a entendre el funcionament dels castells i tot el que se’n desprèn. La resposta és molt positiva; ja gairebé no queda cap escola que no ens hagi sol•licitat els tallers. De mitjana, cada any devem fer una trentena llarga de sessions. A més, tenim clar que l’objectiu no és anar a reclutar ningú; l’objectiu és que els nens i nenes de Vilanova sàpiguen interpretar i gaudir una actuació castellera. És més aviat una inversió de futur.

D’altra banda, recentment hem recuperat l’Escola de castells. Són sessions teòriques i pràctiques que tenen lloc cada dimecres a dos quarts de set de la tarda al nostre local i que tenen com a objectiu dotar de coneixements tècnics i històrics tant els castellers més novells com els aficionats que sentin curiositat. De moment també ha arrencat amb èxit. És una bona manera de transmetre uns coneixements que el ritme dels assajos no sempre permetria comunicar en profunditat. I naturalment, la millor promoció dels castells és que puguem oferir bones diades a plaça. L’èpica torre de set de la festa major passada va disparar sorprenentment l’entrada de nous castellers a la colla.

L’any 2012 és any de Concurs de castells… Què faran els Bordegassos?
Mantindrem la coherència de sempre; decidir què fem en una assemblea extraordinària. Al contrari del que a vegades es diu, els Bordegassos no som ni proconcurs ni anticoncurs. El que som és profundament democràtics. Com que és evident que el concurs té unes característiques especials que el fan diferent de la resta de diades, si es confirma que hi estem classificats (virtualment ja es pot dir que sí), celebrarem una assemblea per debatre i decidir què fa la colla.

Entrevistem Núria Reig i Lídia Amador, presidenta i treballadora social de l’Associació de Familiars i Afectats per Malalties Mentals del Garraf (AFAMMG)

Què és l’AFAMMG? Amb quins objectius treballeu?

L’Associació va començar l’any 1998 amb la voluntat d’unir familiars que compartien la mateixa situació. La van constituir uns pares que se sentien una mica desbordats, tenint en compte la situació de la psiquiatria fa quinze anys. Eren un grup de pares que no sabien per on tirar. Ara, quinze anys després, l’associació de pares s’ha convertit en una associació de familiars i afectats per lluitar, sobretot, pels drets de les persones amb malaltia mental. Això vol dir que treballem perquè es respectin els seus drets com a ciutadans que, avui en dia, encara no són respectats del tot. Aquest és l’objectiu principal de l’associació. Fora d’aquest objectiu principal, podríem parlar de la promoció d’activitats que suposin la millora de la qualitat de vida dels malalts, el manteniment de contactes amb organismes sanitaris i socials que puguin treballar per la integració dels afectats i la sensibilització de la ciutadania, de cara a la plena integració d’aquestes persones.

Una línia de treball molt important és tractar l’estigma social. És una feina que no s’ha fet mai. S’ha de veure com es tracten aquestes malalties i aquests malalts des del mitjans de comunicació, on apareixen sempre com a persones violentes. Això és el que volem evitar: aquests malalts són persones, no assassins ni persones violentes.

De fet, el que fa l’associació és intentar pal•liar tots els buits que deixen les institucions públiques, en la mesura de les nostres possibilitats econòmiques. Intentem que les nostres activitats tinguin un baix cost perquè som conscients de la situació actual

Per vosaltres, els familiars, ha de ser molt important el fet de poder compartir vivències, és així?

I tant! Ara fa poc vam fer un dinar amb totes les famílies i persones amb malaltia mental. És important compartir, conèixer-nos. Quan arriba una malaltia d’aquestes, per a les famílies tot és nou, parteixen de la ignorància total. Fins que no comences a aprendre’n coses, a viure amb la malaltia, no t’adones que no és res més que això: una malaltia, una malaltia crònica, res més. Jo visc amb el meu fill i puc assegurar que no és violent… dormo molt tranquil•la cada nit… I la Lídia treballa cada nit amb gairebé 50 malalts… De vegades és molt difícil de posar un límit exacte al que es una malaltia mental, en quin punt comença… Part de l’estigma és el propi desconeixement. Partim d’una situació en què aquests malalts estaven tancats, fora de la ciutat… Al començament, totes les famílies afectades han pensat exactament el mateix.

El gran problema és la por al que no es coneix, sembla…

Sí, per això volem acostar aquestes persones a la societat, que la gent s’adoni que són persones, com tu i com jo. És aquí, on tenim molta feina, normalitzar les malalties mentals i trencar els mites que han existit des de sempre. En aquest sentit, podem dir que la nostra comarca és molt tancada, en aquestes qüestions. A Vilafranca, per exemple, es treballa amb molts més recursos i això fa que tot sigui més visible, aquí no.

L’Associació, forma part d’alguna entitat d’abast més gran?

Sí, formem part de la Federació Catalana, la FECAFAM, que alhora forma part de l’espanyola, la FEAFES. A partir de la Federació Espanyola, cada comunitat autònoma té la seva federació.

Com col·laboren amb vosaltres? Feu activitats conjuntes?

El que fa la Federació és ajudar-nos. A nivell professional, hi ha molts més mitjans. Fa poc, van venir a fer una xerrada sobre temes d’incapacitacions i fundacions. D’alguna manera, ens fan de guia.

Quantes famílies formeu part de la vostra Associació?

Ara mateix, som 53, comptant-hi famílies o persones afectades que viuen soles o a la Llar. Encara que pugui semblar el contrari, si tenim en compte les persones que hi ha afectades a la comarca, el nombre és molt baix. Estadísticament, hauríem de ser molts més. Costa molt treure aquests temes fora de casa. Parlem sempre de malaltia mental crònica severa –esquizofrènia, trastorns bipolars, etc–, que són les més greus. No tenim, en canvi, afectats per depressions puntuals, que mereixen unes atencions diferents.

A l’Associació, tractem persones amb malalties que amb el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Una persona amb esquizofrènia passa d’una situació normal, en què pot estar treballant o estudiant, a una altra en què, amb l’aparició del primer brot, necessita més suport.

Des del punt de vista econòmic, com funciona l’Associació?

A base de subvencions, donacions i, d’altra banda –i voldríem recalcar-ho molt–, la feina de les entitats. Una cosa no treu l’altra i, de la mateixa manera que abans hem dit que el Garraf està molt enrere en aquestes qüestions, hem de dir que, gràcies a les entitats, fem moltes més coses de les que podríem fer. Per exemple, durant les Jornades de Salut Mental, podem fer una caminada popular maquíssima que ja fa dos anys que fem, gràcies a la Talaia; o una fideuà popular, gràcies a l’associació dels Llaguts. Això és important perquè tots ells ho fan sense ànim de lucre, porten moltíssima gent… A més, aquest any, l’AFEVI –l’Associació d’Amics del Ferrocarril– ens va fer un donatiu. Això és molt maco, les entitats es mouen amb nosaltres, ens donen suport. Es mereixen tot el nostre agraïment.

I de subvencions públiques?

Rebem la que ve de FEAFES, gràcies al Ministerio de Sanidad, Política social e Igualdad, la de l’Ajuntament i una de la Generalitat, a través de l’ICASS, que ara mateix és força complicat que la donin per les retallades. Entenem que els diners s’han de repartir entre totes les entitats, però caldria establir prioritats. De vegades, però, és important que, si no hi ha diners, se’ns ajudi des del punt de vista tècnic, d’infraestructures… No ens volem queixar gaire, tampoc. Si no hi ha recursos econòmics, n’hi ha d’humans.

Com està la nostra comarca, des del punt de vista assistencial?

Uf, fatal! Als últims anys potser ha canviat una miqueta, però hi ha molt poca cosa, hi ha molta feina per fer. Actualment, els centres de salut mental estan de retallades, ens diuen que intentaran fer el que puguin, que tot plegat tingui el mínim impacte social… A CatSalut, els hem fet constar els problemes que tenim a la comarca i ens han dit que intentaran fer el possible per solucionar-ho mínimament, ni que sigui evitant al màxim les retallades que hi haurà.

Per concretar-ho una mica, què faltaria a la comarca?

El més important seria un servei prelaboral, és a dir, un centre on els afectats per trastorns mentals severs treballin hàbits laborals bàsics i que promogui, també, l’adquisició o millora d’habilitats socials funcionals de la vida quotidiana. Per tant, es tracta de formar-los en adquisició d’hàbits i capacitats, de manera que puguin reinserir-se en el món laboral ja que en el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Ara mateix estem treballant perquè puguin accedir tant al treball ordinari com al protegit. És molt difícil trobar una empresa que vulgui contractar una persona amb malaltia mental. Moltes vegades, s’intenta amagar la malaltia per poder entrar a treballar en una empresa. És evident que ningú no ha d’anar proclamant que té una malaltia, però és molt trist haver-ho d’amagar per poder aconseguir una feina: la malaltia és part de la teva vida però no és la teva vida. Hem estat intentant esbrinar si es compleix la norma de contractar un percentatge de gent amb discapacitat a les empreses ordinàries. Sembla que se segueix, però les empreses prefereixen contractar discapacitats físics o intel•lectuals per qüestions d’imatge. Ara bé, el que és importantíssim és el servei prelaboral que aculli el jove des del principi i el formi de la manera més adequada, per tal que aquestes persones no es vegin trencades la seva vida laboral i social.

Pel que dieu, sembla bàsica l’ajuda a les famílies…

Si, sovint aquestes famílies es troben desemparades i no tenen cap tipus de recolzament professional, i el vincle familiar de les persones afectades és un pilar bàsic per a la rehabilitació. La persona amb malaltia normalment està estabilitzada, però quan no ho està tot el pes de la malaltia recau sobre la família. Molts cops, vénen famílies amb aquesta problemàtica. Des de l’associació oferim un servei de grup d’ajuda mútua dirigit a les families. Mitjançant el suport d’una psicòloga, tracten de compartir situacions i reconduir les problemàtiques familiars.

En el sistema educatiu, hi heu detectat problemes, també?

Aquestes malalties es comencen a desenvolupar a partir dels quinze o setze anys. Hi ha una manca absoluta d’informació en el sistema educatiu i recursos als instituts. De vegades, és complicat diferenciar el que és un adolescent problemàtic amb un d’afectat per una malaltia mental… fins que es produeix el primer brot, és clar. Sabem que en un institut de la ciutat, el Lluch i Rafecas, hi ha una unitat per a aquests nois, però encara no hi hem pogut parlar. Ara, des de l’associació, per tal d’informar els ciutadans i sobretot els més joves, impartirem xerrades informatives als IES de la nostra ciutat.

Quina mesura pràctica i immediata es podria prendre des de les institucions?

Estem intentant que es constitueixi una taula amb totes les parts afectades perquè es puguin compartir recursos, informació, etc. N’hem parlat de vegades però no hi ha manera que s’arribi a tirar endavant.

Els vostres objectius més immediats?

Estem treballant en el projecte de servei prelaboral i esperem que, en el termini de dos anys, podrem presentar-lo. És una necessitat bàsica per a la integració d’aquestes persones. A Catalunya, n’hi ha a gairebé totes les comarques. Nosaltres tenim un auditori però no tenim aquest servei, que és bàsic.

Des d’un punt de vista més intern de l’Associació, últimament han començat a treballar-hi els mateixos afectats. Expliquen què fan, què volen fer i què pretenen aconseguir de l’entitat. Tot va a partir d’un malalt que volia crear una associació d’afectats. Parlant-ne, vam arribar a la conclusió que era millor crear un comitè dintre de la nostra entitat de manera que podem treballar plegats però amb una forta intervenció dels mateixos afectats.

Entrevista a Marta Domènech, presidenta de l’Associació d’Amics d’Unesco-Garraf

Què és i quins objectius té Unesco-Garraf?
Som un club Unesco, diguéssim, una associació que pertany a una federació de la xarxa civil d’Unesco i ens dediquem a promoure i divulgar els valors de la Unesco, que serien l’equilibri entre nord i sud, els drets humans, la cultura de la pau, promoció del diàleg intercultural i interreligiós, el medi ambient… El que passa és que la majoria dels nostres socis al Garraf són de Vilanova i molt sensibles amb el tema del patrimoni, per tant, ens hem especialitzat en la qüestió de la defensa del patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat. De tant en tant també fem alguna cosa respecte del patrimoni natural i, puntualment, activitats de cooperació internacional perquè tenim una companya que s’hi dedica fa temps. Es podria dir, doncs, que de tot aquest marc de valors focalitzem el nostre treball en la salvaguarda del patrimoni de Vilanova perquè és un interès compartit per la majoria dels socis actuals.

Hi ha associacions semblants en altres comarques?
Sí, la xarxa civil d’Unesco és enorme. Hi ha moltes escoles, biblioteques i associacions que defensen els principis de la UNESCO. Nosaltres tenim relació amb la FCACU, la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb els quals fem una assemblees periòdiques, però bàsicament centrem l’acció en el territori, perquè treballem l’acció global però també local. Som una associació petita però amb una característica molt important: que capitalitzem un grup de col•laboradors i experts, arquitectes, biòlegs, historiadors,…que ens enriqueixen i aporten visions especialitzades.

¿És en aquest marc de treball local, que heu plantejat les jornades de reflexió sobre el patrimoni que van començar al mes de novembre?
Bé, nosaltres des de l’any 2005 vam haver de tirar endavant moltes accions reivindicatives i de denúncia a causa de l’estat d’abandó del patrimoni de la ciutat i per això no ens vam poder dedicar a la tasca divulgativa. A partir de l’any passat vam decidir canviar l’estratègia, en part també perquè es van produir, encara que no definitius, alguns senyals de canvi pel que fa a la preservació del patrimoni. Llavors vam decidir muntar aquestes Primeres Jornades de reflexió sobre la importància de la preservació de la Vilanova i la Geltrú del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XXI perquè entenem que per encarar el futur cal valoritzar el llegat del passat i que el ric patrimoni del segle XIX pot aportar claus de desenvolupament econòmic i de revitalització del paper de capitalitat de Vilanova. Aquestes jornades són el primer assaig de divulgació i de posada en valor d’aquest patrimoni tan important de la ciutat, que sovint passa inadvertit. Hem volgut destacar el llegat dels indians, els valors dels interiors, figures com la de Josep Salvany, mestre d’obres durant el XIX, i l’illa patrimonial formada per Can Papiol, la Sala, els Josepets i la casa Mir. També hem visitat espais poc comuns com la casa Jenaro Ferrer, hem visitat l’interior de Josepets…i hem vist la ciutat des del Campanar de Sant Antoni i des del torratge de l’Escola El Cim. Les dues últimes conferències es dedicaran a parlar dels instruments de conservació.

Segons vosaltres, què es pot fer per conservar aquest patrimoni tenint en compte que té un cost molt elevat?
És cert que tot té un cost, també el té l’obra nova. Conservar i rehabilitar costa diners, però perdre la memòria col•lectiva, és a dir la identitat, no té preu. D’entrada cal que ens decidim per quina ciutat volem, compacta o de creixement a costa d’habitatges antics com els últims anys. També cal aprofundir amb el que entenem per, conservar o rehabilitar i com ho estem fent. Hi ha molts arquitectes i constructors que tracten les intervencions en cases antigues com si fossin d’obra nova. Per conservar, cal fer pedagogia dels valors patrimonials de la ciutat i promoure formació especialitzada en aquest sentit.
Una altre aspecte que volem destacar és el nostre desacord amb la delimitació actual administrativa del Centre Històric. Creiem que s’hi hauria d’incloure tota la part de l’Eixample central, cosa que donaria al conjunt un valor cultural que la ciutat ara no té i permetria una lectura més ordenada i entenedora dels diferents moviments estètics.
De fet nosaltres ens basem en els principis expressats en La carta de Cracòvia, que posa al damunt de la taula la necessitat de protegir els conjunts històrics entesos com un ecosistema. Si no es fan intervencions en la ciutat com un tot, la visió de conjunt es va debilitant i això acaba afectant els edificis singulars.

En aquest sentit, com veieu la intervenció integral que s’ha fet al Nucli Antic? Hi heu tingut cap paper?
Sí, formem part del Consell Assessor del Nucli Antic i segons ens han dit, serem també dins la nova Comissió de Qualitat en l’Edificació, però no hem estat dins el Comitè d’Avaluació de la Llei de Barris. Considerem que s’ha de valorar positivament la intervenció de la Llei de Barris i també el Plan Zapatero en la mesura que ha permès una intervenció amb un criteri unificador. Aquesta gran extensió de carrers arreglats dóna oportunitats a la ciutat. Quant a les façanes, però, tenim molt a dir. Per posar un exemple, tot i estar a punt d’acabar les subvencions del Nucli Antic, encara no s’ha acabat la carta de colors. Un altre aspecte sobre el qual volem cridar l’atenció és la falta de protecció sobre l’Eixample central, hi hauria d’haver una moratòria d’enderrocs sobre aquesta zona, com a mínim fins que s’aprovi el Nou Pla Especial i de Catàleg. Aquesta mesura evitaria el perill que actualment planeja pel damunt de les cases del XIX i que tanta personalitat donen a la vila. També creiem que la ciutat hauria de tenir un cos d’inspectors encarregats per fer complir la normativa. Hem de pensar que totes aquestes cases i carrers, entre altres coses, són l’escenari de la festa tal com la coneixem. Quina classe de festa tindrem si l’escenari històric progressivament s’empobreix?

Abans parlaves de l’illa patrimonial, què es pot fer per mantenir tot aquest conjunt sense que representi una càrrega excessiva per a l’Ajuntament?
Bé, d’entrada hem de canviar conceptes. El patrimoni no és una càrrega, és una inversió. O en tot cas és una càrrega quan es practica una política de lluïment i no hi ha al darrera un Pla global del patrimoni. Ningú no vindrà a veure La Sala per l’interès que té com a tal edifici només, però potser sí, si amb la visita també es pot veure Can Papiol, Josepets o el refugi antiaeri. Es pot arribar a tenir un turisme cultural de qualitat interessat pel conjunt, si tenim cura del llegat dels avantpassats. Però d’això se n’ha de parlar molt perquè cal canviar conceptes. Per això proposem que s’obrin espais de divulgació, reflexió i debat. Hi ha molta gent en aquesta ciutat que podria aportar idees i projectes.
Potser es podria obrir també a la iniciativa privada…
Naturalment. Es podria implicar els diferents agents de la ciutat, començant per coresponsabilitzar-los i fer-los sentir orgullosos de tot aquest conjunt patrimonial de la nostra ciutat, que sovint no s’aprecia mirant només una casa o un detall sinó que demana una mirada global.

Col•laboreu amb altres entitats?
Sí, en temes de medi ambient, naturals, col•laborem de tant en tant amb l’APMA i en alguns aspectes, com de divulgació del patrimoni històric, amb la Talaia, per exemple. No és una col•laboració contínua, però sí puntualment.

¿I els partits i l’Administració són receptius a les vostres inquietuds?
Cada vegada més. Diguéssim que hem passat del desert, a una situació en que es fan coses, tard però es fan coses. Perquè ens fem una idea, l’any 2004 em vaig trobar el Pla de Catàleg vigent en un prestatge ple de pols. De fet quan el vaig demanar no el trobaven. Era una informació que no circulava. En canvi els últims anys hi ha hagut una moratòria d’enderrocs al Nucli, Antic, una altra per al Cap de Creu,… Ha canviat en positiu. Això explica també perquè nosaltres hem canviat la via de la denúncia constant per la de la divulgació.

Bé, moltes gràcies per la informació i per l’entusiasme que poseu en aquesta feina.

ENTREVISTA A MARI PAU MUNUERA (PRESIDENTA), MARIA XOSÉ GONZÁLEZ (SECRETÀRIA) i MANOLI ÁLVAREZ (TRESORERA) DE L’ASSOCIACIÓ DE DONES LA FRONTISSA

Podeu explicar què és la Frontissa, des de quan existeix, quanta gent sou, les activitats…?
Fa dotze anys que existeix. Hi havia un grup de dones amb un altre nom al barri de Sant Joan, patrocinades per l’Ajuntament, amb una monitora, però que en un moment determinat vam creure que calia fer un treball més específic sobre les dones, per reivindicar el nostre paper en la societat , buscar alternatives… Va coincidir que llavors es va començar a parlar als mitjans de comunicació de la violència sobre les dones. Aquí a Vilanova no hi havia cap grup així. Ara bé, quan es va començar a parlar de compromís de les dones amb la societat i de reivindicacions, llavors molta gent va marxar i ens vam quedar les que realment crèiem en el projecte.

Quantes persones en formeu part ara mateix?
Unes trenta.

I quines activitats dueu a terme?
Fem moltes activitats: els dimecres fem atenció aquí al local de l’Espai d’Entitats a partir de les 6 o les 7 fins a les 8 o més tard si és necessari, tenim un telèfon d’atenció les 24 hores (646811644), el projecte Viu la teva ciutat que va adreçat a dones que provenen d’altres països per fer alfabetització en català, cursos d’informàtica, també el projecte Fènix, i el Donart per dones que es dediquen a les arts plàstiques, el premi literari “Carta a qui maltracta”, adreçat a nois noies d’institut, commemorem el 8 de març i el 25 de novembre, fem el butlletí, mantenim actualitzat el Facebook i el blog, i sempre que podem organitzem xerrades i conferències.

En què consisteixen exactament els projectes Viu la teva ciutat i Fènix?
L’objectiu bàsic del projecte Viu la teva ciutat és que les dones provinents d’altres països es puguin desenvolupar a la ciutat a nivell lingüístic i d’administració. S’aprofita també per fer un recull de deures i drets. I el projecte Fènix va adreçat a aquelles dones que pel fet de ser dones han tingut alguna dificultat en la seva vida, separacions traumàtiques, discriminacions familiars o laborals pel fet de ser dones… Aquí, de la mà d’una persona especialitzada, s’intenta tancar les ferides. No es tracta d’autoajuda. Nosaltres en diem Fènix perquè reviuen de les cendres.

Tot aquest conjunt d’activitats justificaria la creació d’un Casal de Dones, que és una de les vostres reivindicacions. En què consistiria i com funcionaria?
Doncs seria un edifici on hi hagués diverses organitzacions de dones i on es poguessin aplegar totes aquestes activitats, que a hores d’ara es fan en diferents llocs de la ciutat: a la Biblioteca, a l’Espai d’Entitats, a l’Orfeó, d’altres grups de dones han de fer les seves activitats a la UPC,.. . Potser nosaltres hem estat una mica pioneres a Vilanova, però els últims anys n’han anat sorgit molts, de grups de dones, que no ens coneixem, no ens trobem, amb les quals per tant no es pot fer xarxa. L’existència d’un Casal de Dones faria possible que més dones s’associessin. Hi podrien ser també els àmbits femenins dels partits polítics i dels sindicats, per exemple, o qualsevol altre grup amb altres interessos que no siguin la política o l’economia. D’aquesta manera es guanyaria en visibilitat. A Vilafranca, sense anar més lluny, ja existeix.

Canviant de tema. Quina valoració feu dels efectes de la Llei contra la violència de gènere?
Pensem que ha representat un pas endavant però que com en totes aquestes lleis han faltat els recursos per aplicar-les de manera efectiva. Ha faltat formació, mitjans, és a dir, personal i pressupostos. Amb el govern anterior la policia encara va tenir un pla específic de formació impulsat per la Conselleria d’Interior, però amb el nou govern de Convergència això ha desaparegut. Al protocol de violència contra les dones s’han d’incloure tots els agents que participen, però passa sovint que en el moment de recórrer a qualsevol d’aquests agents la personada formada en aquest àmbit no està disponible. La llei es basa molt en la bona voluntat dels agents que la porten a terme.

I de la Llei d’interrupció de l’embaràs?
És anacrònic que a hores d’ara s’estigui parlant encara d’això. S’hauria d’esta parlant de salut reproductiva, que està definida per l’OMS com un estat de benestar físic i psíquic en tot el que té a veure amb la sexualitat i la reproducció, i no parlar encara d’avortament. L’avortament és el fracàs de la salut reproductiva. El que passa és que estem enredats en temes morals, quan en realitat es tracta d’una qüestió de formació.
Pel que fa a les polítiques d’igualtat, quina és la vostra postura? Sobre les quotes, per exemple.
Es diu que una persona no ha d’estar ocupant un lloc perquè sigui home o perquè sigui dona, sinó perquè ho valgui, però nosaltres ens preguntem dues coses, qui decideix qui val per a què, i si els que i ocupen càrrecs de responsabilitat són els que més valen. Així doncs, estem a favor de les quotes però no amb la lectura lineal que es fa, de tants homes tantes dones. Les quotes estan bé sempre que la feminització dels estaments que poden impulsar un home o una dona estigui prou equilibrada. Les quotes, de fet ,haurien d’estar superades i s’hauria de poder promocionar algú sense tenir en compte si és home o dona. I una cosa molt important, les quotes no serien necessàries si els homes assumissin la seva part de treball domèstic, i de cura i atenció a les persones. De vegades passa que les decisions importants les prenen els homes a la barra del bar un cop acabada una reunió que les dones han hagut d’abandonar per atendre qüestions domèstiques.

De quina manera es veuen afectades les dones per la crisi?
Pel que fa a la violència contra les dones, paradoxalment augmenten els casos d’assassinats i disminueixen les denúncies. Això té una explicació econòmica. La dona que no té feina ara ho té més difícil per denunciar la persona que està donant de menjar als seus fills, que potser paga la hipoteca,… La crisi ha augmentat la sensació d’inseguretat de les dones. En el cas de les dones immigrades, cal tenir en compte que es donen casos molt heterogenis: dones que han deixat la família als seus països, parelles que vénen a treballar tots dos i dones que acompanyen el seu marit però no s’incorporen al mercat laboral. Es tracta, doncs, de tot un ventall de problemàtiques. Tothom està descontent i, a més, elles se senten atrapades. Aquí no hi ha recursos i sovint tampoc no poden optar per tornar al seu país. En qualsevol cas, la crisi cau amb molta més força sobre les dones.

Parlem del tema delicat de la prostitució?
La prostitució es considera un tipus d’esclavisme, però hi ha feines considerades dignes que tenen el mateix grau d’esclavisme i estan més mal pagades. Després hi ha la qüestió hipòcrita de si es fa al carrer..

Però La Frontissa és partidària de l’abolició?
Evidentment, però no volem que aquesta abolició comenci castigant les prostitutes. Que es comenci castigant els traficants, els explotadors i els usuaris. Les prostitutes són la part més dèbil i per tant no és sobre elles que ha de caure el pes d’aquesta abolició.

Per anar acabant, no creieu que ha baixat l’esperit feminista?
Igual que ha baixat l’esperit d’esquerres o el de contestació. Les dones formen part del conjunt de la societat i se senten afectades pels canvis com la resta. I, a més, hi ha una cosa molt perversa. A nivell educatiu i històric es minimitza molt la importància del feminisme. Encara es pensa en les dones que demanaven el vot i que s’encadenaven,…Nosaltres ens considerem feministes perquè encara cal lluitar, però també en memòria de totes les dones que han lluitat. La nostra definició de feminisme és “ser iguals però sent diferents”, ningú és igual a ningú ni una dona és igual que una altra dona, però hi ha uns drets que tots hem de tenir. I la base de la igualtat està en el repartiment del treball domèstic. El feminisme no és en cap cas l’altra cara del masclisme com s’ha volgut fer entendre sovint. I tot i que hi ha plantejaments feministes molt diversos, no n’hi ha cap que hagi volgut dominar o agredir els homes. Malauradament encara hi ha dones per a qui que la paraula ”feminista” és com un estigma. En el cas de les dones més joves segurament és perquè encara no noten el pes de la discriminació laboral, dins la parella,..Això se sent més tard. A més, de la mateixa manera que ens han fet creure que tots érem de classe mitjana, que ja érem europeus,…doncs també ens volgut fer creure que ja tots som iguals.

Com celebrareu el proper 8 de març?
Enguany ho tenim una mica malament perquè coincideix amb la Setmana Blanca i amb el Carnaval. Així que, tot i que normalment ho fem a part, ho celebrarem conjuntament amb l’Ajuntament. Hi haurà un acte públic el dia 8 al matí i nosaltres hi participarem.

Voleu afegir alguna cosa més?
Doncs que la base de tot és repartir la feina pagada i la no pagada entre tots i totes al cinquanta per cent. La resistència davant d’això és el que genera tota la problemàtica. Com diu el nostre lema: “Som i volem el cinquanta per cent”.

Presentació

Des de la CUP de Vilanova i la Geltrú estem molt interessats en les opinions de la ciutadania i és per aquest motiu que hem preparat un seguit d’entrevistes a diferents persones del teixit associatiu, de l’àmbit de la cultura, del treball, etcètera, amb certa rellevància en el seu camp i que, ben segur, tenen moltes coses a dir-nos, amb l’objectiu d’escoltar-los i alhora, amb aquest blog, de fer arribar la seva veu a tothom que hi estigui interessat. El període d’actualització serà un cop al mes, coincidint amb l’enviament del butlletí “La Busca Digital”, al qual us podeu subscriure aquí.