Parlem amb Ariadna Miñambre, Sílvia López i José Fernando Mascarell, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de la comarca del Garraf

4 jul.

Image

Quina és la feina que fa la Plataforma? Amb quins objectius treballeu?

Nosaltres treballem amb gent afectada en temes d’habitatge: tant de lloguer com d’hipoteca. Nosaltres l’assessorem a través d’un advocat que treballa voluntàriament. Som una entitat que assessora legalment la gent que pateix aquesta problemàtica, d’una manera totalment gratuïta. Ens ve gent molt desesperada i el que fem és ajudar-los perquè puguin solucionar el seu problema d’habitatge. Ara mateix, treballem en tres àmbits: la campanya “Stop desnonaments”, l’obra social de la PAH (ocupació d’edificis propietat de bancs) i la ILP per modificar la Llei Hipotecària.

A part d’aquestes qüestions legals i d’assessorament, també treballeu la mobilització, quan cal…

La gent afectada ens demana accions per reclamar dacions en pagament al seu banc. Anem al banc en grup, ens asseiem a fora, xiulem fins que el director atengui la persona…

Què us ha portat a constituir-vos com a Plataforma a la comarca?

Venim de la Plataforma de Barcelona. Allà vam conèixer molt el tema i, per les demandes que ens van fer, vam decidir constituir-nos aquí. Ens trobem cada dimarts al TOC.

Acolliu també persones desnonades per impagament de lloguers…

La plataforma està més enfocada a temes hipotecaris però, com que se’ns acosta gent amb problemes pels lloguers, també els atenem i treballem el tema. Ens ve gent que té problemes per pagar el lloguer des de fa mesos i vénen a informar-se de què els pot passar i quin serà el procés que se seguirà.

Perdre la casa és de les coses més dures que et poden passar…

Sí, però, a més, en el cas de la hipoteca, a part de treure’t de casa teva, et queda un deute per a tota la vida, entres a les llistes de morosos… Saps que mai no podràs fer front a aquest pagament.

I això, és igual a tots els països del nostre entorn?

A tota la Unió Europea s’accepta la dació en pagament, l’Estat espanyol és l’únic en què el deute continua fins i tot després d’haver perdut l’habitatge.

Parleu-nos una mica de la ILP

És una Iniciativa Legislativa Popular, una eina que tenim els ciutadans per poder modificar lleis. En aquest cas, volem modificar la Llei Hipotecària. S’han de fer arribar al Congrés dels Diputats un mínim de cinc-centes mil signatures per tal que s’hi debati la proposta. Com que es recullen a tot l’Estat, s’haurien de poder aconseguir fàcilment. La gent està molt conscienciada en aquesta problemàtica i vol signar la petició.

Què s’hi demana, concretament?

La iniciativa té tres punts: la dació en pagament amb efectes retroactius (per a persones desnonades des de l’any 2007), lloguers socials a partir del parc d’habitatges propietat dels bancs per efecte dels desnonaments (entenem per lloguer social que el preu no sigui superior al 30% dels ingressos del llogater) i la paraliltzació de tots els desnonaments.

Quina resposta preveieu dels partits polítics, al Congrés?

Se’ns ha donat suport des d’alguns sindicats i d’alguns partits a nivell municipal, en alguns ajuntaments. Quan la proposta arribi al Congrés, no sabem què passarà. Ara mateix, la ILP la mou molt més la Plataforma que els sindicats o que cap partit. Té suports però no sabem què diran quan s’hagin de prendre decisions. Si s’hi neguen, faran enfadar molta gent; si ho aproven, farem una gran festa!

Tal com està la situació, el nombre de persones que es dirigeixen a la Plataforma deu ser molt alt…

Sí, hi ha un munt de desnonaments cada dia. El que passa és que a molta gent no li agrada donar la cara i prefereix no dir res per vergonya. De vegades vénen a l’últim moment, quan estan a punt de ser desnonats però, cada vegada més, se’ns acosten al començament del procés.

A part del drama personal que suposa per a cadascuna de les persones afectades, aquest degoteig constant de desnonaments sembla del tot insostenible, com a societat. Com ho veieu?

Això serà com una epidèmia, un autèntic problema social. Tothom pensa que no et tocarà mai però ningú no en pot estar segur. És absurd sentir vergonya per una qüestió que no és culpa teva; ningú no decideix quedar-se sense feina i sense ingressos, sense poder fer res. Pot afectar gent de tots els nivells econòmics.

En aquests anys, es van fer autèntiques barbaritats a l’hora de contractar hipoteques: falsificació de nòmines… Els bancs et deien: “Tranquil. Si un dia no pots pagar, ja t’ajudarem.” I ara, els maltracten, els fan la vida impossible, hi ha molta gent que s’ha suïcidat per aquest problema. És necessària molta pressió per poder anar solucionant casos. Si vas tu sol, et prendran per ximple i faran amb tu el que vulguin; si hi ha la Plataforma al darrere, no et tracten de la mateixa manera.

També és molt important adonar-se que no estàs sol davant d’una situació difícil. Les coses no són tan simples com rebre la notificació de la data, agafar les teves coses i marxar i fer-se invisible. No ens hem de treure del cap que són persones, les que viuen en aquests habitatges… Hi ha moltes maneres d’arribar aquí, com ara no tenir ni feina ni cap tipus d’ajuda. A més, amb les retallades, han eliminat l’únic subsidi que quedava. Quina sortida et deixen? Potser l’única és la Plataforma, on de seguida et diuen –de paraula i amb les seves accions– que no estàs sol. Si aquest recolzament el tinguéssim dels polítics, dels polítics que ens governen, evidentment aquesta mena de plataformes no existirien, no serien necessàries. Pots parlar amb l’Ajuntament, amb Serveis Socials o amb la mateixa Alcaldessa si te la trobes pel carrer, però t’adones de qui et pot ajudar i qui no, ja no a resoldre el teu problema sinó a estar amb tu en aquests moments, i qui només et dóna paraules buides i et deixa tirat.

Com són les relacions amb l’Ajuntament i amb les diverses institucions amb competències en Serveis Socials?

No hi ha gaire relació perquè, en general, no et fan ni cas, es van passant la pilota. Passa el mateix a Vilanova que arreu. En aquests casos no serveixen de res. El més útil és anar amb entitats i plataformes on hi ha gent que ha passat o està passant pel mateix problema.

Voleu afegir alguna cosa?

És molt trist l’abandonament per part de les autoritats, de Serveis Socials, i això s’ha de denunciar públicament. Hi ha coses que ens fan mal com a persones, perquè tenim cor, tenim sentiments… El que està passant és un drama personal que afecta milers de persones, centenars a Vilanova i la Geltrú… De vegades és important que aquestes persones puguin expressar el mal que els fa la situació, com se senten quan obren la nevera i no hi ha res, quan els tallen la llum, quan estan sense aigua… Els afectats no ens hem inventat aquesta situació, paguem les conseqüències del que uns altres han provocat.

Teniu dades del nombre de desnonaments a la comarca en els darrers anys?

No hi ha dades concretes però es parla de set-centes famílies afectades a Vilanova per desnonaments, ja sigui per hipoteques o per lloguers.

Per acabar, on us pot trobar qualsevol persona afectada o que, senzillament, vulgui col·laborar amb vosaltres?

Ens poden trobar els dimarts a partir de les sis de la tarda al TOC i també ens poden escriure a l’adreça pahgarraf@gmail.com.

Entrevista a l’Ateneu Vilanoví

28 maig

ImageL’Ateneu Vilanoví va obrir les portes ara fa 2 anys, a la Plaça de les Casernes. En aquests dos anys s’hi han desenvolupat desenes d’activitats, de caire social, cultural i polític. L’Ateneu, a més, és la seu de diversos col·lectius: la CUP, l’agrupació ecologista APMA, la cooperativa de consum La Vinagreta, l’Assemblea de Joves de Vilanova i l’entitat cultural Desperta! A banda, s’ha implicat en la dinamització de plataformas locals com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, VNG per la Independencia o l’Assemblea pels Drets Socials del Garraf. Parlem amb tres persones implicades en l’Ateneu des de diferents instàncies, la Laia Capdet, el Carlos de Santiago i la Marina Barroso, per saber què és i què vol ser aquesta entitat.

Comencem pel dret: com definiríeu què és l’Ateneu?

Laia: L’Ateneu és un punt de trobada de diferents persones i col·lectius que treballem per a la transformació social, política i cultural del nostre entorn, des del més proper fins al de tots els Països Catalans.

Carlos: Per a mi l’Ateneu ha de ser la casa que doni cabuda als moviments socials de la nostra vila.

Marina: Actualment  el definiría com un espai compartit per a diverses entitats i moviments socials de Vilanova en estat de revisió per esdevenir un espai més plural i més obert a la ciutadania.

A l’Ateneu hi ha un barreja com a mínim interessant de col·lectius, activitats i persones: què és que ho relliga tot i dóna el mínim comú per a un projecte compartit?

Carlos: Bàsicament que es tracta de col·lectius, activitats i persones amb un objectiu comú: actitud crítica i transformació social.

Laia: Segurament és això, que tots partim del mateix esperit crític vers les dinàmiques de funcionament de la nostra societat actual, en tots els seus àmbits: polític, cultural, mediambiental, dels drets socials…

Marina: Hi ha una voluntat compartida de construir alternatives vers un altre model social, cultural i polític però personalment crec que manca una identitat o  sentiment de grup. Des del meu punt de vista, l’Ateneu a dia d’avui no és o no té un projecte compartit entre els diferents col·lectius que fan ús de l’espai o entre els seus socis i/o usuaris. Aquest és per tant, un repte de futur!

 Com s’organitza l’entitat? Qui en forma part?

Marina: Crec que la Laia i el Carlos ho podem explicar amb molt més fonament de causa. 😉

Carlos: L’entitat s’organitza a partir d’una junta que vetlla per la gestió del local i el funcionament del dia a dia, però la riquesa de l’entitat recau en els grups de treball formats pels socis i els col·lectius als que dona aixopluc. Entre la junta, els grups de treball i els col·lectius es genera l’activitat de l’Ateneu. I en formen part totes aquelles persones que son socis i alhora totes aquelles que pertanyen a algun d’aquest col·lectius, siguin o no socis de l’Ateneu.

Laia: Inicialment l’ateneu va començar a organitzar-se com  una entitat assambleària, que delegava la gestió diària de l’espai i de les seves activitats a una junta escollida per la mateixa assemblea. L’experiència del funcionament d’aquests dos anys ens ha portat a canviar aquest sistema organitzatiu, creant més comissions de treball per tal que es puguin repartir més i millor les tasques que genera el projecte i no quedi tot en mans d’unes poques persones. Ara som un centenar de socis i sòcies individuals, cinc entitats i junts movem un entorn d’unes 200 persones.
   

Quin creieu que és el paper de l’Ateneu en la societat vilanovina o quin hauria de ser en el futur?

Laia: L’Ateneu ha de ser l’aixopluc de la consciència crítica i transformadora de la nostra vila, en el màxim de vessants possibles. Des del seu naixement i per a massa gent som “l’ateneu de la CUP”, perquè és el col·lectiu potser més visible dels que estem a l’Ateneu, cal trencar aquest tòpic i que tothom entegui que l’ateneu és de tots i totes les que ens el creiem, el construïm i el volem fer nostre.

Marina: Penso que la seva tasca ha de ser promoure i facilitar un canvi de model social, cultural i polític, fomentant les sinèrgies entre els col·lectius i moviments socials i obrint-se a la ciutadania.  Hi ha una frase que m’agrada que descriu el potencial de fer xarxa: “La intel.ligència col.lectiva és la suma de les individuals, però la col.laborativa és la seva multiplicació!”

Carlos: L’Ateneu hauria de ser l’eina mitjançant la qual es vertebrin els moviments socials de la nostra vila, un lloc on es puguin trobar, treballar plegats i alhora puguin donar a conéixer els seus projectes a tots els ciutadans.

En dos anys heu fet molta feina, quins són els reptes i què heu previst per al futur?

Carlos: El principal repte és arribar a molta mes gent. Tot i portar dos anys treballant encara hi ha molta gent a Vilanova que no és conscient que a la seva vila hi ha un Ateneu. Hem d’intentar tenir mes presència i a partir d’aquí créixer, tant en massa social com en col·lectius als que els interessi el punt de trobada que ofereix l’Ateneu i vulguin sumar-se..

Laia: Sí, el principal repte és donar-nos a conèixer i engrescar al màxim de persones a participar en el projecte. Cal que el màxim de vilanovins i vilanovines coneguin qui som, què fem i vulguin venir als nostres actes, només així serà possible anar creixent com a entitat. Ara mateix la prioritat és la difusió, no només del nostre programa d’activitats, sinó de la nostra essència i raó d’èsser.

Marina: Els principals reptes de cara el futur són treballar per a una major implicació dels socis i les entitats a través del treball per comissions, dinamitzar l’agenda d’activitats o millorar-ne  la difusió per tal de fer-les arribar a tota la ciutadania.

Des de La Vinagreta, cooperativa de consum de productes ecològics vinculada a l’Ateneu, volem  participar activament en aquesta tasca de dinamització i difusió. Fins ara hem hagut de dedicar la major part de la nostra energia en organitzar les comandes i altres aspectes logístics però un dels nostres reptes de futur és explicar quins són els pilars de la nostra existència i aportar el nostre granet de sorra per avançar cap a un canvi de model de consum a través de l’organització de xerrades, tallers i actes diversos!

Què diríeu als vilanovins i vilanovins per animar-los a participar de l’Ateneu?

Carlos: Que es tracta d’un espai on, al contrari del que es pot pensar, podran trobar gent amb interessos i inquietuds prou diversos per trobar-hi afinitats, i que a partir del funcionament assembleari mitjançant el qual funcionem, tindran llibertat total per participar, criticar i proposar aquelles activitats que potser no tenen cabuda a la resta d’entitats que forment part de la vila.

Marina: L’Ateneu no és el local de la CUP, també és l’espai de la Vinagreta o el vostre! Tot i que la CUP el va promoure, en financia parcialment les seves despeses i en fa ús, juntament amb d’altres col·lectius, és un espai obert a qualsevol persona o entitat interessada en avançar vers la transformació social. Nosaltres, com a cooperativa de consum de productes ecològics, hi desenvolupem la nostra tasca quotidiana i sempre hi hem estat ben acollits. Ens agradaria que l’Ateneu es convertís en un espai amb més contingut, diversitat de gent i projectes i un major sentiment de grup. Us convidem a fer ús del bar, visitar les exposicions, informar-vos de la programació d’activitats (en les que hi estem treballant!) o exposar les necessitats del vostre col·lectiu.

Laia: I que ningú no regala res en aquesta societat en crisi i si volem espais autogestionats, autònoms, crítics i populars, els hem de fer entre totes.

“Una colla castellera és un bon model per aplicar a la nostra vida quotidiana”

11 abr.

Entrevista a Marc Ortiz de Urbina, cap de pinyes dels Bordegassos de Vilanova

La Busca Digital entrevista Marc Ortiz de Urbina, cap de pinyes dels Bordegassos de Vilanova. La colla castellera de la camisa groc terrós enguany celebra el seu quarantè aniversari i ho fa després d’haver recuperat la temporada passada la categoria de colla de vuit. Ara, el repte serà consolidar els passos endavant de la temporada passada i no renunciar a donar-ne de nous.

Què fa que una persona decideixi fer castells?
Els motius poden ser ben diversos. Hi ha persones que fan castells perquè ho troben un espectacle d’una gran bellesa plàstica. A d’altres els agrada mantenir viva una tradició catalana que ve de lluny i està molt arrelada al territori. D’altres s’ho agafen com una manera de fer vilanovisme, o perquè permet implicar-se com a part d’un col•lectiu i compartir un objectiu amb molta altra gent… I d’altres en fan perquè fer castells és una de les millors maneres de cremar adrenalina que es coneixen. Generalment, aquest motius es combinen entre si. La gràcia dels castells és que cadascú els pot interpretar a la seva manera.

S’acostuma a parlar molt positivament dels valors dels castells…
Sí, i cal que la reiteració no ho converteixi en un tòpic que s’acaba buidant de contingut. Els valors que es desprenen del funcionament d’una colla castellera són tota una lliçó vital. Costaria trobar altres activitats que deixessin tan clar que, per millorar, l’esforç de tothom és molt important. I que al llarg de tota la vida tenim coses a aportar al col•lectiu. I el col•lectiu també ens les aporta a nosaltres!

Quins creus que són els valors dels castells?
El primer valor és clar; tothom és important i necessari, a la vegada que ningú no és imprescindible. Als castells tothom té alguna cosa a aportar-hi, sigui quin sigui el seu físic, la intel•ligència o l’edat. Des dels cinc anys (quan es pot començar a pujar) fins a la vellesa, tothom té coses a aportar per tirar endavant la colla. A la colla li caldrà gent alta, baixa, forta, lleugera, prima, grassa, jove, veterana… Tothom qui vol pot aportar el seu granet de sorra i ajudar d’una manera o altra perquè la colla millori, fins i tot en el cas que no pugui posar-se a la pinya. Un altre valor important és la cultura de l’esforç. Als castells ningú no et regala res. Si una colla vol fer grans castells, ha de treballar de valent perquè l’èxit no arriba de casualitat. El llistat de valors castellers seria inacabable: solidaritat, responsabilitat envers un mateix i els altres, capacitat d’integració… Una colla castellera és un model que aniria la mar de bé que tots plegats apliquéssim a la nostra vida quotidiana.

Vilanova és prou castellera?
Vilanova té una llarga tradició castellera al darrere. Cal tenir present que som la cinquena plaça castellera amb més activitat documentada al llarg de tot el segle XIX, només pel darrere de Vilafranca, Tarragona, Valls i el Vendrell. Això, sense que hi hagués colla pròpia. Els castells van arrelar a Vilanova des de ben d’hora. La prova és que també aquí, a l’actual plaça Pau Casals, és on una de les colles de Xiquets de Valls va completar el tercer castell de nou documentat de tota la història. La tradició ve de lluny i ha arrelat amb força, mantenint l’activitat regular al llarg del segle XX i amb colla pròpia des del 1972. Totes les colles sempre volem que vingui més gent, perquè és el que et permet seguir millorant i assajar reptes més valuosos, però això passa a tot arreu. Els castells estan molt vinculats al calendari festiu, i ningú no pot negar que a la diada gran de festa major la plaça de la Vila és una de les que congrega més aficionats de tot el món casteller.

Què fan els Bordegassos per divulgar els castells?
A banda de potenciar més que mai al nostre calendari les diades a les festes majors de barri, els nostres tallers castellers a les escoles cada cop estan més consolidats. Oferim a través del PAE dos tipus de tallers segons l’edat, adreçats a ajudar a entendre el funcionament dels castells i tot el que se’n desprèn. La resposta és molt positiva; ja gairebé no queda cap escola que no ens hagi sol•licitat els tallers. De mitjana, cada any devem fer una trentena llarga de sessions. A més, tenim clar que l’objectiu no és anar a reclutar ningú; l’objectiu és que els nens i nenes de Vilanova sàpiguen interpretar i gaudir una actuació castellera. És més aviat una inversió de futur.

D’altra banda, recentment hem recuperat l’Escola de castells. Són sessions teòriques i pràctiques que tenen lloc cada dimecres a dos quarts de set de la tarda al nostre local i que tenen com a objectiu dotar de coneixements tècnics i històrics tant els castellers més novells com els aficionats que sentin curiositat. De moment també ha arrencat amb èxit. És una bona manera de transmetre uns coneixements que el ritme dels assajos no sempre permetria comunicar en profunditat. I naturalment, la millor promoció dels castells és que puguem oferir bones diades a plaça. L’èpica torre de set de la festa major passada va disparar sorprenentment l’entrada de nous castellers a la colla.

L’any 2012 és any de Concurs de castells… Què faran els Bordegassos?
Mantindrem la coherència de sempre; decidir què fem en una assemblea extraordinària. Al contrari del que a vegades es diu, els Bordegassos no som ni proconcurs ni anticoncurs. El que som és profundament democràtics. Com que és evident que el concurs té unes característiques especials que el fan diferent de la resta de diades, si es confirma que hi estem classificats (virtualment ja es pot dir que sí), celebrarem una assemblea per debatre i decidir què fa la colla.

Entrevista amb Francesc Mayné, representant del col•lectiu de mares i pares de l´Escola Pasífae que han estat lluitant per la seva consolidació

5 març

L’ESCOLA PASÍFAE ES FUSIONA AMB EL SANT JORDI I ES QUEDA SENSE EDFICI PROPI

El Departament d’Ensenyament va comunicar dimecres passat a l’AMPA de l’escola Pasífae que l’edifici nou no es construiria i que ja no es farien preinscripcions a P3 per al curs 2012-2013. La decisió suposa que el curs vinent els germans dels alumnes actuals hauran d’anar ja a l’escola Sant Jordi. L’Administració, a més, no ha fixat cap calendari de les obres d’ampliació necessàries.

Per tal de saber com ha anat tot, podríem fer un repàs de la trajectòria de l’escola i del conflicte?

L’escola es va obrir el curs 2008-2009, és a dir que fa quatre cursos que funciona en barracons. Actualment hi ha 180 nens distribuïts en dues línies fins a P4 i una des de P5 fins a 3r de Primària. I tot i que els barracons estan en bones condicions, nosaltres volíem tenir una escola definitiva amb edifici propi i en condicions com tothom, i hem estat lluitant per aconseguir-ho. Des del Departament d’Ensenyament, però, se’ns havia dit sempre que no hi havia diners per fer-la.

Hi havia cap compromís previ?

En una entrevista amb l’anterior alcalde, el senyor Elena, ens va comentar que no hi havia cap problema per a la construcció de l’escola, que es faria quan l’Ajuntament rebés els diners de l’Institut Baix a Mar. Però això, esclar, ho va dir l’anterior govern municipal. Mentrestant hi va haver les eleccions tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, i la crisi, i Convergència no ho veia de la mateixa manera.

Els terrenys per a la nova escola ja estaven cedits?

Sí, sí, els terrenys a la Bòbila per fer l’edifici nou ja estaven cedits. L’Ajuntament ja havia fet aquest pas que li correspon. Es va fer en l’època en què es pensava que tot aniria bé. Després van dir que segons les dades previstes de matriculació l’escola ja no era necessària. El curs que ve entraran 80 nens menys a P3 en el conjunt de Vilanova, però aquestes dades no tenen en compte ni les noves incorporacions que es produeixen durant el curs ni que hi pot haver canvis els propers anys. I nosaltres el que no volíem és que l’escola desaparegués i que es traspassessin els nens a una altra escola.

Aquesta era la solució que plantejava el Departament a l’inici?

No, no, aquesta solució era la que vèiem que donaven a altres escoles d’altres lloc en la mateixa situació, però a nosaltres ens anaven passant amb raons i sense una idea clara, cosa que ens descol•locava. Precisament fa uns dies ens vam reunir amb altres escoles en la mateixa situació que ja fa mesos que sabien el seu destí però que rebutgen aquesta solució.

Creieu que el govern municipal actual ha fet els passos que tocava?

Bé, fa unes setmanes vam fer una festa i hi van venir la Neus Lloveras i l’Ariadna, i ens van dir que ens donaven suport, que lluitarien fins al final per la nostra escola. Ja s’entén que no ens podien dir altra cosa. També s’ha de dir, però, que ens havíem ofert per acompanyar-los en alguna reunió i no havien volgut.

Havíeu tingut algun contacte previ amb la Conselleria?

Oficialment, no. Havíem parlat fa uns vint dies extraoficialment amb la consellera, la Irene Rigau, al passadís del Parlament. I la consellera ens va dir en aquell moment que no ens preocupéssim, que estaven treballant molt de manera conjunta el Departament amb l’Ajuntament, per trobar la millor solució.

Tota la comunitat educativa estava d’acord amb la reivindicació?

Estàvem bastant units, però després potser particularment hi havia algú que creia que la millor solució per al seu fill era la reubicació en una altra escola. Des de l’AMPA sempre havíem cregut que aquesta no era la millor solució, perquè en llocs on s’havia fet als nens se’ls havia posat al gimnàs o s’havien traslladat els barracons al pati de l’escola on havien anat a parar.

Ja us vèieu a venir la solució actual?

En el seu moment, la regidora d’educació, l’Ariadna, ens va comentar que a Vilanova no hi havia cap escola on poder encabir 180 alumnes i ja ens va apuntar la possibilitat d’ampliar-ne alguna, solució que nosaltres en aquell moment vam agafar amb pinces. Després, tant des de Convergència com des del PP, se’ns va comunicar que en els acords dels Pressupostos s’havia inclòs l’escola com una prioritat del Govern.

Això us va fer tenir esperances?

Sí, nosaltres vam creure que si per al Govern era prioritària, per al Govern no podia ser una cosa contrària, si no, entraven en contradicció els polítics amb els tècnics. Que potser era qüestió d’esperar un parell de cursos. I mentrestant el nostre desig era que anessin entrant nens a P3 i que milloressin les instal•lacions, incorporant una biblioteca, un gimnàs,… Aquesta era una solució que semblava acceptable acceptable.

I ara, un cop sabuda la solució del Departament?

L’endemà de saber la decisió del Departament es va celebrar una reunió per decidir quina postura adoptar, però la decisió es va ajornar fins al dilluns dia 5 a la tarda. Llavors tornarem a plantejar-nos què fer sense la pressió dels primers moments.

Entrevistem Núria Reig i Lídia Amador, presidenta i treballadora social de l’Associació de Familiars i Afectats per Malalties Mentals del Garraf (AFAMMG)

24 gen.

Què és l’AFAMMG? Amb quins objectius treballeu?

L’Associació va començar l’any 1998 amb la voluntat d’unir familiars que compartien la mateixa situació. La van constituir uns pares que se sentien una mica desbordats, tenint en compte la situació de la psiquiatria fa quinze anys. Eren un grup de pares que no sabien per on tirar. Ara, quinze anys després, l’associació de pares s’ha convertit en una associació de familiars i afectats per lluitar, sobretot, pels drets de les persones amb malaltia mental. Això vol dir que treballem perquè es respectin els seus drets com a ciutadans que, avui en dia, encara no són respectats del tot. Aquest és l’objectiu principal de l’associació. Fora d’aquest objectiu principal, podríem parlar de la promoció d’activitats que suposin la millora de la qualitat de vida dels malalts, el manteniment de contactes amb organismes sanitaris i socials que puguin treballar per la integració dels afectats i la sensibilització de la ciutadania, de cara a la plena integració d’aquestes persones.

Una línia de treball molt important és tractar l’estigma social. És una feina que no s’ha fet mai. S’ha de veure com es tracten aquestes malalties i aquests malalts des del mitjans de comunicació, on apareixen sempre com a persones violentes. Això és el que volem evitar: aquests malalts són persones, no assassins ni persones violentes.

De fet, el que fa l’associació és intentar pal•liar tots els buits que deixen les institucions públiques, en la mesura de les nostres possibilitats econòmiques. Intentem que les nostres activitats tinguin un baix cost perquè som conscients de la situació actual

Per vosaltres, els familiars, ha de ser molt important el fet de poder compartir vivències, és així?

I tant! Ara fa poc vam fer un dinar amb totes les famílies i persones amb malaltia mental. És important compartir, conèixer-nos. Quan arriba una malaltia d’aquestes, per a les famílies tot és nou, parteixen de la ignorància total. Fins que no comences a aprendre’n coses, a viure amb la malaltia, no t’adones que no és res més que això: una malaltia, una malaltia crònica, res més. Jo visc amb el meu fill i puc assegurar que no és violent… dormo molt tranquil•la cada nit… I la Lídia treballa cada nit amb gairebé 50 malalts… De vegades és molt difícil de posar un límit exacte al que es una malaltia mental, en quin punt comença… Part de l’estigma és el propi desconeixement. Partim d’una situació en què aquests malalts estaven tancats, fora de la ciutat… Al començament, totes les famílies afectades han pensat exactament el mateix.

El gran problema és la por al que no es coneix, sembla…

Sí, per això volem acostar aquestes persones a la societat, que la gent s’adoni que són persones, com tu i com jo. És aquí, on tenim molta feina, normalitzar les malalties mentals i trencar els mites que han existit des de sempre. En aquest sentit, podem dir que la nostra comarca és molt tancada, en aquestes qüestions. A Vilafranca, per exemple, es treballa amb molts més recursos i això fa que tot sigui més visible, aquí no.

L’Associació, forma part d’alguna entitat d’abast més gran?

Sí, formem part de la Federació Catalana, la FECAFAM, que alhora forma part de l’espanyola, la FEAFES. A partir de la Federació Espanyola, cada comunitat autònoma té la seva federació.

Com col·laboren amb vosaltres? Feu activitats conjuntes?

El que fa la Federació és ajudar-nos. A nivell professional, hi ha molts més mitjans. Fa poc, van venir a fer una xerrada sobre temes d’incapacitacions i fundacions. D’alguna manera, ens fan de guia.

Quantes famílies formeu part de la vostra Associació?

Ara mateix, som 53, comptant-hi famílies o persones afectades que viuen soles o a la Llar. Encara que pugui semblar el contrari, si tenim en compte les persones que hi ha afectades a la comarca, el nombre és molt baix. Estadísticament, hauríem de ser molts més. Costa molt treure aquests temes fora de casa. Parlem sempre de malaltia mental crònica severa –esquizofrènia, trastorns bipolars, etc–, que són les més greus. No tenim, en canvi, afectats per depressions puntuals, que mereixen unes atencions diferents.

A l’Associació, tractem persones amb malalties que amb el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Una persona amb esquizofrènia passa d’una situació normal, en què pot estar treballant o estudiant, a una altra en què, amb l’aparició del primer brot, necessita més suport.

Des del punt de vista econòmic, com funciona l’Associació?

A base de subvencions, donacions i, d’altra banda –i voldríem recalcar-ho molt–, la feina de les entitats. Una cosa no treu l’altra i, de la mateixa manera que abans hem dit que el Garraf està molt enrere en aquestes qüestions, hem de dir que, gràcies a les entitats, fem moltes més coses de les que podríem fer. Per exemple, durant les Jornades de Salut Mental, podem fer una caminada popular maquíssima que ja fa dos anys que fem, gràcies a la Talaia; o una fideuà popular, gràcies a l’associació dels Llaguts. Això és important perquè tots ells ho fan sense ànim de lucre, porten moltíssima gent… A més, aquest any, l’AFEVI –l’Associació d’Amics del Ferrocarril– ens va fer un donatiu. Això és molt maco, les entitats es mouen amb nosaltres, ens donen suport. Es mereixen tot el nostre agraïment.

I de subvencions públiques?

Rebem la que ve de FEAFES, gràcies al Ministerio de Sanidad, Política social e Igualdad, la de l’Ajuntament i una de la Generalitat, a través de l’ICASS, que ara mateix és força complicat que la donin per les retallades. Entenem que els diners s’han de repartir entre totes les entitats, però caldria establir prioritats. De vegades, però, és important que, si no hi ha diners, se’ns ajudi des del punt de vista tècnic, d’infraestructures… No ens volem queixar gaire, tampoc. Si no hi ha recursos econòmics, n’hi ha d’humans.

Com està la nostra comarca, des del punt de vista assistencial?

Uf, fatal! Als últims anys potser ha canviat una miqueta, però hi ha molt poca cosa, hi ha molta feina per fer. Actualment, els centres de salut mental estan de retallades, ens diuen que intentaran fer el que puguin, que tot plegat tingui el mínim impacte social… A CatSalut, els hem fet constar els problemes que tenim a la comarca i ens han dit que intentaran fer el possible per solucionar-ho mínimament, ni que sigui evitant al màxim les retallades que hi haurà.

Per concretar-ho una mica, què faltaria a la comarca?

El més important seria un servei prelaboral, és a dir, un centre on els afectats per trastorns mentals severs treballin hàbits laborals bàsics i que promogui, també, l’adquisició o millora d’habilitats socials funcionals de la vida quotidiana. Per tant, es tracta de formar-los en adquisició d’hàbits i capacitats, de manera que puguin reinserir-se en el món laboral ja que en el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Ara mateix estem treballant perquè puguin accedir tant al treball ordinari com al protegit. És molt difícil trobar una empresa que vulgui contractar una persona amb malaltia mental. Moltes vegades, s’intenta amagar la malaltia per poder entrar a treballar en una empresa. És evident que ningú no ha d’anar proclamant que té una malaltia, però és molt trist haver-ho d’amagar per poder aconseguir una feina: la malaltia és part de la teva vida però no és la teva vida. Hem estat intentant esbrinar si es compleix la norma de contractar un percentatge de gent amb discapacitat a les empreses ordinàries. Sembla que se segueix, però les empreses prefereixen contractar discapacitats físics o intel•lectuals per qüestions d’imatge. Ara bé, el que és importantíssim és el servei prelaboral que aculli el jove des del principi i el formi de la manera més adequada, per tal que aquestes persones no es vegin trencades la seva vida laboral i social.

Pel que dieu, sembla bàsica l’ajuda a les famílies…

Si, sovint aquestes famílies es troben desemparades i no tenen cap tipus de recolzament professional, i el vincle familiar de les persones afectades és un pilar bàsic per a la rehabilitació. La persona amb malaltia normalment està estabilitzada, però quan no ho està tot el pes de la malaltia recau sobre la família. Molts cops, vénen famílies amb aquesta problemàtica. Des de l’associació oferim un servei de grup d’ajuda mútua dirigit a les families. Mitjançant el suport d’una psicòloga, tracten de compartir situacions i reconduir les problemàtiques familiars.

En el sistema educatiu, hi heu detectat problemes, també?

Aquestes malalties es comencen a desenvolupar a partir dels quinze o setze anys. Hi ha una manca absoluta d’informació en el sistema educatiu i recursos als instituts. De vegades, és complicat diferenciar el que és un adolescent problemàtic amb un d’afectat per una malaltia mental… fins que es produeix el primer brot, és clar. Sabem que en un institut de la ciutat, el Lluch i Rafecas, hi ha una unitat per a aquests nois, però encara no hi hem pogut parlar. Ara, des de l’associació, per tal d’informar els ciutadans i sobretot els més joves, impartirem xerrades informatives als IES de la nostra ciutat.

Quina mesura pràctica i immediata es podria prendre des de les institucions?

Estem intentant que es constitueixi una taula amb totes les parts afectades perquè es puguin compartir recursos, informació, etc. N’hem parlat de vegades però no hi ha manera que s’arribi a tirar endavant.

Els vostres objectius més immediats?

Estem treballant en el projecte de servei prelaboral i esperem que, en el termini de dos anys, podrem presentar-lo. És una necessitat bàsica per a la integració d’aquestes persones. A Catalunya, n’hi ha a gairebé totes les comarques. Nosaltres tenim un auditori però no tenim aquest servei, que és bàsic.

Des d’un punt de vista més intern de l’Associació, últimament han començat a treballar-hi els mateixos afectats. Expliquen què fan, què volen fer i què pretenen aconseguir de l’entitat. Tot va a partir d’un malalt que volia crear una associació d’afectats. Parlant-ne, vam arribar a la conclusió que era millor crear un comitè dintre de la nostra entitat de manera que podem treballar plegats però amb una forta intervenció dels mateixos afectats.

ENTREVISTA DOS MEMBRES DE L’ASSOCIACIÓ GARRAF PLURAL, en Mehdi, com a president, i en Titif, com a portaveu

15 des.

Podeu explicar què és Garraf Plural?
És una associació creada el 2003 que, com el nom vol expressar ambla paraula “Plural”, som gent de diferents cultures, religions, països,…que hem tingut la idea de crear aquesta associació per donar com un model de convivència que pensem que es pot adaptar a la societat de Vilanova. Volem demostrar que podem ser de diferents orígens, cultures, etc… i viure sense problemes.

Hi ha gent de diferents orígens, doncs.
Sí, francesos, catalans, espanyols, africans, cubans,..d’un munt de llocs. Entre els fundadors hi havia un noi de Senegal, un de Gàmbia, d’Alemanya, de França, gent de Vilanova, … El Titif és de les Illes Comores i jo del Marroc.

Us vau inspirar en altres experiències per crear aquesta associació?
No, no, és una iniciativa que va sorgir aquí després de sis mesos de converses entre gent interessada, per arribar a concretar un nom i alguns projectes de treball en l’àmbit cultural

Quines activitats dueu a terme?
Sobretot culturals. També participem a les fires, fem orientació als nouvinguts en els àmbits jurídic, sanitari,.. per acompanyar, traduir, ajudar, gairebé com si fóssim un servei d’assistència social. Ara mateix tothom que té algun problema s’adreça nosaltres. A més, organitzem actes. Hem començat fa poc un curs d’àrab on es pot apuntar qualsevol adult que vulgui.

A part del local del TOC, on teniu la vostra seu, disposeu d’altres recursos o infraestructures? Com feu tota aquesta feina?
No, no tenim res més que això. Ho fem tot quan sortim de la feina, voluntàriament, ja que som una entitat sense afany de lucre.

Feu actes de difusió? Heu estat en aquesta ultima fira?
L’any passat sí, però aquest any no. Ens demanaven molts diners per l’stand i amb la crisi no ha pogut ser. Tenim una subvenció petita per a les nostres activitats però no ens arriba per a tot I sovint hem de posar diners de la nostra butxaca per alguns actes.

Teniu relació amb altres entitats?
Sí, n’hi ha que ens truquen sovint per col•laborar, com les associacions llatines o l’associació cultural de la mesquita. Estem afiliats també a la Federació Catalana d’Immigració i a un altra que té la seu a Granollers.

I amb l’Ajuntament o amb altres àmbits locals, hi treballeu?
L’Ajuntament ens ha deixat el local del Centre Cívic de la Geltrú per fer el curs d’àrab que hem esmentat abans i que va començar dilluns passat , per exemple. I volem tirar endavant un projecte de classes d’àrab per a nens juntament amb Catalunya Caixa a la Rambla Samà, obertes a tots els nens interessats, és clar. De moment hem sol•licitat l’espai. També ens agradaria participar a les festes locals, especialment a la Festa Major. Hi voldríem tenir el nostre espai com a Garraf Plural. L’any passat no va poder ser, però esperem que l’any que ve hi puguem ser presents. De tant en tant organitzem activitats esportives com partits de futbol amistosos, a Vilafranca, o aquí, i també de gastronòmiques. I una cosa molt important, fem un programa de ràdio cada dimecres de dotze a una a Canal Blau. A un altre nivell, de vegades fem coses amb la Generalitat, sovint anem a congressos o activitats sobre immigració, convivència, racisme,…. I participem també amb Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

Com veieu la societat vilanovina en aquests aspectes?
El racisme existeix i continuarà existint, d’això no n’hi ha cap dubte, aquí i a tot arreu. Caldria que tots féssim una mica d’esforç perquè la situació millorés. De tota manera és un bon senyal que Plataforma no hagi tret cap regidor a Vilanova. Però cal lluitar perquè no creixi, perquè eradicar-lo és molt difícil. Avui dia el racisme no té gaire sentit, quan per exemple Obama és qui mana més en aquest món. El que hi ha és més aviat odi al que es desconeix, xenofòbia.

Fa algunes setmanes es rumorejava que hi havia alguns problemes amb l’empadronament de nouvinguts, en sabeu alguna cosa?
Sí, hi havia problemes perquè demanaven papers o tràmits que no eren habituals, però sembla que el tema burocràtic s’ha solucionat.

Ara, que estem en crisi, hi deu haver més gent que us demana ajuda, no?
Per dir-ho obertament, la Generalitat no està fent bé les coses, està excloent molta gent, treuen els 600 euros del PIRMI a algunes persones que han viatjat al seu país, però no estan pensant en les famílies d’aquestes persones, on hi ha nens que pateixen la situació i que es troben en risc de marginació. Som tractats com objectes d’usar i llençar. Abans, quan no hi havia crisi i es necessitava els immigrants, doncs tothom era benvingut, i ara que hi ha crisi sóm els primers que la paguem. I entre nosaltres hi ha immigrants de segona generació, que portem molts anys aquí, tenim nens que parlen català, i que ens sentim tan catalans com els catalans. Tornant a la pregunta, doncs, en aquest moment estem fent més assistència social que no activitats culturals, perquè ara del que es tracta és d’afavorir la convivència.

Hi ha alguna altra associació semblant a la comarca?
No, som els únics que fem feina d’una manera global en aquest àmbit.

ENTREVISTA A MEMBRES DE L’ASSEMBLEA DE JOVES DE VILANOVA (AJV)

3 nov.

Què és l’Assemblea de Joves?

Bé, com l’entenem nosaltres, una assemblea de joves és una organització de base, local i juvenil. La forma que tenim de funcionar és assembleària i, per tant, radicalment democràtica. Aquest funcionament és el que ens permet el debat, la participació i l’assumpció de respostes de manera col•lectiva. Tractem els temes que ens afecten més directament, com a catalanes, com a joves, com a dones… Intentem doncs, obrir alternatives com a joves per als mateixos joves i recuperant el nostre espai en la societat ja que tenim opinió i la volem fer saber.

Treballem sobretot en base a tres eixos: la lluita per la independència dels Països Catalans, pel socialisme per la justícia social i la destrucció del patriarcat per a una societat sense jerarquies entre les persones.

La vostra organització s’inscriu en un moviment més ampli d’assemblees. És així? Com us coordineu a nivell nacional? Quina és la vostra implantació en el conjunt dels Països Catalans?

L’Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú forma part de la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista). La Coordinadora acull una quarantena d’assemblees locals. A més, hi ha les assemblees locals o comarcals de Maulets i d’altres que no estan en cap de les dues organitzacions juvenils. La major part de les assemblees són al Principat, tot i que també n’hi ha a la resta dels Països Catalans, sobretot al País Valencià. Treballant sempre amb els objectius que hem dit abans, cada assemblea participa en les campanyes que es proposen a nivell nacional aplicades al territori on es treballa i també se’n realitzen de pròpies a nivell local.

Des d’alguns sectors, se us acusa de treballar exclusivament des d’un plantejament d’agitació, sense espai per a la reflexió política. Què ens en podeu dir?

La veritat és que ho hem sentit a dir moltes vegades, massa vegades. Dir això és voler criminalitzar el jovent més actiu. Intentar separar l’agitació de la reflexió política és una hipocresia perquè no té sentit l’una sense l’altra, els dos vessants són igualment necessaris. Qualsevol acció d’agitació té el seu origen en una reflexió política. Sense accés als mitjans de comunicació, l’únic que es veu són les accions al carrer, no es parla mai del que hi ha al darrere. És curiós que la mateixa gent que ens acusa d’això aplaudeixin després les revoltes als països àrabs dels últims mesos. Dirigir-nos una acusació com aquesta és fer com aquell que s’encén quan veu algú al tren amb els peus sobre el seient i, en canvi, és capaç de passar pel costat d’un sense sostre sense immutar-se.

Molts col•lectius denuncien un increment, en els últims mesos, de l’actitud repressiva per part de l’Administració. És real? Com us afecta a vosaltres?

És cert que, amb l’arribada dels Mossos, la repressió és molt més dura i, en els últims mesos, la situació s’ha agreujat encara més. En aquest sentit, tenim la sensació que els Mossos són una policia molt més preparada i professionalitzada, encara que sigui per a la repressió. De tota manera, l’actitud repressiva de l’estat no és cosa de quatre dies. El recentíssim cas de les multes a joves acusats de manifestar-se és un exemple clar de la voluntat d’acovardir el jovent més mobilitzat. Cal no oblidar que on hi ha repressió és on prèviament hi ha hagut lluita i on després és necessària la solidaritat.

Sembla que s’acosten temps difícils: el més que previsible canvi de govern a l’Estat pot suposar un afiançament de retallades en els drets socials. Heu analitzat el tema? Què n’espereu, d’aquest canvi de govern, en cas que es produís?

Que hi haurà un canvi de Govern, sembla que ara mateix ja no ho dubta ningú. El fet és que assumir el bipartidisme espanyol és assumir també una democràcia molt pobra. S’agreujaran els problemes en la sanitat i en l’educació, que ja van començar amb Bolonya, fins a arribar a posar en perill l’educació pública. Preveiem que les retallades seran tant de drets “de consum” (sanitat, educació…) com de drets bàsics com ara l’alliberament sexual o l’avortament. Hi ha un perill greu per als petits avenços que s’han fet en aquests temes en els darrers anys.

I, des del punt de vista dels drets nacionals, pot afectar, aquest canvi de govern?

La sensació és que el canvi pot afectar de la mateixa manera, amb un retrocés en tot el que s’havia anat guanyant, especialment en el terreny de la llengua. El que és important no és tan que l’Estat ens recordi que ens “hem passat” dels límits constitucionals sinó que les catalanes assumim que ningú més que nosaltres mateixes pot decidir on són aquests límits. Cal estar molt atents al que passa amb el tema de la llengua. La situació a la Catalunya Nord és molt greu i les polítiques del PP fora del Principat estan portant la llengua al desastre.

S’acusa la joventut actual d’estar poc mobilitzada. És real, aquesta desmobilització? És exclusiva dels joves o penseu que és un fenomen més general?

Aquest és un tòpic que ens ha fet mal. Normalment, aquesta acusació ve de gent que no s’ha mobilitzat en el seu temps i que ara volen atacar els joves que ho fan. Les dificultats vénen del fet que els joves no tenen referents a l’hora de mobilitzar-se. Amb el tema dels indignats, s’ha pogut veure que, quan la gent es mou, funciona. La gent s’ha acostumat a dinàmiques individualistes, no es fomenten valors de grup i després costa molt d’organitzar-se. El capitalisme empeny a quedar-se quiet esperant que l’estat del benestar que ens volen vendre ho arreglarà tot. Cal lluitar contra la idea que una persona no pot aconseguir res perquè, quan ens ajuntem, ens adonem que podem fer moltes coses.

Parlàveu del fenomen dels indignats? Pot invertir la tendència a la desmobilització que comentàvem?

A nivell individual, alguns i algunes de nosaltres hi hem participat, no com a grup perquè funciona d’una altra manera. Ha sorprès que aquí passés una cosa així. El fenomen ha fet que molta gent s’adonés que organitzant-se es pot fer molta feina. Quan ens unim, tenim el poder a les nostres mans, i d’això en som cada vegada més conscient. Gent que no es mobilitzava ha vist que té sentit fer-ho, que és possible i que és positiu. Ara per ara, no sabem si serà l’inici d’alguna cosa forta o si acabarà sent exclusivament el que ha estat fins ara. Ha representat un canvi en la manera com es trasllada al carrer el malestar social. Per tirar endavant, potser caldria una organització forta, però això va contra els mateixos principis del moviment. Només que el moviment serveixi per crear plataformes, com ara la dels desnonaments, el resultat ja serà positiu. Ens mirem el fenomen amb interès però de vegades també amb un cert escepticisme. Cal analitzar el tema amb tranquil•litat perquè és un fenomen nou.

Com interpreteu les grans mobilitzacions independentistes dels últims anys? Creieu que han estat útils per fer créixer l’independentisme entre la ciutadania?

El resultat de tot plegat és que s’ha normalitzat molt el fet de ser independentista, s’ha sortit de la marginalitat. És innegable que l’independentisme ha crescut molt. Ara bé, aquest creixement ha portat un retrocés de la idea de Països Catalans com a nació. En aquest sentit, és molt positiu. A partir d’ara, cal veure com es vertebra aquest moviment. La societat ha d’aprendre a no actuar només com a resposta, cal tenir un projecte propi i treballar per tirar-lo endavant. Cal un canvi d’actitud, una descolonització mental.

Voleu afegir alguna altra cosa, per acabar?

Instem els i les joves que recuperin els carrers i les places, que demostrin que estem ben vius i que participem de la vida pública. Que qüestionin el que passa i, davant del dubte, es preguntin a qui beneficia; així podran clarificar qui és qui en la societat. No som la generació dels ni-ni, som la generació amb menys oportunitats que els nostres pares i que escolta cada dia dels seus adults que tot és qüestió d’esforç. La realitat ens diu que no és l’esforç sinó les necessitats del mercat les que decideixen les nostres vides.