L’Associació va començar l’any 1998 amb la voluntat d’unir familiars que compartien la mateixa situació. La van constituir uns pares que se sentien una mica desbordats, tenint en compte la situació de la psiquiatria fa quinze anys. Eren un grup de pares que no sabien per on tirar. Ara, quinze anys després, l’associació de pares s’ha convertit en una associació de familiars i afectats per lluitar, sobretot, pels drets de les persones amb malaltia mental. Això vol dir que treballem perquè es respectin els seus drets com a ciutadans que, avui en dia, encara no són respectats del tot. Aquest és l’objectiu principal de l’associació. Fora d’aquest objectiu principal, podríem parlar de la promoció d’activitats que suposin la millora de la qualitat de vida dels malalts, el manteniment de contactes amb organismes sanitaris i socials que puguin treballar per la integració dels afectats i la sensibilització de la ciutadania, de cara a la plena integració d’aquestes persones.

Una línia de treball molt important és tractar l’estigma social. És una feina que no s’ha fet mai. S’ha de veure com es tracten aquestes malalties i aquests malalts des del mitjans de comunicació, on apareixen sempre com a persones violentes. Això és el que volem evitar: aquests malalts són persones, no assassins ni persones violentes.

De fet, el que fa l’associació és intentar pal•liar tots els buits que deixen les institucions públiques, en la mesura de les nostres possibilitats econòmiques. Intentem que les nostres activitats tinguin un baix cost perquè som conscients de la situació actual

Per vosaltres, els familiars, ha de ser molt important el fet de poder compartir vivències, és així?

I tant! Ara fa poc vam fer un dinar amb totes les famílies i persones amb malaltia mental. És important compartir, conèixer-nos. Quan arriba una malaltia d’aquestes, per a les famílies tot és nou, parteixen de la ignorància total. Fins que no comences a aprendre’n coses, a viure amb la malaltia, no t’adones que no és res més que això: una malaltia, una malaltia crònica, res més. Jo visc amb el meu fill i puc assegurar que no és violent… dormo molt tranquil•la cada nit… I la Lídia treballa cada nit amb gairebé 50 malalts… De vegades és molt difícil de posar un límit exacte al que es una malaltia mental, en quin punt comença… Part de l’estigma és el propi desconeixement. Partim d’una situació en què aquests malalts estaven tancats, fora de la ciutat… Al començament, totes les famílies afectades han pensat exactament el mateix.

El gran problema és la por al que no es coneix, sembla…

Sí, per això volem acostar aquestes persones a la societat, que la gent s’adoni que són persones, com tu i com jo. És aquí, on tenim molta feina, normalitzar les malalties mentals i trencar els mites que han existit des de sempre. En aquest sentit, podem dir que la nostra comarca és molt tancada, en aquestes qüestions. A Vilafranca, per exemple, es treballa amb molts més recursos i això fa que tot sigui més visible, aquí no.

L’Associació, forma part d’alguna entitat d’abast més gran?

Sí, formem part de la Federació Catalana, la FECAFAM, que alhora forma part de l’espanyola, la FEAFES. A partir de la Federació Espanyola, cada comunitat autònoma té la seva federació.

Com col·laboren amb vosaltres? Feu activitats conjuntes?

El que fa la Federació és ajudar-nos. A nivell professional, hi ha molts més mitjans. Fa poc, van venir a fer una xerrada sobre temes d’incapacitacions i fundacions. D’alguna manera, ens fan de guia.

Quantes famílies formeu part de la vostra Associació?

Ara mateix, som 53, comptant-hi famílies o persones afectades que viuen soles o a la Llar. Encara que pugui semblar el contrari, si tenim en compte les persones que hi ha afectades a la comarca, el nombre és molt baix. Estadísticament, hauríem de ser molts més. Costa molt treure aquests temes fora de casa. Parlem sempre de malaltia mental crònica severa –esquizofrènia, trastorns bipolars, etc–, que són les més greus. No tenim, en canvi, afectats per depressions puntuals, que mereixen unes atencions diferents.

A l’Associació, tractem persones amb malalties que amb el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Una persona amb esquizofrènia passa d’una situació normal, en què pot estar treballant o estudiant, a una altra en què, amb l’aparició del primer brot, necessita més suport.

Des del punt de vista econòmic, com funciona l’Associació?

A base de subvencions, donacions i, d’altra banda –i voldríem recalcar-ho molt–, la feina de les entitats. Una cosa no treu l’altra i, de la mateixa manera que abans hem dit que el Garraf està molt enrere en aquestes qüestions, hem de dir que, gràcies a les entitats, fem moltes més coses de les que podríem fer. Per exemple, durant les Jornades de Salut Mental, podem fer una caminada popular maquíssima que ja fa dos anys que fem, gràcies a la Talaia; o una fideuà popular, gràcies a l’associació dels Llaguts. Això és important perquè tots ells ho fan sense ànim de lucre, porten moltíssima gent… A més, aquest any, l’AFEVI –l’Associació d’Amics del Ferrocarril– ens va fer un donatiu. Això és molt maco, les entitats es mouen amb nosaltres, ens donen suport. Es mereixen tot el nostre agraïment.

I de subvencions públiques?

Rebem la que ve de FEAFES, gràcies al Ministerio de Sanidad, Política social e Igualdad, la de l’Ajuntament i una de la Generalitat, a través de l’ICASS, que ara mateix és força complicat que la donin per les retallades. Entenem que els diners s’han de repartir entre totes les entitats, però caldria establir prioritats. De vegades, però, és important que, si no hi ha diners, se’ns ajudi des del punt de vista tècnic, d’infraestructures… No ens volem queixar gaire, tampoc. Si no hi ha recursos econòmics, n’hi ha d’humans.

Com està la nostra comarca, des del punt de vista assistencial?

Uf, fatal! Als últims anys potser ha canviat una miqueta, però hi ha molt poca cosa, hi ha molta feina per fer. Actualment, els centres de salut mental estan de retallades, ens diuen que intentaran fer el que puguin, que tot plegat tingui el mínim impacte social… A CatSalut, els hem fet constar els problemes que tenim a la comarca i ens han dit que intentaran fer el possible per solucionar-ho mínimament, ni que sigui evitant al màxim les retallades que hi haurà.

Per concretar-ho una mica, què faltaria a la comarca?

El més important seria un servei prelaboral, és a dir, un centre on els afectats per trastorns mentals severs treballin hàbits laborals bàsics i que promogui, també, l’adquisició o millora d’habilitats socials funcionals de la vida quotidiana. Per tant, es tracta de formar-los en adquisició d’hàbits i capacitats, de manera que puguin reinserir-se en el món laboral ja que en el trascurs de la seva malaltia poden perdre capacitats cognitives. Ara mateix estem treballant perquè puguin accedir tant al treball ordinari com al protegit. És molt difícil trobar una empresa que vulgui contractar una persona amb malaltia mental. Moltes vegades, s’intenta amagar la malaltia per poder entrar a treballar en una empresa. És evident que ningú no ha d’anar proclamant que té una malaltia, però és molt trist haver-ho d’amagar per poder aconseguir una feina: la malaltia és part de la teva vida però no és la teva vida. Hem estat intentant esbrinar si es compleix la norma de contractar un percentatge de gent amb discapacitat a les empreses ordinàries. Sembla que se segueix, però les empreses prefereixen contractar discapacitats físics o intel•lectuals per qüestions d’imatge. Ara bé, el que és importantíssim és el servei prelaboral que aculli el jove des del principi i el formi de la manera més adequada, per tal que aquestes persones no es vegin trencades la seva vida laboral i social.

Pel que dieu, sembla bàsica l’ajuda a les famílies…

Si, sovint aquestes famílies es troben desemparades i no tenen cap tipus de recolzament professional, i el vincle familiar de les persones afectades és un pilar bàsic per a la rehabilitació. La persona amb malaltia normalment està estabilitzada, però quan no ho està tot el pes de la malaltia recau sobre la família. Molts cops, vénen famílies amb aquesta problemàtica. Des de l’associació oferim un servei de grup d’ajuda mútua dirigit a les families. Mitjançant el suport d’una psicòloga, tracten de compartir situacions i reconduir les problemàtiques familiars.

En el sistema educatiu, hi heu detectat problemes, també?

Aquestes malalties es comencen a desenvolupar a partir dels quinze o setze anys. Hi ha una manca absoluta d’informació en el sistema educatiu i recursos als instituts. De vegades, és complicat diferenciar el que és un adolescent problemàtic amb un d’afectat per una malaltia mental… fins que es produeix el primer brot, és clar. Sabem que en un institut de la ciutat, el Lluch i Rafecas, hi ha una unitat per a aquests nois, però encara no hi hem pogut parlar. Ara, des de l’associació, per tal d’informar els ciutadans i sobretot els més joves, impartirem xerrades informatives als IES de la nostra ciutat.

Quina mesura pràctica i immediata es podria prendre des de les institucions?

Estem intentant que es constitueixi una taula amb totes les parts afectades perquè es puguin compartir recursos, informació, etc. N’hem parlat de vegades però no hi ha manera que s’arribi a tirar endavant.

Els vostres objectius més immediats?

Estem treballant en el projecte de servei prelaboral i esperem que, en el termini de dos anys, podrem presentar-lo. És una necessitat bàsica per a la integració d’aquestes persones. A Catalunya, n’hi ha a gairebé totes les comarques. Nosaltres tenim un auditori però no tenim aquest servei, que és bàsic.

Des d’un punt de vista més intern de l’Associació, últimament han començat a treballar-hi els mateixos afectats. Expliquen què fan, què volen fer i què pretenen aconseguir de l’entitat. Tot va a partir d’un malalt que volia crear una associació d’afectats. Parlant-ne, vam arribar a la conclusió que era millor crear un comitè dintre de la nostra entitat de manera que podem treballar plegats però amb una forta intervenció dels mateixos afectats.

Hi ha gent de diferents orígens, doncs.
Sí, francesos, catalans, espanyols, africans, cubans,..d’un munt de llocs. Entre els fundadors hi havia un noi de Senegal, un de Gàmbia, d’Alemanya, de França, gent de Vilanova, … El Titif és de les Illes Comores i jo del Marroc.

Us vau inspirar en altres experiències per crear aquesta associació?
No, no, és una iniciativa que va sorgir aquí després de sis mesos de converses entre gent interessada, per arribar a concretar un nom i alguns projectes de treball en l’àmbit cultural

Quines activitats dueu a terme?
Sobretot culturals. També participem a les fires, fem orientació als nouvinguts en els àmbits jurídic, sanitari,.. per acompanyar, traduir, ajudar, gairebé com si fóssim un servei d’assistència social. Ara mateix tothom que té algun problema s’adreça nosaltres. A més, organitzem actes. Hem començat fa poc un curs d’àrab on es pot apuntar qualsevol adult que vulgui.

A part del local del TOC, on teniu la vostra seu, disposeu d’altres recursos o infraestructures? Com feu tota aquesta feina?
No, no tenim res més que això. Ho fem tot quan sortim de la feina, voluntàriament, ja que som una entitat sense afany de lucre.

Feu actes de difusió? Heu estat en aquesta ultima fira?
L’any passat sí, però aquest any no. Ens demanaven molts diners per l’stand i amb la crisi no ha pogut ser. Tenim una subvenció petita per a les nostres activitats però no ens arriba per a tot I sovint hem de posar diners de la nostra butxaca per alguns actes.

Teniu relació amb altres entitats?
Sí, n’hi ha que ens truquen sovint per col•laborar, com les associacions llatines o l’associació cultural de la mesquita. Estem afiliats també a la Federació Catalana d’Immigració i a un altra que té la seu a Granollers.

I amb l’Ajuntament o amb altres àmbits locals, hi treballeu?
L’Ajuntament ens ha deixat el local del Centre Cívic de la Geltrú per fer el curs d’àrab que hem esmentat abans i que va començar dilluns passat , per exemple. I volem tirar endavant un projecte de classes d’àrab per a nens juntament amb Catalunya Caixa a la Rambla Samà, obertes a tots els nens interessats, és clar. De moment hem sol•licitat l’espai. També ens agradaria participar a les festes locals, especialment a la Festa Major. Hi voldríem tenir el nostre espai com a Garraf Plural. L’any passat no va poder ser, però esperem que l’any que ve hi puguem ser presents. De tant en tant organitzem activitats esportives com partits de futbol amistosos, a Vilafranca, o aquí, i també de gastronòmiques. I una cosa molt important, fem un programa de ràdio cada dimecres de dotze a una a Canal Blau. A un altre nivell, de vegades fem coses amb la Generalitat, sovint anem a congressos o activitats sobre immigració, convivència, racisme,…. I participem també amb Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

Com veieu la societat vilanovina en aquests aspectes?
El racisme existeix i continuarà existint, d’això no n’hi ha cap dubte, aquí i a tot arreu. Caldria que tots féssim una mica d’esforç perquè la situació millorés. De tota manera és un bon senyal que Plataforma no hagi tret cap regidor a Vilanova. Però cal lluitar perquè no creixi, perquè eradicar-lo és molt difícil. Avui dia el racisme no té gaire sentit, quan per exemple Obama és qui mana més en aquest món. El que hi ha és més aviat odi al que es desconeix, xenofòbia.

Fa algunes setmanes es rumorejava que hi havia alguns problemes amb l’empadronament de nouvinguts, en sabeu alguna cosa?
Sí, hi havia problemes perquè demanaven papers o tràmits que no eren habituals, però sembla que el tema burocràtic s’ha solucionat.

Ara, que estem en crisi, hi deu haver més gent que us demana ajuda, no?
Per dir-ho obertament, la Generalitat no està fent bé les coses, està excloent molta gent, treuen els 600 euros del PIRMI a algunes persones que han viatjat al seu país, però no estan pensant en les famílies d’aquestes persones, on hi ha nens que pateixen la situació i que es troben en risc de marginació. Som tractats com objectes d’usar i llençar. Abans, quan no hi havia crisi i es necessitava els immigrants, doncs tothom era benvingut, i ara que hi ha crisi sóm els primers que la paguem. I entre nosaltres hi ha immigrants de segona generació, que portem molts anys aquí, tenim nens que parlen català, i que ens sentim tan catalans com els catalans. Tornant a la pregunta, doncs, en aquest moment estem fent més assistència social que no activitats culturals, perquè ara del que es tracta és d’afavorir la convivència.

Hi ha alguna altra associació semblant a la comarca?
No, som els únics que fem feina d’una manera global en aquest àmbit.

Bé, com l’entenem nosaltres, una assemblea de joves és una organització de base, local i juvenil. La forma que tenim de funcionar és assembleària i, per tant, radicalment democràtica. Aquest funcionament és el que ens permet el debat, la participació i l’assumpció de respostes de manera col•lectiva. Tractem els temes que ens afecten més directament, com a catalanes, com a joves, com a dones… Intentem doncs, obrir alternatives com a joves per als mateixos joves i recuperant el nostre espai en la societat ja que tenim opinió i la volem fer saber.

Treballem sobretot en base a tres eixos: la lluita per la independència dels Països Catalans, pel socialisme per la justícia social i la destrucció del patriarcat per a una societat sense jerarquies entre les persones.

La vostra organització s’inscriu en un moviment més ampli d’assemblees. És així? Com us coordineu a nivell nacional? Quina és la vostra implantació en el conjunt dels Països Catalans?

L’Assemblea de Joves de Vilanova i la Geltrú forma part de la CAJEI (Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista). La Coordinadora acull una quarantena d’assemblees locals. A més, hi ha les assemblees locals o comarcals de Maulets i d’altres que no estan en cap de les dues organitzacions juvenils. La major part de les assemblees són al Principat, tot i que també n’hi ha a la resta dels Països Catalans, sobretot al País Valencià. Treballant sempre amb els objectius que hem dit abans, cada assemblea participa en les campanyes que es proposen a nivell nacional aplicades al territori on es treballa i també se’n realitzen de pròpies a nivell local.

Des d’alguns sectors, se us acusa de treballar exclusivament des d’un plantejament d’agitació, sense espai per a la reflexió política. Què ens en podeu dir?

La veritat és que ho hem sentit a dir moltes vegades, massa vegades. Dir això és voler criminalitzar el jovent més actiu. Intentar separar l’agitació de la reflexió política és una hipocresia perquè no té sentit l’una sense l’altra, els dos vessants són igualment necessaris. Qualsevol acció d’agitació té el seu origen en una reflexió política. Sense accés als mitjans de comunicació, l’únic que es veu són les accions al carrer, no es parla mai del que hi ha al darrere. És curiós que la mateixa gent que ens acusa d’això aplaudeixin després les revoltes als països àrabs dels últims mesos. Dirigir-nos una acusació com aquesta és fer com aquell que s’encén quan veu algú al tren amb els peus sobre el seient i, en canvi, és capaç de passar pel costat d’un sense sostre sense immutar-se.

Molts col•lectius denuncien un increment, en els últims mesos, de l’actitud repressiva per part de l’Administració. És real? Com us afecta a vosaltres?

És cert que, amb l’arribada dels Mossos, la repressió és molt més dura i, en els últims mesos, la situació s’ha agreujat encara més. En aquest sentit, tenim la sensació que els Mossos són una policia molt més preparada i professionalitzada, encara que sigui per a la repressió. De tota manera, l’actitud repressiva de l’estat no és cosa de quatre dies. El recentíssim cas de les multes a joves acusats de manifestar-se és un exemple clar de la voluntat d’acovardir el jovent més mobilitzat. Cal no oblidar que on hi ha repressió és on prèviament hi ha hagut lluita i on després és necessària la solidaritat.

Sembla que s’acosten temps difícils: el més que previsible canvi de govern a l’Estat pot suposar un afiançament de retallades en els drets socials. Heu analitzat el tema? Què n’espereu, d’aquest canvi de govern, en cas que es produís?

Que hi haurà un canvi de Govern, sembla que ara mateix ja no ho dubta ningú. El fet és que assumir el bipartidisme espanyol és assumir també una democràcia molt pobra. S’agreujaran els problemes en la sanitat i en l’educació, que ja van començar amb Bolonya, fins a arribar a posar en perill l’educació pública. Preveiem que les retallades seran tant de drets “de consum” (sanitat, educació…) com de drets bàsics com ara l’alliberament sexual o l’avortament. Hi ha un perill greu per als petits avenços que s’han fet en aquests temes en els darrers anys.

I, des del punt de vista dels drets nacionals, pot afectar, aquest canvi de govern?

La sensació és que el canvi pot afectar de la mateixa manera, amb un retrocés en tot el que s’havia anat guanyant, especialment en el terreny de la llengua. El que és important no és tan que l’Estat ens recordi que ens “hem passat” dels límits constitucionals sinó que les catalanes assumim que ningú més que nosaltres mateixes pot decidir on són aquests límits. Cal estar molt atents al que passa amb el tema de la llengua. La situació a la Catalunya Nord és molt greu i les polítiques del PP fora del Principat estan portant la llengua al desastre.

S’acusa la joventut actual d’estar poc mobilitzada. És real, aquesta desmobilització? És exclusiva dels joves o penseu que és un fenomen més general?

Aquest és un tòpic que ens ha fet mal. Normalment, aquesta acusació ve de gent que no s’ha mobilitzat en el seu temps i que ara volen atacar els joves que ho fan. Les dificultats vénen del fet que els joves no tenen referents a l’hora de mobilitzar-se. Amb el tema dels indignats, s’ha pogut veure que, quan la gent es mou, funciona. La gent s’ha acostumat a dinàmiques individualistes, no es fomenten valors de grup i després costa molt d’organitzar-se. El capitalisme empeny a quedar-se quiet esperant que l’estat del benestar que ens volen vendre ho arreglarà tot. Cal lluitar contra la idea que una persona no pot aconseguir res perquè, quan ens ajuntem, ens adonem que podem fer moltes coses.

Parlàveu del fenomen dels indignats? Pot invertir la tendència a la desmobilització que comentàvem?

A nivell individual, alguns i algunes de nosaltres hi hem participat, no com a grup perquè funciona d’una altra manera. Ha sorprès que aquí passés una cosa així. El fenomen ha fet que molta gent s’adonés que organitzant-se es pot fer molta feina. Quan ens unim, tenim el poder a les nostres mans, i d’això en som cada vegada més conscient. Gent que no es mobilitzava ha vist que té sentit fer-ho, que és possible i que és positiu. Ara per ara, no sabem si serà l’inici d’alguna cosa forta o si acabarà sent exclusivament el que ha estat fins ara. Ha representat un canvi en la manera com es trasllada al carrer el malestar social. Per tirar endavant, potser caldria una organització forta, però això va contra els mateixos principis del moviment. Només que el moviment serveixi per crear plataformes, com ara la dels desnonaments, el resultat ja serà positiu. Ens mirem el fenomen amb interès però de vegades també amb un cert escepticisme. Cal analitzar el tema amb tranquil•litat perquè és un fenomen nou.

Com interpreteu les grans mobilitzacions independentistes dels últims anys? Creieu que han estat útils per fer créixer l’independentisme entre la ciutadania?

El resultat de tot plegat és que s’ha normalitzat molt el fet de ser independentista, s’ha sortit de la marginalitat. És innegable que l’independentisme ha crescut molt. Ara bé, aquest creixement ha portat un retrocés de la idea de Països Catalans com a nació. En aquest sentit, és molt positiu. A partir d’ara, cal veure com es vertebra aquest moviment. La societat ha d’aprendre a no actuar només com a resposta, cal tenir un projecte propi i treballar per tirar-lo endavant. Cal un canvi d’actitud, una descolonització mental.

Voleu afegir alguna altra cosa, per acabar?

Instem els i les joves que recuperin els carrers i les places, que demostrin que estem ben vius i que participem de la vida pública. Que qüestionin el que passa i, davant del dubte, es preguntin a qui beneficia; així podran clarificar qui és qui en la societat. No som la generació dels ni-ni, som la generació amb menys oportunitats que els nostres pares i que escolta cada dia dels seus adults que tot és qüestió d’esforç. La realitat ens diu que no és l’esforç sinó les necessitats del mercat les que decideixen les nostres vides.

Què és l’AMPGIL? Quins són els seus objectius?

L’AMPGIL és una associació creada amb l’objectiu principal d’acollir pares i mares en un moment en què tenen la sensació que els cau el món a sobre, quan saben que el seu fiill o la seva filla és homosexual. A part d’aquest, que és l’objectiu bàsic i la feina més important de l’associació, també dediquem els nostres esforços a lluitar perquè els nostres fills tinguin els mateixos drets que els heterosexuals, que no siguin discriminats en cap àmbit i defensar-los davant de qualsevol tipus d’agressió per part de la societat o de qui sigui. També volem –i hem fet algunes accions en aquest sentit– que ja des de les escoles es tracti l’homosexualitat d’una manera natural, perquè els nens i nenes, quan arribin a l’adolescència, tant si s’adonen que són gais com si tenen companys que ho són, no ho vegin com una cosa rara sinó que ho acceptin amb naturalitat. Penso que s’ha de treballar molt per aquesta banda. Com poden veure, de petits, l’homosexualitat com un fet normal si en tots els contes, per exemple, es repeteix l’esquema del príncep que s’enamora de la princesa?

Per què vas decidir formar part de l’Associació?

Quan el meu fill em va dir que era gai, el meu marit i jo ens vam sentir molt malament, no enteníem com podia ser que un fill nostre es trobés en aquella situacció. Ell mateix ens va adreçar a l’associació, a Barcelona, i de seguida em vaig posar en contacte amb ells. Allà ens van fer entendre que l’homosexualitat és un fet normal, que el nostre fill no era cap degenerat ni hi havia ningú que l’hagués portat pel “mal camí”. El tracte que ens van oferir i la grandíssima ajuda que hi vam rebre ens va animar a portar l’associació a Vilanova: vam pensar que era una necessitat.

En els darrers anys, hi ha hagut alguns avenços des del punt de vista
legal. S’han traduït aquests avenços en una normalització de l’homosexualitat a nivell de carrer?

És veritat que en aquests anys hi ha hagut grans avenços, bàsicament polítics: els homosexuals es poden casar, poden adoptar… Una altra cosa és el que passa a la societat ja que encara ara hi ha agressions contínues, burles… Una parella de gais agafats de la mà per la rambla i fent-se un petó de ben segur que com a mínim criden l’atenció, cosa que no passa amb una parella heterosexual. També sabem de casos de nois i noies que són rebutjats per la família o que els arriben a fer fora de casa.

Què es podria fer, segons la teva opinió, des de l’Ajuntament?

L’Ajuntament de Vilanova ha fet, en aquests últims anys, el que ha pogut, que tampoc no és massa. Penja la bandera al balcó el dia de l’orgull i fa algunes xerrades on, desgraciadament, no hi acudeix ningú. També ens van cedir un local, però després de uns 3 anys el vam deixar perquè no hi venia ningú.

Com es pot contactar amb l’associació?

Amb nosaltres es pot contactar a través de l’adreça ampgilvilanova@hotmail.com. Quan rebem algun missatge, ens posem en contacte immediatament amb la persona que ens ho demana. Per l’experiència d’aquests anys, però, sabem que encara hi ha molta gent que prefereixen no parlar d’aquest tema amb ningú de Vilanova per tal d’ocultar encara més el tema. Per això, si algú s’hi ha de sentir més còmode, també es pot adreçar al Casal Lambda, al carrer Verdaguer i Callús de Barcelona els dimecres a la tarda. Malauradament, massa sovint, els pares intenten amagar l’homosexualitat dels seus fills i prefereixen patir sols abans que fer saber a ningú el que els està passant. Sovint diem que sembla que a Vilanova no hi hagi homosexuals o que totes les famílies ho acceptin perfectament, tenint en compte que és poquíssima la gent que ens demana ajuda. En canvi, sabem perfectament que hi ha molta gent que ho estan passant malament per aquesta qüestió. És curiós que, en tot aquest temps, la majoria de gent que s’han posat en contacte amb nosaltres no són pares, són homosexuals que es troben desorientats i que ens demanen on poden anar. La voluntat dels pares d’amagar el tema arriba fins al punt que, quan el meu fill es va casar, em van trucar d’un diari de Madrid: estaven preparant un reportatge sobre el matrimoni homosexual i no trobaven cap mare que hi volgués aparèixer.

Voldries afegir alguna cosa?

El que s’hauria de fer és no amagar-se ningú, ni homosexuals ni pares perquè no és cap cosa dolenta. Aplaudeixo la gent coneguda del món del cinema o de la televisió que no s’amaguen i que serveixen per anar fent veure que són persones normals. D’alguna manera, serveixen de model als adolescents que s’adonen de cap a on van els seus sentiments. S’ha d’arribar a la situació en què ningú no hagi de sortir de l’armari senzillament perquè mai no hi ha d’haver entrat. L’homosexualitat no és una opció, els sentiments són els que són i no es poden dirigir.

Aquesta implicació amb el Carnaval us va dur a organitzar l’Arrivo de l’any passat…
Sí, després de muntar carrosses moltes vegades amb Can Pistraus i ja abans, perquè n’havíem muntat abans de Can Pistraus, un grup vam parlar d’organitzar l’Arrivo i ho vam demanar a la FAC. Com que no ho havíem fet mai, teníem preferència i l’any 2009 ens van concedir fer el de l’any següent. L’experiència comporta una feinada, però ho valorem molt satisfactòriament. Va anar molt bé i va ser molt gratificant veure com surt a la llum un projecte que has parit durant tot un any.

I també decidiu participar a la Festa Major, amb “El Tingladu”…
Fa cinc anys, els pabordes ens van demanar que organitzéssim el torneig de botifarra. Tot just feia un any que havíem començat i vam dir que sí, que ho faríem. Això va ser l’excusa perquè, l’any següent, vam decidir que allargaríem uns dies més d’actes i així ompliríem el buit que hi ha entre el correfoc i els dies forts de la Festa Major amb música i festa. És una manera de fer que gent que no acostuma a sortir amb cap ball popular tingui un lloc a la Festa Major.

Vau fer un escrit on criticàveu que se us posen pals a les rodes des de l’Ajuntament…
Es pot mirar des de punts de vista diferents. La relació de Can Pistraus amb l’Ajuntament sempre ha estat correcta però, pel que fa a la participació a la Festa Major, l’anterior govern no ho veia amb bons ulls perquè consideraven que l’organitzen els pabordes i que les entitats trepitjaven la seva feina. Nosaltres entenem que és una col•laboració, és una inversió de temps i de diners per tenir un altre espai on anar. Per això ho hem seguit fent, tot i que de vegades sense que es vegi massa bé des de la regidoria o de determinats “consells de savis”. D’altra banda, el govern actual ens ha assegurat que el Tingladu podrà seguir per molts anys.

El Tingladu porta sempre artistes catalans?
Aquesta és la carta magna del Tingladu, per dir-ne així. Volem fer cultura de país i, així com tenim el torneig de botifarra, que és un joc de cartes català, intentem que els grups coneguts, els caps de cartell, sempre siguin en català, tot i que hem tingut algun grup que cantava en altres idiomes. Han vingut Pau Riba, Quimi Portet, aquest any ve Roger Mas, entre d’altres, i de cara els propers anys volem mantenir aquest signe d’identitat i poder portar altres mites de la música catalana.

Com valoreu el teixit associatiu de la ciutat, sobretot pel que fa a les entitats juvenils?
Crec que estem en un dels moments més vius dels últims anys. Bàsicament hi ha tres entitats que fan moltes coses al llarg de l’any, que tenim ganes de fer coses. És perfecte que surtin iniciatives des de col•lectius de joves i que enriqueixen d’una manera o altra la cultura i l’oci a Vilanova.

I, seguint amb aquest fil, us agradaria que hi hagi més entitats implicades a la Festa Major?
I tant, des de Can Pistraus volem que hi hagi més gent, més entitats que participin i que facin més plural encara la Festa Major, que és una manera de fer-la més gran.

Voldries afegir alguna cosa més?
Ja que hi som, animar a tothom que passi pel Tingladu, des del dijous 28 fins al diumenge 31 de juliol, que és obert i que s’hi podrà sopar, escoltar música i passar una estona agradable en el marc de la Festa Major.

Hi ha associacions semblants en altres comarques?
Sí, la xarxa civil d’Unesco és enorme. Hi ha moltes escoles, biblioteques i associacions que defensen els principis de la UNESCO. Nosaltres tenim relació amb la FCACU, la Federació Catalana d’Associacions i Clubs UNESCO, amb els quals fem una assemblees periòdiques, però bàsicament centrem l’acció en el territori, perquè treballem l’acció global però també local. Som una associació petita però amb una característica molt important: que capitalitzem un grup de col•laboradors i experts, arquitectes, biòlegs, historiadors,…que ens enriqueixen i aporten visions especialitzades.

¿És en aquest marc de treball local, que heu plantejat les jornades de reflexió sobre el patrimoni que van començar al mes de novembre?
Bé, nosaltres des de l’any 2005 vam haver de tirar endavant moltes accions reivindicatives i de denúncia a causa de l’estat d’abandó del patrimoni de la ciutat i per això no ens vam poder dedicar a la tasca divulgativa. A partir de l’any passat vam decidir canviar l’estratègia, en part també perquè es van produir, encara que no definitius, alguns senyals de canvi pel que fa a la preservació del patrimoni. Llavors vam decidir muntar aquestes Primeres Jornades de reflexió sobre la importància de la preservació de la Vilanova i la Geltrú del segle XIX, com a element revitalitzador de la ciutat del segle XXI perquè entenem que per encarar el futur cal valoritzar el llegat del passat i que el ric patrimoni del segle XIX pot aportar claus de desenvolupament econòmic i de revitalització del paper de capitalitat de Vilanova. Aquestes jornades són el primer assaig de divulgació i de posada en valor d’aquest patrimoni tan important de la ciutat, que sovint passa inadvertit. Hem volgut destacar el llegat dels indians, els valors dels interiors, figures com la de Josep Salvany, mestre d’obres durant el XIX, i l’illa patrimonial formada per Can Papiol, la Sala, els Josepets i la casa Mir. També hem visitat espais poc comuns com la casa Jenaro Ferrer, hem visitat l’interior de Josepets…i hem vist la ciutat des del Campanar de Sant Antoni i des del torratge de l’Escola El Cim. Les dues últimes conferències es dedicaran a parlar dels instruments de conservació.

Segons vosaltres, què es pot fer per conservar aquest patrimoni tenint en compte que té un cost molt elevat?
És cert que tot té un cost, també el té l’obra nova. Conservar i rehabilitar costa diners, però perdre la memòria col•lectiva, és a dir la identitat, no té preu. D’entrada cal que ens decidim per quina ciutat volem, compacta o de creixement a costa d’habitatges antics com els últims anys. També cal aprofundir amb el que entenem per, conservar o rehabilitar i com ho estem fent. Hi ha molts arquitectes i constructors que tracten les intervencions en cases antigues com si fossin d’obra nova. Per conservar, cal fer pedagogia dels valors patrimonials de la ciutat i promoure formació especialitzada en aquest sentit.
Una altre aspecte que volem destacar és el nostre desacord amb la delimitació actual administrativa del Centre Històric. Creiem que s’hi hauria d’incloure tota la part de l’Eixample central, cosa que donaria al conjunt un valor cultural que la ciutat ara no té i permetria una lectura més ordenada i entenedora dels diferents moviments estètics.
De fet nosaltres ens basem en els principis expressats en La carta de Cracòvia, que posa al damunt de la taula la necessitat de protegir els conjunts històrics entesos com un ecosistema. Si no es fan intervencions en la ciutat com un tot, la visió de conjunt es va debilitant i això acaba afectant els edificis singulars.

En aquest sentit, com veieu la intervenció integral que s’ha fet al Nucli Antic? Hi heu tingut cap paper?
Sí, formem part del Consell Assessor del Nucli Antic i segons ens han dit, serem també dins la nova Comissió de Qualitat en l’Edificació, però no hem estat dins el Comitè d’Avaluació de la Llei de Barris. Considerem que s’ha de valorar positivament la intervenció de la Llei de Barris i també el Plan Zapatero en la mesura que ha permès una intervenció amb un criteri unificador. Aquesta gran extensió de carrers arreglats dóna oportunitats a la ciutat. Quant a les façanes, però, tenim molt a dir. Per posar un exemple, tot i estar a punt d’acabar les subvencions del Nucli Antic, encara no s’ha acabat la carta de colors. Un altre aspecte sobre el qual volem cridar l’atenció és la falta de protecció sobre l’Eixample central, hi hauria d’haver una moratòria d’enderrocs sobre aquesta zona, com a mínim fins que s’aprovi el Nou Pla Especial i de Catàleg. Aquesta mesura evitaria el perill que actualment planeja pel damunt de les cases del XIX i que tanta personalitat donen a la vila. També creiem que la ciutat hauria de tenir un cos d’inspectors encarregats per fer complir la normativa. Hem de pensar que totes aquestes cases i carrers, entre altres coses, són l’escenari de la festa tal com la coneixem. Quina classe de festa tindrem si l’escenari històric progressivament s’empobreix?

Abans parlaves de l’illa patrimonial, què es pot fer per mantenir tot aquest conjunt sense que representi una càrrega excessiva per a l’Ajuntament?
Bé, d’entrada hem de canviar conceptes. El patrimoni no és una càrrega, és una inversió. O en tot cas és una càrrega quan es practica una política de lluïment i no hi ha al darrera un Pla global del patrimoni. Ningú no vindrà a veure La Sala per l’interès que té com a tal edifici només, però potser sí, si amb la visita també es pot veure Can Papiol, Josepets o el refugi antiaeri. Es pot arribar a tenir un turisme cultural de qualitat interessat pel conjunt, si tenim cura del llegat dels avantpassats. Però d’això se n’ha de parlar molt perquè cal canviar conceptes. Per això proposem que s’obrin espais de divulgació, reflexió i debat. Hi ha molta gent en aquesta ciutat que podria aportar idees i projectes.
Potser es podria obrir també a la iniciativa privada…
Naturalment. Es podria implicar els diferents agents de la ciutat, començant per coresponsabilitzar-los i fer-los sentir orgullosos de tot aquest conjunt patrimonial de la nostra ciutat, que sovint no s’aprecia mirant només una casa o un detall sinó que demana una mirada global.

Col•laboreu amb altres entitats?
Sí, en temes de medi ambient, naturals, col•laborem de tant en tant amb l’APMA i en alguns aspectes, com de divulgació del patrimoni històric, amb la Talaia, per exemple. No és una col•laboració contínua, però sí puntualment.

¿I els partits i l’Administració són receptius a les vostres inquietuds?
Cada vegada més. Diguéssim que hem passat del desert, a una situació en que es fan coses, tard però es fan coses. Perquè ens fem una idea, l’any 2004 em vaig trobar el Pla de Catàleg vigent en un prestatge ple de pols. De fet quan el vaig demanar no el trobaven. Era una informació que no circulava. En canvi els últims anys hi ha hagut una moratòria d’enderrocs al Nucli, Antic, una altra per al Cap de Creu,… Ha canviat en positiu. Això explica també perquè nosaltres hem canviat la via de la denúncia constant per la de la divulgació.

Bé, moltes gràcies per la informació i per l’entusiasme que poseu en aquesta feina.

Quantes persones en formeu part ara mateix?
Unes trenta.

I quines activitats dueu a terme?
Fem moltes activitats: els dimecres fem atenció aquí al local de l’Espai d’Entitats a partir de les 6 o les 7 fins a les 8 o més tard si és necessari, tenim un telèfon d’atenció les 24 hores (646811644), el projecte Viu la teva ciutat que va adreçat a dones que provenen d’altres països per fer alfabetització en català, cursos d’informàtica, també el projecte Fènix, i el Donart per dones que es dediquen a les arts plàstiques, el premi literari “Carta a qui maltracta”, adreçat a nois noies d’institut, commemorem el 8 de març i el 25 de novembre, fem el butlletí, mantenim actualitzat el Facebook i el blog, i sempre que podem organitzem xerrades i conferències.

En què consisteixen exactament els projectes Viu la teva ciutat i Fènix?
L’objectiu bàsic del projecte Viu la teva ciutat és que les dones provinents d’altres països es puguin desenvolupar a la ciutat a nivell lingüístic i d’administració. S’aprofita també per fer un recull de deures i drets. I el projecte Fènix va adreçat a aquelles dones que pel fet de ser dones han tingut alguna dificultat en la seva vida, separacions traumàtiques, discriminacions familiars o laborals pel fet de ser dones… Aquí, de la mà d’una persona especialitzada, s’intenta tancar les ferides. No es tracta d’autoajuda. Nosaltres en diem Fènix perquè reviuen de les cendres.

Tot aquest conjunt d’activitats justificaria la creació d’un Casal de Dones, que és una de les vostres reivindicacions. En què consistiria i com funcionaria?
Doncs seria un edifici on hi hagués diverses organitzacions de dones i on es poguessin aplegar totes aquestes activitats, que a hores d’ara es fan en diferents llocs de la ciutat: a la Biblioteca, a l’Espai d’Entitats, a l’Orfeó, d’altres grups de dones han de fer les seves activitats a la UPC,.. . Potser nosaltres hem estat una mica pioneres a Vilanova, però els últims anys n’han anat sorgit molts, de grups de dones, que no ens coneixem, no ens trobem, amb les quals per tant no es pot fer xarxa. L’existència d’un Casal de Dones faria possible que més dones s’associessin. Hi podrien ser també els àmbits femenins dels partits polítics i dels sindicats, per exemple, o qualsevol altre grup amb altres interessos que no siguin la política o l’economia. D’aquesta manera es guanyaria en visibilitat. A Vilafranca, sense anar més lluny, ja existeix.

Canviant de tema. Quina valoració feu dels efectes de la Llei contra la violència de gènere?
Pensem que ha representat un pas endavant però que com en totes aquestes lleis han faltat els recursos per aplicar-les de manera efectiva. Ha faltat formació, mitjans, és a dir, personal i pressupostos. Amb el govern anterior la policia encara va tenir un pla específic de formació impulsat per la Conselleria d’Interior, però amb el nou govern de Convergència això ha desaparegut. Al protocol de violència contra les dones s’han d’incloure tots els agents que participen, però passa sovint que en el moment de recórrer a qualsevol d’aquests agents la personada formada en aquest àmbit no està disponible. La llei es basa molt en la bona voluntat dels agents que la porten a terme.

I de la Llei d’interrupció de l’embaràs?
És anacrònic que a hores d’ara s’estigui parlant encara d’això. S’hauria d’esta parlant de salut reproductiva, que està definida per l’OMS com un estat de benestar físic i psíquic en tot el que té a veure amb la sexualitat i la reproducció, i no parlar encara d’avortament. L’avortament és el fracàs de la salut reproductiva. El que passa és que estem enredats en temes morals, quan en realitat es tracta d’una qüestió de formació.
Pel que fa a les polítiques d’igualtat, quina és la vostra postura? Sobre les quotes, per exemple.
Es diu que una persona no ha d’estar ocupant un lloc perquè sigui home o perquè sigui dona, sinó perquè ho valgui, però nosaltres ens preguntem dues coses, qui decideix qui val per a què, i si els que i ocupen càrrecs de responsabilitat són els que més valen. Així doncs, estem a favor de les quotes però no amb la lectura lineal que es fa, de tants homes tantes dones. Les quotes estan bé sempre que la feminització dels estaments que poden impulsar un home o una dona estigui prou equilibrada. Les quotes, de fet ,haurien d’estar superades i s’hauria de poder promocionar algú sense tenir en compte si és home o dona. I una cosa molt important, les quotes no serien necessàries si els homes assumissin la seva part de treball domèstic, i de cura i atenció a les persones. De vegades passa que les decisions importants les prenen els homes a la barra del bar un cop acabada una reunió que les dones han hagut d’abandonar per atendre qüestions domèstiques.

De quina manera es veuen afectades les dones per la crisi?
Pel que fa a la violència contra les dones, paradoxalment augmenten els casos d’assassinats i disminueixen les denúncies. Això té una explicació econòmica. La dona que no té feina ara ho té més difícil per denunciar la persona que està donant de menjar als seus fills, que potser paga la hipoteca,… La crisi ha augmentat la sensació d’inseguretat de les dones. En el cas de les dones immigrades, cal tenir en compte que es donen casos molt heterogenis: dones que han deixat la família als seus països, parelles que vénen a treballar tots dos i dones que acompanyen el seu marit però no s’incorporen al mercat laboral. Es tracta, doncs, de tot un ventall de problemàtiques. Tothom està descontent i, a més, elles se senten atrapades. Aquí no hi ha recursos i sovint tampoc no poden optar per tornar al seu país. En qualsevol cas, la crisi cau amb molta més força sobre les dones.

Parlem del tema delicat de la prostitució?
La prostitució es considera un tipus d’esclavisme, però hi ha feines considerades dignes que tenen el mateix grau d’esclavisme i estan més mal pagades. Després hi ha la qüestió hipòcrita de si es fa al carrer..

Però La Frontissa és partidària de l’abolició?
Evidentment, però no volem que aquesta abolició comenci castigant les prostitutes. Que es comenci castigant els traficants, els explotadors i els usuaris. Les prostitutes són la part més dèbil i per tant no és sobre elles que ha de caure el pes d’aquesta abolició.

Per anar acabant, no creieu que ha baixat l’esperit feminista?
Igual que ha baixat l’esperit d’esquerres o el de contestació. Les dones formen part del conjunt de la societat i se senten afectades pels canvis com la resta. I, a més, hi ha una cosa molt perversa. A nivell educatiu i històric es minimitza molt la importància del feminisme. Encara es pensa en les dones que demanaven el vot i que s’encadenaven,…Nosaltres ens considerem feministes perquè encara cal lluitar, però també en memòria de totes les dones que han lluitat. La nostra definició de feminisme és “ser iguals però sent diferents”, ningú és igual a ningú ni una dona és igual que una altra dona, però hi ha uns drets que tots hem de tenir. I la base de la igualtat està en el repartiment del treball domèstic. El feminisme no és en cap cas l’altra cara del masclisme com s’ha volgut fer entendre sovint. I tot i que hi ha plantejaments feministes molt diversos, no n’hi ha cap que hagi volgut dominar o agredir els homes. Malauradament encara hi ha dones per a qui que la paraula ”feminista” és com un estigma. En el cas de les dones més joves segurament és perquè encara no noten el pes de la discriminació laboral, dins la parella,..Això se sent més tard. A més, de la mateixa manera que ens han fet creure que tots érem de classe mitjana, que ja érem europeus,…doncs també ens volgut fer creure que ja tots som iguals.

Com celebrareu el proper 8 de març?
Enguany ho tenim una mica malament perquè coincideix amb la Setmana Blanca i amb el Carnaval. Així que, tot i que normalment ho fem a part, ho celebrarem conjuntament amb l’Ajuntament. Hi haurà un acte públic el dia 8 al matí i nosaltres hi participarem.

Voleu afegir alguna cosa més?
Doncs que la base de tot és repartir la feina pagada i la no pagada entre tots i totes al cinquanta per cent. La resistència davant d’això és el que genera tota la problemàtica. Com diu el nostre lema: “Som i volem el cinquanta per cent”.

“La Vinagreta” va néixer ara fa un parell d’anys, fruit de la preocupació d’un grup d’amics –sis o set– per aconseguir una alimentació sana: què mengem? d’on procedeixen els aliments que consumim? Arrel de diverses xerrades sobre aquest tema, vam decidir-nos a muntar la cooperativa: pensar com ens organitzàvem, buscar proveïdors… Quan ho vam tenir engegat, vam decidir començar a buscar més gent per poder treure més profit de la feina. “La Vinagreta” és un conjunt de gent –de consumidors– que ens ajuntem per adquirir conjuntament productes ecològics i de proximitat. Ens adrecem directament als productors, de manera que podem evitar els intermediaris i aconseguir, així, uns millors preus. “La Vinagreta” és una associació de gent que tenim un projecte en comú: a l’hora de comprar i de ser conscients de què estem consumint, no ens acaba d’agradar el fet d’anar al supermercat. A través de la cooperativa podem potenciar el tema dels productes de la comarca, que és difícil, molt difícil. No hi ha gaires problemes amb fruites i verdures, però sí amb la carn i els cereals. El nostre objectiu és comprar directament als proveïdors. Així, els ajudem una miqueta a ells i alhora ells ens ajuden a nosaltres, per qüestions de preus i qualitat.

En el teu cas, què et va portar a formar part d’un projecte com aquest?

Per qüestions de salut, vaig anar a parar a un homeòpata. És ell el que em va conscienciar de la necessitat de consumir aliments ecològics, de la zona i de temporada. També em va fer veure com ens afecta el fet de consumir productes elaborats no se sap on i no se sap com. A partir d’això, anar al supermercat amb aquesta consciència em demanava molt temps, havia d’anar intentant descobrir a les etiquetes què hi havia a cada producte, d’on venia… era horrorós. Però, és clar, un supermercat no està pensat per fer les coses així. No hi ha, per exemple, cap indicació sobre si un producte és transgènic o no. Arribes a la conclusió que no saps el que estàs menjant. La compra “normal” al supermercat és molt fàcil però acaba sent una enganyifa.

Com funciona la cooperativa?

Cada membre de la cooperativa fa la seva comanda. Nosaltres la centralitzem i, depenent del tipus de producte, cada setmana, cada quinze dies o cada tres mesos, traslladem la comanda directament al productor. Quan ens arriba una comanda hi ha una o dues persones que s’encarreguen de rebre-la i de preparar el paquet de cada membre de la cooperativa. Ho deixen a punt i cadascú passa a recollir-ho en el moment que pot. Hi ha diverses comissions que s’encarreguen de les diferents tasques: preparar les comandes, portar els comptes, etc.

Per a les verdures, per exemple, treballem bàsicament amb un productor, Can Perol, a qui fem una comanda cada quinze dies. Aquesta és la compra bàsica, la que fem sempre. A partir d’aquí, tenint en compte les inquietuds de cadascú i quins productes volem, anem buscant proveïdors i ens anem organitzant.

Ara mateix, treballeu només amb fruites i verdures?

Bé, de fet, comprem gairebé de tot. Anem creixent de mica en mica; fa poquet que vam començar i estem mirant de trobar més proveïdors per ampliar una miqueta tot això. Els dos criteris que tenim és que siguin productes ecològics i de proximitat, tot i que de vegades no és possible. Podem tenir un producte ecològic, per exemple, que vingui de lluny perquè aquí no es fa. Quan passa això, cadascú fa el que considera convenient.

En general, tenim la sensació que consumir productes ecològics surt molt car. És cert?

No tant com es pugui pensar. Evidentment, si te’n vas a una botigueta, és possible que sigui així. En molts casos, sobretot en la verdura, són els preus que podem trobar a qualsevol parada del mercat. És important el contacte directe amb el productor per estalviar intermediaris perquè són aquests els que encareixen els productes. A l’hora de comprar productes ecològics, la gent s’ho planteja perquè té la sensació que surten molt cars; fent-ho amb nosaltres, pel fet de fer comandes més grans i sense intermediaris, els preus són molt ajustats. Els productes que podem trobar normalment al mercat sense intermediaris ja no els demanem, no tindria sentit fer tota la feina si cadascú ja ho pot comprar directament.

En qualsevol cas, el preu no és una qüestió bàsica. És important tenir millors preus, per descomptat, però encara ho és més el fet de poder tenir una relació directa amb el productor, consumir productes de qualitat i establir entre nosaltres una relació especial, compartir experiències entre tots: d’on vénen els productes, quina mena de certificació tenen… Surten discussions i es genera un debat intern que també t’enriqueix.

Parla’ns d’altres experiències alternatives en què participi “La Vinagreta”

Vam començar el projecte pel fet de poder comprar producte ecològic. A mesura que anem treballant, però, anem aprenent altres coses. Per exemple, amb els diners. La necessitat de tenir un compte bancari ens va portar a plantejar-nos la possibilitat d’obrir-lo en una banca ètica i així ho vam fer. Molta gent que no coneixien aquesta mena de bancs han arribat a plantejar-se la possibilitat d’obrir-hi els seus comptes personals. A través de la cooperativa coneixem moltes iniciatives d’aquesta mena. A la llarga, ens agradaria poder difondre fora de la cooperativa totes aquestes iniciatives que anem coneixent, a través de documentals o de qualsevol altra manera.

Col•laboreu amb altres entitats similars?

A Vilanova, tenim contactes amb “La Pastera”, una cooperativa que té uns objectius i uns criteris semblants als nostres. Amb alguns proveïdors fem les comandes conjuntament, de manera que en surten afavorides totes les parts. “La Pastera” és una cooperativa força més gran que la nostra i ara mateix té llista d’espera per poder entrar a formar-ne part.

Quants membres teniu en aquests moments? Voldríeu créixer?

Ara estem estancats entre 15 i 20 persones, però sí, ens agradaria créixer. Realment implicats, som ara mateix deu o dotze. Hi ha gent que entra, s’hi està una temporada i després marxa. Volem ampliar-ho. Com més volum de compra, més possibilitats de trobar proveïdors, millors preus… Els proveïdors de la zona també en sortirien beneficiats.

Què s’ha de fer per entrar a formar part de “La Vinagreta”?

Només cal enviar-nos un missatge a lavinagretavng@gmail.com o venir a una de les nostres trobades, que són els primers divendres de mes al vespre, a l’Ateneu Vilanoví. Aquestes reunions ens permeten resoldre les qüestions que van sortint i estar en contacte entre nosaltres, més enllà del correu electrònic.

Voldries afegir alguna cosa per animar la gent a unir-se a “La Vinagreta”?

Animaria tothom a provar-ho. És difícil trencar la inèrcia del consum fàcil: anar al súper on tot és molt barat i molt ràpid i pràctic. No requereix temps ni has de pensar. Fer les coses d’una altra manera és complicat. De tota manera, els avantatges són moltíssims. El fet de no comprar cada dia t’obliga a organitzar-te, a pensar què necessitaràs i a ser més conscient del que consumeixes. Penso que l’esforç val la pena, adquirim molta consciència com a consumidors i establim una relació molt forta amb els altres membres de la cooperativa. Jo n’estic encantada, tot i la feina que em dóna.

Ben aviat començarem una campanya per difondre els serveis de la cooperativa i tota la cultura que estem traient d’aquesta experiència.

Una part de la culpa la deu tenir també la competencia del peix de fora, no?
És clar, és clar. A Mercabarna, que és el mercat central, hi entra peix d’arreu del món, xilè, d’Àfrica, de l’Argentina,… I la gent què fa a la vista de la crisi que patim? Busca preus més barats. I tot i que els preus del peix a la Llotja d’aquí nosaltres considerem que són molt barats, un cop a les peixateries no poden competir amb productes congelats o semicongelats vinguts de fora.

Però el peix que pesqueu a Vilanova es queda aquí o va a fora?
No hem fet un estudi de la traçabilitat del peix de Vilanova, cosa que ens agradaría poder fer algún dia, però les peixateries d’aquí ens compren molt. El que és segur, però, és que no tot es queda aquí, això segur que no.

Quantes barques sou?
Una vuitantena i 367 persones treballant-hi. Això significa unes tres-centes famílies que en viuen directament.

Hi treballens molts immigrants?
Sí, sí, sobretot magribins I alguns sudamericans. La majoria van al sector de “la llum”, la pesca de nit de la sardina i el seitó, que és una feina dura que va subsistint en fran part gràcies a ells, ja que representen el gruix de la tripulació.

El joves d’aquí no s’hi senten atrets, per aquest món?
No, en absolut. Llevat d’aquells casos en què l’empresa passa de pares a fills, la veritatés que no. Molts se’n van anar a la construcció i alguns amb la crisi han tornat. Però la situació és tan dura que en el cas dels mariners a hores d’ara ja no podem dir que siguin mileuristes ni de lluny.

Es cobra un sou fix al mes o com funciona?
No, no ha funcionat mai així. Es treballa amb un concepte que es diu “a la par” i que vol dir, resumint-ho, que un cop tretes les despeses (bàsicament el gasoil i la seguretat social) l’empresa i la tripulació es reparteixen els guanys setmanalment al 50 %.

La flota està en condicions?
La flota vilanovina és una de les més importants de Catalunya. L’any passat, per exemple, va ser el port amb més captures i vendes, encara que s’ha d’aclarir que vam estar de sort i hi va haver tant de peix a la nostra costa que van venir barques d’altres llocs a pescar i a vendre a la nostra Llotja. Es va vendre peix per valor de més de 12 milions d’euros. En canvi enguany potser no s’arribarà als onze. A mi, però, m’agradaria dir que Vilanova és destacable no només pel nombre de barques que hi ha o de famílies que en viuen, sinó perquè es conserven tots els sectors de pesca tradicionals del Mediterrani, el de llum, el d’arrossegament, el palangre, el tresmall, el pop, el del tallarín,… Una varietat de sectors que ha desaparegut de la majoria de ports i que nosaltres som dels poc que conservem en gran.

I el mar, com el tenim?
Pel que fa a les captures ara està passant una crisi forta el sector de la sardina i el seitó. De la resta el que està més malament és la pesca a prop de la costa. Com més a prop, pitjor. El tallarín, l’almeja, el cargol punxent, que són els que es fan en zona de platges, estan desapareixent. I no és pas per sobrepesca, això segur. Per l’experiència que tenim, nosaltres ho atribuïm a les depuradores. Potser a causa d’algun producte que hi posin perquè les aigües estiguin més blaves i o així. Tots els pescadors de la costa catalana diem el mateix.

La térmica de Cubelles no hi influeix?
No, no, segur que afecta més la dessaladora que han fet al Prat, i en un futur la que s’ha de fer a Cunit.

I els biotops que es van dipositar al fons són útils?
Sí, en van posar una vintena, em sembla. Potser ajudaran, no dic que no, però és possible que facin augmentar la presència d’un cert tipus de peix i provoquin la disminució d’un altre. Fa anys, del port de Vallcarca a Barcelona se n’hi van tirar més de mil, amb barres de ferro i coses que ara estan prohibides, i ara no hi ha ni un peix. Ni un.

Les arts que feu servir són respectuoses amb el medi? L’arrossegament, per exemple?
Les que fem servir són totes autoritzades i són les que són. Les arts d’arrossegament sempre es diu que trillen el fons, sempre se sent a dir això, o que el trinxen, però el cert és que si els pescadors hi pesquen sempre hi ha peix, el terra es va com regenerant. Quan deixes de pescar-hi no s’agafa res. Possiblement es podrien regular altres coses, altres maneres… El que fa por és que l’administració, els biòlegs, gent de bona voluntat, sempre volen regular la feina del pescador, només al pescador.

Es fan parades biològiques?
Sí, i tant. Enguany per exemple el sector de” la llum” tornarà a parar dos mesos, com cada any, però només en cobrarà mes i mig. I el de l’arrossegament també en fa. Els armadors cobren un tant per la parada i els mariners van a l’atur, cosa que no està bé.

Creus que caldria adoptar mesures de potenciació del sector?
I tant. És absolutament necessari. La primera podria ser liberalitzar el subministrament del gasoil. Actualment ens veiem obligats a comprar-lo a Repsol fins que no tinguem un dipòsit. Segurament si poguéssim triar el preu seria més econòmic. Una altra mesura aniria en la línea de millorar la comercialització, d’obrir les possibilitats de venda, a través d’internet, sota comanda, arribar a la restauració directament, per exemple. .. Com més clients, volem pensar que el preu seria millor, suposem. Es tracta d’engrandir la xarxa de compradors directes. També s’ha de potenciar qualitat del nostre peix. Si no mirem de reduir les despeses per un cantó i augmentar el producte nostre per l’altre, estem perduts.

I la pesca turisme?
Això, com qualsevol cosa que sumi, ens aniria molt bé, seria de fàbula com a alternativa, però la cosa està molt endarrerida, perquè des de Capitania Marítima es posen molt incovenients en l’aspecte de la seguretat.

Les condicions del port són òptimes? Hi ha problemes d’espai o d’interferència amb tantes activitats en tan poc espai? Com són les relacions amb les Administracions?
Pel que fa a les condicions, no tenim cap problema. El Port depèn de la Generalitat, però a part d’això les relacions amb l’Ajuntament sempre han estat molt bones. La dársena pesquera és una mica petita però la veritat és que els espais están ben definits i estem molt bé. Hi ha bona relació amb tothom. I pel que fa al el Pla Estratègic, s ‘està aplicant com està previst.

Per acabar, és inevitable parlar del tema de la tanca. Com veieu vosaltres el tema?
A nosaltres ens sorprèn que es critiqui tant i ens sembla que es fa molta demagògia. Potser la gent no sap que tret de les hores de feina, és a dir de les 8 a les 10:30 i de les 15 a les 17 el port és accesible a tothom a peu , fins i tot en bicicleta, i els caps de semana sencers. Només es tanca en aquestes hores perquè són les hores en què es treballa i es ven el peix. Es fa per raons de seguretat com es faria en qualsevol polígon.

- Per què el Logis Penedès no és una bona idea per a la comarca del Baix Penedès?
El Penedès es troba situat entre dos grans centres metropolitans: l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Camp de Tarragona. Això converteix el territori agrari en un corredor de transport metropolità. El corredor és més intens ja que forma part de l’eix mediterrani de transport, des del Marroc fins a Lió i d’allí al centre Europa i als països Bàltics. La idea és un eix ferroviari especialitzat en el transport de mercaderies que faci aquest recorregut per competir amb els vaixells que, provinents del canal de Suez, han de donar la volta per l’estret de Gibraltar per arribar als ports d’Anvers, Rotterdam o Hamburg, es guanyen quatre dies. El CIM del Penedès, pel fet de tractar-se d’un port sec, queda relegat a un suposat intercanvi modal entre la carretera i el tren. Avui dia, però, l’eix ferroviari encara no està ni previst ni pressupostat per l’Estat espanyol.

La crítica a aquest Pla és que parteix de suposats arguments inexistents. A part de la inexistència del projecte del tren de mercaderies, l’argument que el CIM (300 ha) es fa per no omplir de naus logístiques tot el Penedès s’ha vist desmentit per l’acceptació per part del mateix govern de la Generalitat del centre logístic del Corte Inglés (125 ha) al municipi de la Bisbal, al costat de la Idiada (350 ha), la gran pista de proves automobilístiques.

També cau pel seu propi pes el càlcul de trànsit de camions previstos –el Pla calcula una quantitat de 25.000 viatges/dia, dels quals només 4.600 seran de camions pesats– que, tot i ser molt, es preveu un trànsit quatre vegades més elevat.

Tots aquests paràmetres fan que els càlculs inicials del propi Pla, que no inclou els problemes generats fora del recinte del CIM, prevegin una contaminació anual de 163.238 tones de CO2. La plataforma, però, atenent a altres CIMS existents i en funcionament, considera molt baixa aquesta previsió. Les previsions segurament serien de 10.000 viatges camions/dia, amb una contaminació entorn de les 640.000 tones/any, sense comptar els altres sectors fora del Pla.

Tot i que les dades i la seva manipulació són un problema seriós, cal no perdre de vista els temes més importants: la imposició d’un artefacte sobre un territori sense tenir en compte ni la seva estructura econòmica, ni la territorial, ni la social.

- És possible desenvolupar al Penedès un sistema econòmic sense la logística, en una comarca castigada per l’atur?
El problema de l’atur ve de lluny i rau en l’aposta que els sectors econòmics i polítics han fet, des de mitjans del segle passat, pel creixement desaforat. Com no hi ha d’haver atur quan al Baix Penedès els últims anys han arribat més de 6.000 persones cada any provinents sobretot de les àrees metropolitanes? Ara, amb la crisi, la construcció, sobretot, ha estat la gran generadora d’atur, però també l’atur és filla de la mobilitat: em surt més a compte poder viure amb més qualitat de vida al Penedès encara que m’hagi de desplaçar cada dia a treballar a la metròpolis.

Per això, el projecte basat en el transport de mercaderies internacional no soluciona el problema sinó que l’agreuja. Quan hi ha crisi econòmica, el transport de mercaderies disminueix. En aquests moments, el transport per carretera ha baixat un 20%, estem amb la mateixa intensitat de trànsit del 2004, segons dades de la pròpia Generalitat. En el sector logístic, els llocs de treball, a part de ser de nivells més aviat baixos, són els més inestables.

L’aposta pel sector logístic, com s’està veient, desplaça definitivament altres sectors amb més futur i de més qualitat: l’agroalimentari, el vitivinícola, l’enoturisme, les energies netes (com la fotovoltaica), els serveis complementaris a les empreses metropolitanes, com ara activitats de gamma alta associades al paisatge, etc.

De fet, just ara, amb la crisi, és quan menys necessitem la imposició d’un projecte aliè als interessos del territori que alteri la necessitat de cercar la complicitat dels sectors econòmics i socials per generar un projecte concebut tenint en compte les possibilitats d’un territori molt ben situat en el món i amb unes qualitats ambientals envejables.

- Com es veuen afectats els municipis on es vol construir el CIM?
La creació d’un feix de carreteres (AP-7, C-31, C-32, C-15, N-340 i, a més, l’A-7) i de tren (Renfe, AVE i ara també de mercaderies) aboca el Penedès cada vegada més a consagrar-se com a comarca corredor. Si permetem que s’hi assentin les multinacionals de la logística, acabaran convertint-la, a més, en un gran contenidor, el pati de darrera de la metròpolis. A canvi de què? De la promesa d’uns quants llocs de treball precaris? Una economia que funcioni ha de ser diversificada i que parteixi de baix a dalt. Si ve de dalt, el benefici se’n va cap a dalt.

En el cas dels municipis directament afectats, es comencen a detectar símptomes preocupants. A la Bisbal he parlat amb un important productor de vins i caves autòcton que ha apostat i ha invertit molts diners pel vi d’autor molt lligat a la terra i amb referències al paisatge vinícola penedesenc. Ara veu com creixen les naus logístiques davant de les seva finca i se sent enganyat ja que, quan s’hi va establir, es trobava al bell mig de les vinyes penedesenques i ara comença a estar rodejat de naus de 25 metres d’alçada. En el cas de Banyeres, preveient el CIM, es van començar a construir habitatges per damunt de les previsions de creixement de la població, cosa que ha generat desequilibris de dimensionat urbanístic: la desmesura comença a fer-se evident. Els indrets on l’administració va comprar les terres de sota mà comencen a presentar signes evidents d’ermar.

A més, aquests municipis estan afectats de ple per la construcció de grans infraestructures viàries que han de comunicar els grans polígons industrials, que s’ubicaran en aquests municipis, amb Europa. Al camp al nord de l’Arboç, s’hi preveu instal•lar les vies d’espera per als trens de mercaderies. El resultat és que el cor de la plana agrícola baix penedesenca serà esquarterada per la traça maldestra de les infraestructures viàries (A-7) i ferroviàries (tren de mercaderies). Una autèntica transmutació del model territorial, tant econòmic o paisatgístic com social.

- Des de la societat civil, com es pot afrontar un projecte que ve marcat des de la Generalitat?
La societat civil i les administracions locals i comarcals han afrontat el projecte imposat amb una lluita que ja fa set anys que dura. Manifestacions massives amb tallades a les carreteres, signatures, posicionament i al•legacions en contra de la majoria d’ajuntaments i els consells comarcals del Penedès, no han fet baixar del burro els diferents responsables polítics d’aquest projecte.

Durant el període d’exposició del Pla Territorial del Camp de Tarragona, on es preveia el Logis, es varen presentar més de 1.200 al•legacions. Ara, en l’exposició de l’aprovació inicial del Pla del Logis, durant tot el mes d’octubre s’han presentat entorn d’unes 300 al•legacions en contra del Logis i s’esperen encara les al•legacions de les administracions, que tenen temps fins al 3 de novembre, tot i que s’ha fet públic que l’Ajuntament de Vilafranca ja l’ha presentada i l’Arboç i Banyeres també l’estan preparant. Des de la Plataforma, hem dissenyat un model d’al•legació (http://nofemelcim.blogspot.com/) que associacions, partits i ajuntaments poden presentar al DPTOP.

També es pensa demanar als eurodiputats que facin una demanda al Parlament Europeu ja que el procés d’elaboració del Pla ha vulnerat el “Conveni d’Aarhus sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de decisions i l’accés a la justícia en assumptes ambientals”, sobretot en un projecte imposat que pot alterar substancialment l’estructura territorial del Penedès.

L’objectiu és reunir el màxim possible de mostres de rebuig al Logis Penedès per aconseguir aturar el projecte i encetar un veritable i autèntic debat ciutadà sobre tots els problemes que hi ha sobre la taula i que no han estat ni tan sols esmentats, com el tema de l’energia, la contaminació, la crisi econòmica des del vessant dels objectius de futur, molt diferents ara de quan es va prendre la decisió de fer un port sec al Penedès.